Mentre que el conegut “Institut National des Sourds-Muets”, avui amb el nom de “Institut National de Jeunes Sourds” ha estat sempre –amb les corresponents renovacions i ampliacions- des de 1794 en el 254 del carrer Saint-Jacques de París (on el podeu trobar avui), l’escola anàloga barcelonina, coneguda com “Escola Municipal de Sords-Muts” i altres variants, ha tingut –que sapiguem- unes 19 ubicacions al llarg dels seus més de dos segles de vida, errant d’un lloc a l’altre pel mapa de Barcelona: de locals de dubtosa idoneïtat a antics convents amb històries curioses o finals tràgics, etc. Heus aquí un breu resum d’aquesta “llarga marxa”:
1. – Saló De Cent de L’Ajuntament de Barcelona (1800-02)
El primer lloc on l’alumnat sord de Barcelona va rebre educació finançada per l’Ajuntament va ser en el propi Saló de Cent (construït el 1369). Llavors era només un magatzem perquè el Consell de Cent, que celebrava les reunions en aquell lloc, havia estat abolit pel decret de Nova Planta el 1716, i va ser buidat dels mobles, tapissos, escultures, etc, que contenia. El 1842 va ser bombardejat pel general Espartero. Va ser reconstruït el 1860 i el 1914. Inicialment el lloc destinat per a l’escola havia de ser un local de la “Administración de carnes” del propi edifici, però es va desestimar perquè hagués calgut buidar-lo.
Llavors s’accedia a l’Ajuntament per la façana del carrer Ciutat, ja que la plaça Sant Jaume no existia. Quan es va fer l’edifici nou es va mutilar part d’aquella façana gòtica.
2.- Possible espai al mateix Ajuntament (1806-07)
En reobrir l’escola l’any 1806 el mossèn que va fer de mestre va sol·licitar un espai en el propi Ajuntament, tal i com s’havia concedit l’any 1800 al seu predecessor. Però no hi ha constància de en quin lloc es van realitzar definitivament les classes perquè no es va recollir la decisió a les actes municipals.
3.- Convent de Santa Caterina (1816-20)
Va ser començat a construir el 1243 i regit pels frares dominics (predicadors), que dit sigui de pas eren els encarregats de la Inquisició, flagell d’heretges i bruixes. Hi assistien de 17 a 20 hores una trentena llarga d’alumnes sords. Els frares van ser expulsats el 1835 i el convent incendiat. El 1837 va ser enderrocat i en el solar es va construir (1844) l’antic mercat de Santa Caterina, remodelat totalment el 2005 amb les famoses teulades de ceràmica.
4.- Edifici del gremi de velers (1820-23)
L’edifici del Gremi de Velers (teixidors de veles), situat a la cantonada de Via Laietana amb el carrer Sant Pere més Alt, va ser començat a construir el 1758. Allà s’hi va instal·lar l’Acadèmia Cívica, una institució educativa gratuïta adreçada a treballadors joves i adults que impartia ensenyaments bàsics i idiomes. L’escola de sords hi va ser agregada, amb una assistència de 32 alumnes (1820) entre nois i noies que hi assistien de 6 a 2/4 de 9, i també la de cecs. Va ser tancada a causa de l’epidèmia de pesta groga de 1821. De manera similar a la pandèmia recent, la població va estar confinada (durant els mesos de juliol agost. Passada l’epidèmia van haver-hi intents de reobrir-la: L’escola de cecs va poder reprendre les activitats el maig de 1823, però no la de sords.
Liquidat el trienni liberal (1820-23), a l’agost de 1823 es prohibiren les activitats de l’Acadèmia Cívica per considerar massa revolucionària aquella instrucció bàsica a gent humil, inaugurant 10 anys absolutistes de repressió, execucions i exili.
