Si entenem la història del nostre centre com el sumatori de les actuacions de la primera meitat del sXIX, més les successives “Escoles Municipals de Sords-Muts”, el “Centre Municipal Fonoaudiològic” i l’actual “EM Tres Pins” que n’és l’ultim vestigi, l’oferta a l’alumnat sord quant a les llengües vehiculars i d’aprenentatge ha canviat segons cada època d’acord amb diferents criteris pedagògics i circumstàncies polítiques.
Les primeres classes es van realitzar en castellà i amb signes manuals. Així ho indica l’acta del Consistori barceloní, de 16 de febrer de 1800, quan en el Saló de Cent, on estava situada l’escola original, es va fer un examen públic davant d’autoritats eclesiàstiques i civils dels coneixements dels 10 alumnes “que habían adelantado más”.
(A la dreta: Transcripció d’un fragment d’aquella acta).
La incorporació del català va esdevenir l’any 1806 en reobrir-se l’escola, que havia estat 4 anys tancada. Amb motiu, també, d’una presentació pública dels avenços de l’alumnat, segons indiquen A. Gascón i JG Storch en el seu article “Salvador Vieta i Catà, segundo maestro barcelonés de sordos”, s’utilitzava el català, el castellà i també l’expressió oral. No consta però l’ús dels signes. Però la presència del català només va durar un parell d’anys, ja que aquell mestre va morir i l’escola va tornar a tancar.
La vida discontínua de l’escola fins el 1843, quan va obrir de manera definitiva, va impedir la continuïtat pedagògica, ja que cada mestre no arribava a conèixer ni el seu antecessor ni el seu successor. D’aquesta manera cadascun feia amb l’alumnat el que considerava millor. El denominador comú era l’ensenyament en llengua castellana i l’ús més o menys freqüent de “las señas”.
Un episodi singular relacionat amb la llengua d’aprenentatge, relatat pels anteriors autors a “La escuela de sordos de la Junta de Comercio de Barcelona (1838-1840)”, quan estava patrocinada per aquesta entitat, fou que el seu director, José María Moralejo, que per cert era de Madrid, va dimitir argumentant que no tenia sentit educar en castellà aquells alumnes.
Ho raonava dient que “quedarían reducidos a un círculo muy estrecho de comunicación entre sus compatriotas”, ja que les persones del seu entorn parlaven català i “no conocen el castellano para hablarles corriente y comprenderles”. I va suggerir que el seu successor fos català “por razón del idioma que en este país ha de enseñarse en aquella Escuela en beneficio de los mismos alumnos”.
(A la dreta, alfabet dactilològic dibuixat per José María Moralejo, similar però no idèntic a l’actual).
(Fragment del programa confegit el 1861).
Val a dir que durant tots aquells anys els signes manuals, anomenats “mímica”, s’utilitzaven com a recurs per facilitar la comunicació, sense atribuir-los ple valor lingüístic, ja que no es creia que constituïssin una veritable llengua.
S’ensenyava “Mímica” però només com a catalitzador per a l’aprenentatge del castellà. Per exemple, en el currículum de 1861 només s’oferia durant els 4 primers anys dels 8 que constaven els estudis per tal de donar pas gradual al “idioma patrio”, implementant allò que seria una mena de bilingüisme de substitució.
I aquella situació va perdurar amb fluctuacions fins l’any 1917, quan l’Ajuntament va reorganitzar l’escola en el sentit d’una autèntica revolució oralista, eliminant la “Mímica” de la programació.
Es va proposar llavors una oferta bilingüe paral·lela i simètrica, és a dir l’educació en català del nou alumnat de família catalanoparlant, introduint el castellà a partir dels 8 anys, i a l’inrevés en el cas de l’alumnat de família de parla castellana. De tota manera la famosa trilogia de “La Paraula”, concebuda pel director Pere Barnils com a mètode de “desmutització” només va ser editada en català.
Va començar una etapa educativa “de bata blanca”, a mig camí entre la rehabilitació medico-terapèutica i la Pedagogia, i la introducció a Catalunya del que s’anomenava “ortofonia”, avui “logopèdia”.
(A la dreta: Exercici d’articulació davant el mirall. ±1920)
Aquella oferta lingüística, però, no es va poder implementar del tot perquè el 1923 es va proclamar la Dictadura de Primo de Rivera i el català va ser totalment prohibit a l’ensenyament.
