Com és sabut, en Pere Barnils va ser designat director de l’“Escola Municipal de Sords-Muts” (1918) per ser un prestigiós fonetista i filòleg de l’època. L’avalava la seva implicació com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), ja que des de 1913 se n’encarregava de l’Oficina que elaborava el primer “Diccionari General de la Llengua Catalana”, i de la publicació del “Butlletí de Dialectologia Catalana”.
Però potser en Pere Barnils no hagués estat mai director de l’Escola si no hagués estat pel seu progressiu distanciament de l’IEC amb motiu del diferent criteri que mantenia amb Pompeu Fabra en relació a la normalització del català. I això mereix una explicació:
A principis del segle XX el català no estava normativitzat; cadascú l’escrivia com li semblava, i el seu ús social no estava reconegut ni impulsat. Per revertir la situació la Diputació de Barcelona va crear el 1907 l’IEC per tal de promoure’n l’ús i definir-ne la normativa mitjançant una Gramàtica i un Diccionari oficials. La seva Secció Filològica, encarregada d’aquella tasca, comptava amb Mossèn Antoni Maria Alcover, escriptor i lingüista mallorquí, i amb Pompeu Fabra, químic i filòleg barceloní. També hi col·laborava de manera destacada en Pere Barnils, que participava dels criteris d’Alcover, contraposats als de Fabra.
Ja en 1913 l’IEC va publicar les seves “Normes Ortogràfiques”. Però confegir el Diccionari era una feina més feixuga doncs calia recopilar exhaustivament tots els mots de la llengua, i no només això, sinó que ateses les diferents maneres d’expressar una mateixa cosa, amb diferents procedències etimològiques, calia consensuar quines paraules es sentenciarien com a “normatives” i quines no.
Per tal de recollir el lèxic i les expressions de cada indret dels territoris de parla catalana els membres de la Secció Filològica de l’IEC, entre ells en Pere Barnils, realitzaven “eixides filològiques” per Catalunya, València, les Illes Balears i la Catalunya Nord. Als llocs escollits preguntaven a la gent com en deia de cada objecte de l’entorn, ésser viu, acció,… i apuntaven les respostes corresponents en una fitxa (“cèdula”). A la tornada les emmagatzemaven per ordre alfabètic. Avui hi cabria tot en un pendrive, però en aquella època calia omplir de fitxes unes grans calaixeres. Pere Barnils va recopilar entre 1911 i 1913 paraules i diferents alfabets fonètics de les terres alacantines, les Guilleries, Tortosa, les Illes i les terres de Ponent. Amb tot aquell material va contribuir a l’elaboració del Diccionari General i l’Atles Lingüístic de Catalunya.
Però la confecció i publicació del Diccionari va posar de manifest l’enfrontament existent entre dues maneres d’entendre la llengua: la defensada per Pompeu Fabra i l’advocada per Mn. Antoni M. Alcover. D’una banda, i a grans trets, Alcover era partidari que el Diccionari reflectís tota la varietat dialectal catalana, i preferia la parla popular. D’altra banda Fabra privilegiava, segons els seus crítics, la parla de Barcelona així com l’adopció d’elements greco-llatins en les “paraules sàvies” (sic). Per acabar-ho d’adobar Fabra aconseguia introduir els seus criteris sense sotmetre’ls a gaire consens, cosa que enutjava un irritable Alcover, el qual tot i renegant del preponderant “català bordissenc de Barcelona”, s’endugué la seva calaixera a ciutat de Palma on va iniciar el seu “Diccionari català-valencià-balear” (una autèntica enciclopèdia de 10 toms) i va tornar a escriure amb una ortografia prenormativa.
Aquesta controvèrsia també va afectar Pere Barnils, cada vegada més incòmode amb el rumb de l’IEC. Per això va començar a desentendre’s-hi, i tot just iniciat l’any 1918 va acceptar la direcció de l’Escola Municipal de Sords-Muts, encetant una nova etapa de la seva vida més adreçada a l’”Ortofonia” (la teràpia del llenguatge i de la parla), de la qual se’l considera l’introductor al nostre país i, per descomptat, a la nostra Escola.