El 1834 l’edifici va esdevenir el Col·legi de l’Art Major de la Seda de Barcelona. Es va salvar a principis del sXX de l’obertura de la Via Laietana (que va comportar la demolició d’uns 2.000 habitatges, alguns de gran valor). Actualment la “Casa de la Seda” és visitable pel públic.
5 i 6.- Comptadoria del Cadastre de l’Ajuntament (1824-25) i antic edifici del Govern Civil (1836-37)
En tota aquella època l’educació dels sords es considerava més aviat una obra voluntària de beneficència que no pas una acció educativa de ple dret: S’obria l’escola quan hi havia algun capellà disposat a fer de mestre i es tancava quan dimitia, passant anys entre un tancament i la propera reobertura en un altre lloc. L’Ajuntament pagava les despeses de funcionament i un sou als mestres, però la inestabilitat política de l’època amb insurreccions, assassinats, etc. no en facilitava el finançament.
Essent així, sembla que l’escola va radicar (1824-25) en la Comptadoria del Cadastre de la pròpia Casa Consistorial, i en l’edifici del Govern Civil (1836-37) situat a la Rambla de Caputxins, havent-se de tancar novament per manca de finançament. En aquest darrer lloc hi assistien 27 alumnes.
7.- Edifici de la Llotja de Mar (nois) i convent de les Magdalenes (noies) (1838-40)
La nova obertura va ser finançada per la Junta de Comerç de Barcelona. Hi assistien 16 nois de 10 a 2/4 d’1 a la Llotja de Mar, al Pla de Palau, on tenia la seu la Junta, que a més de l’escola de sords va acollir nombroses escoles i càtedres al llarg dels anys. Es tracta de 3 edificis edificats des del sXIV al XIX. Actualment és la seu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. És visitable pel públic.
Les noies, en nombre de 12, assistien de 3 a 2/4 de 5 al convent de les Magdalenes, edificat al sXIV, El 1835 les monges agustines que el regien van ser exclaustrades i l’edifici es va dedicar a escola. Va ser enderrocat el 1877 degut a l’obertura de la Via Laietana. Aquest convent era conegut també com el de “les Penedides” perquè fins al sXVI acollia aquelles prostitutes que volien deixar la professió. D’aquí l’advocació a Santa Magdalena. El seu antic solar està ocupat per la Prefectura de la Policia Nacional de Via Laietana.
Pel que fa a la congregació com a tal, va ser ubicada el 1880 en un nou convent a la cantonada Muntaner-València que va ser cremat el 1909 durant la Setmana Tràgica. Actualment està ubicada en un convent a la cantonada Vallmajor – Copèrnic.
8.- Antic convent dels Pares Agonitzants (1843-56)
L’any 1843 s’obre l’escola ja com a Escola Municipal, i des d’aquella data va funcionar de manera ininterrompuda fins a la seva transformació en l’actual CREDA Pere Barnils. El lloc escollit va ser l’antic convent dels Pares Agonitzants, al carrer Sant Pere Més Baix 33, de l’ordre dels Camils (dedicats a l’atenció dels malalts), que com tants altres religiosos foren exclaustrats el 1835. Hi assistien 12 noies i 6 nois. L’escola va estar tancada de juliol a desembre de 1854 degut a una gran epidèmia de còlera que es va declarar a la ciutat.
9.- Antic convent de Sant Gaietà (1856-79)
L’auster convent de Sant Gaietà (de l’ordre dels Teatins) va ser obert el 1666 a la plaça de Carles Pi i Sunyer cantonada amb Duran i Bas. Va ser abandonat durant els fets revolucionaris de 1835 per por a què se li calés foc. A partir de llavors es va convertir successivament en habitatges per a militars sense recursos; en el teatre anomenat Tirso; en una caserna de bombers i en una escola. També hi va ser l’Escola Municipal de sords a partir de 1856, que el 1858 es va aplegar amb la de cecs formant una única escola. Hi van assistir els primers anys prop d’una trentena d’alumnes sords, i els darrers anys una seixantena. L’any 1941 es va enderrocar. L’actual església és al carrer Consell de Cent, 293.