Per tant l’alumnat que havia iniciat la seva educació en català va haver de passar bruscament al castellà. Val a dir que en aquelles dates un grupet de mestres de l’escola va anar a l’Ajuntament per demanar que en endavant l’educació dels sords fos sempre només en castellà, afirmant que era “la llengua més adequada per a la seva educació”.
(A l’esquerra, retall de “La Vanguardia” de 2 de novembre de 1932).
En instaurar-se la II República l’any 1931 es restablí aquella mena de bilingüisme simètric de l’època Barnils, ateses les respectives llengües familiars. Però també va durar poc aquella proposta perquè acabada la guerra civil la dictadura franquista va tornar a prohibir el català a les escoles, i per descomptat a l’Escola Municipal llavors de “Sordomudos”, posteriorment el flamant Centre Municipal Fonoaudiològic.
Aula grupal al Fonoaudiològic. 1972
L’educació només en castellà va seguir realitzant-se durant més de 40 anys: No va ser fins el 1982, en època del Fonoaudiològic quan, a l’iniciar la “integració” (llavors es deia així) de l’alumnat sord a l’escola ordinària, va tornar a oferir-ser el català als fills de famílies catalanoparlants.
Tot i tenir ja la Generalitat competències plenes en Educació, hi havia escoles públiques –encara poques- que educaven prioritàriament en català i moltes que ho feien en castellà. Per això, en la terminologia de l’època, “s’integraven” els alumnes “catalans” en “escoles catalanes” i els alumnes “castellans” en “escoles castellanes”. També hi havia la creença general que un nen/ sord/a només havia de tenir accés a un sol idioma, i que la introducció d’una segona llengua seria contraindicada per la gran confusió que li crearia. I argumentant aquest criteri al Departament d’Ensenyament vam aconseguir utilitzar en relació a molts alumnes sords una mesura pensada per a l’alumnat oïdor de recent incorporació a la societat catalana: la exempció del català! És a dir: alumnat català exempt de ser avaluat de llengua catalana! L’exempció inversa –del castellà- no era possible.
No faltava tampoc qui deia, de manera semblant als anys 20’, que era millor ensenyar els nens/es sords/es en castellà amb el discutible raonament que “el castellà s’escriu igual que es pronuncia”.
Fragment del “Projecte d’integració del nen sord a l’escola ordinària”. Claustre de professors, gener de 1982.
Però tornem a aquell alumnat, amb escasses capacitats d’expressió oral i de comprensió auditiva, que va romandre a l’escola especial qualificat de “no integrable”: Fins llavors la llengua de signes (ja reconegudes internacionalment l’ASL, LSC, LSE, LSF,…com a veritables llengües) havia estat “tolerada” en la comunicació informal a l’escola. Però en el marc d’aquell procés “d’integració” oralista al 100% ho va deixar de ser. Què va passar? Que aquell alumnat, sense poder expressar les seves vivències, els seus neguits, els seus desitjos… ni oralment ni amb signes, fins i tot en alguns casos anava camí d’embogir . Estàvem a finals dels 80’.
Per respondre a aquella situació dramàtica es va implementar la “comunicació bimodal”, és a dir l’estructura de la llengua oral acompanyada de signes de la LSC. En distingíem dues menes: “bimodal heavy” (es signaven preposicions, articles,… en definitiva tot absolutament) utilitzat per al treball específic de la llengua oral, i el “bimodal light” (més proper a la LSC), indicat per a l’explicació més àgil de continguts en general.
Però en definitiva era un artifici lent i feixuc per a la comunicació. Per això es va evolucionar ràpidament cap a la llengua de signes –LSC- com a tal. L’escola Tres Pins, desapareguts els darrers vestigis de l’escola especial, va començar a oferir-la, i l’ofereix, en el seu projecte bilingüe (llengua oral més llengua de signes).
Avui en dia, en un marc educatiu general que contempla l’adaptació del currículum a les necessitats de cada alumne/a, es pretén que cada alumne/a sord/a assoleixi les màximes capacitats possibles en català, castellà, anglès… i en LSC si els pares o tutors legals han escollit aquesta modalitat comunicativa.