10, 11 i 12.- Carrer dels Lledó (1879-81), Baixada del Caçador (1881-1912) i Passeig de Sant Joan (1912-14)
L’Ajuntament va decidir el 1879 instal·lar els jutjats municipals al convent de Sant Gaietà; Per això l’escola de sords va haver d’emigrar al seu següent destí, un local del carrer dels Lledó 5, i al cap d’un parell d’anys a un local contigu de la Baixada del Caçador,6. Allà s’hi va afegir una tercera secció, l’anomenada d’”Anormals”. Posteriorment es va traslladar l’escola tricèfala al Passeig de Sant Joan 81, un local que segons els testimonis de l’època no reunia les condicions per ser una escola, on va romandre 12 anys. Durant aquella època hi van assistir una cinquantena d’alumnes sords.
Semblava que aquell gairebé segle d’itinerància de local en local havia arribat a la fi i que s’albirava un futur esplendorós, ja que es va realitzar un projecte d’edifici per a l’escola de l’alumnat sord i cec a la cantonada de Bruc amb València. Així doncs el 10/11/1907 es va posar solemnement la primera pedra, amb una “càpsula del temps” i tot, un tub de vidre amb una acta signada per l’alcalde, els regidors, el professorat i periodistes que testificaven l’inici d’una seu definitiva. Però a mitja construcció es va decidir canviar el destí de l’edifici, que va passar a ser l’actual Conservatori Municipal de Música de Barcelona.
13.- Carrer Provença (1914-20)
La següent ubicació, més adequada que l’anterior, va ser un xalet al carrer Provença 279. Avui no en queda res; al seu lloc hi ha un hotel de 6 pisos. L’assistència d’alumnat era en nombre similar a l’etapa anterior, és a dir d’una cinquantena. El 1917 es va dividir l’escola en tres, una per a cada col·lectiu, però de moment van romandre al mateix edifici.
Va ser una època molt convulsa, que va incloure la Primera Guerra Mundial, la Revolució bolxevic russa, la pandèmia de grip de l’any 1918, que matar 22.767 persones només a la ciutat de Barcelona, etc.
14.- Vil·la Joana – Vallvidrera (1920-25)
L’any 1920 l’Ajuntament va traslladar l’escola a Vil·la Joana, una antiga masia a Vallvidrera, d’acord amb la política d’”escoles a l’aire lliure” vigent durant aquell temps. Aquella masia és coneguda també perquè hi va passar els seus darrers dies mossèn Cinto Verdaguer. En va ser director Pere Barnils, que va fer una profunda transformació de l’antiga manera d’educar l’alumnat sord. En el mateix entorn s’hi aplegava l’”Escola Municipal de Cecs” i la (amb un nom que sobta avui) ”Escola Municipal d’Anormals”, així com un “Laboratori d’Estudis i Investigacions” per a cada escola. L’assistència era d’una seixantena d’alumnes sords. Actualment Vil·la Joana, “Museu-Casa Verdaguer”, és visitable pel públic.
15.- Grup Abat Oliba (1925-37)
El 1925 es van separar físicament les tres escoles per considerar un anacronisme el fet d’educar-se en un mateix espai els tres col·lectius. (Popularment es coneixia com “Escola de Defectius). Així dons l’escola de sords va anar a parar al grup escolar Abat Oliba, situada al carrer Marquès de Santa Ana 4, damunt la Plaça Lesseps, centre que avui té el nom d’Institut Josep Serrat i Bonastre. En aquell indret els va sorprendre la guerra civil…
16 i 17.- Avinguda del Tibidabo i c/ Lleó XIII (1937-39)
Quan, al 1937, van començar els bombardejos sobre Barcelona, el “Comitè Permanent de la Conselleria-Regidoria de Cultura” va decidir allunyar l’escola del centre de la ciutat, i la va traslladar a uns edificis confiscats a l’Avinguda del Tibidabo 44-46. Posteriorment es va adoptar també la modalitat de residència per a l’alumnat al carrer de Lleó XIII, 13, mentre que les aules van ser reubicades al costat, en els números 10 i 12 de la mateixa Avinguda del Tibidabo. El conjunt va passar a denominar-se “Bella Estada Escolar. Pavelló IXè. Sords-Muts”. L’assistència es va mantenir en una seixantena d’alumnes.
18.- Passeig de la Bonanova (1939-70)
A l’acabar la guerra els propietaris van recuperar els immobles, fet que va obligar a l’elecció d’un nou destí, un edifici llogat al Passeig de la Bonanova, 61. Dels 13 mestres que hi havia quan la guerra el règim en va “habilitar” 8, a més del director, i una altra mestra posteriorment, i 4 van ser depurats. En aquell edifici va restar l’escola el període més llarg de la seva vida (31 anys), gairebé tot el franquisme. Durant aquella etapa l’assistència d’alumnat al centre va oscil·lar entre 88 i 136 nois i noies. Ara és un luxós edifici de 6 plantes.
19.- Carrer Tres Pins (1970- …)
A finals dels anys 60’ l’Ajuntament va decidir construir un grandiós edifici per a l’escola de sords, a Montjuïc, al carrer Tres Pins (amb entrada pel nº 28). Es va pensar per a una població –amb vocació metropolitana- de 220 alumnes; Al principi es va considerar la idea d’incloure un internat, però es va desestimar. El centre va ser inaugurat pomposament el 7/2/1970 per “SS.AA.RR. los Príncipes de España, don Juan Carlos y doña Sofía” amb el nou nom de “Centre Municipal Fonoaudiològic José María de Porcioles”, però conegut popularment com “el Fono”. També es va dotar d’un “Servei d’Exploració, Orientació i Rehabilitació”.
Finalment, després de 170 anys, l’escola podia gaudir d’un edifici definitiu, modern i ben dotat. Però –el que són les coses- els nous vents de l’Educació Especial bufaven en el sentit de considerar que no havien d’existir aquells macrocentres, sinó que l’alumnat amb necessitats educatives especials s’havia d’integrar (vocabulari de l’època) a les escoles ordinàries. D’aquesta manera el curs 1981-82 va començar la “integració” de les noves matrícules d’alumnat, i també la de l’alumnat del centre (que el curs anterior tenia 164 alumnes), amb el suport itinerant del professorat del “Fono”.
I a partir d’aquí la gairebé bicentenària escola de sords es va anar difuminant en un suau esvaïment que no va ser ben bé una mort sinó una transformació: D’una banda el curs 1984-85 la part d’escola especial del “Fono” es va transformar en una escola ordinària, l’Escola Municipal Tres Pins, d’Infantil i Primària, amb voluntat d’acollir alumnat sord. D’altra banda l’equip itinerant de logopedes i l’EAP que s’havien creat amb el personal de l’antiga escola es va transformar l’any 1989, mitjançant un conveni entre Generalitat i Ajuntament, en l’actual CREDA Pere Barnils.
Des de la seva creació el CREDA Pere Barnils ja ha conegut diverses seus: A més del carrer Tres Pins ha estat al carrer Pau Clarís i al carrer Olzinelles, el seu lloc actual. Potser si algú decideix refer aquest article d’aquí uns anys haurà d’afegir noves seus…
Fonts consultades:
- Ajuntament de Barcelona. “Les construccions escolars de Barcelona” 1922 II edició.
- Arxiu de l’Escola Municipal de Sords-Muts.
- Barcelona entre muralles www.barcelonaentremuralles.com/
- Gascón Ricao, A. “Biografía de Juan Albert i Martí” https://www.biografiasyvida.com/especial/educacion/marti.htm
- Monestirs.cat https://www.monestirs.cat/monst/bcn/cbn02magd.htm
