El CREDA Pere Barnils, com a successor consecutiu de les primeres activitats educatives que es van fer a Barcelona i a Catalunya amb alumnat sord, potser avui no existiria si no fos per la història que s’exposa en aquest article. Aquells inicis van ser possibles gràcies al fet que van coincidir a la ciutat dos personatges, un de gran prestigi, el jesuïta espanyol Lorenzo Hervás y Panduro, i un altre d’anònim, el prevere francès Joan Albert i Martí.
Lorenzo Hervás y Panduro: Era una persona amb una gran cultura en Matemàtiques, Astronomia, Teologia, Filosofia, Història, Antropologia, Lingüística,… Va escriure nombroses obres, entre elles una enciclopèdia de 21 toms en italià titulada Idea dell’Universo. Va escriure el Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas, i és considerat el pare de la Lingüística comparada, ja que va estudiar més de 300 llengües, i en va descriure la Gramàtica de diverses d’ameríndies. A Roma va conèixer Tomasso Silvestri, fundador de la primera escola italiana per a sords (oberta el 1784), que s’havia format a París amb l’Abbé de l’Epée. A partir d’aquell coneixement Hervás va escriure en dos toms l’obra “Escuela Española de Sordomudos, ó arte para enseñarles á escribir y hablar el idioma español” (1795), que inclou una completa guia de recursos pràctics per ensenyar als sords la llengua espanyola, amb un annex per a la portuguesa (tot i que ell no va educar mai alumnes sords).
Part de la seva obra va ser escrita a Itàlia ja que la Companyia de Jesús havia estat expulsada d’Espanya l’any 1767 pel rei Carlos III, i uns anys després el Papa Climent XIV en va dissoldre l’ordre. En el seu exili va anar a parar als Estats Pontificis, fins que el 1798 va aprofitar un permís temporal de Carlos IV als desterrats per venir a Barcelona a títol individual.
Joan Albert i Martí: Cap a 1795 aquest prevere francès, que presumiblement fugia de la Revolució, es va refugiar a Barcelona. Sabut és que els revolucionaris francesos, a més de tallar el coll als aristòcrates no tenien objeccions a fer-ho també als eclesiàstics. No se sap on va néixer, però atesos els seus cognoms es pot deduir que deuria provenir d’algun lloc de la Catalunya Nord.
Inicialment se li va concedir permís per celebrar missa a la ciutat, però segons una disposició municipal que obligava els forasters, per poder-hi seguir residint calia exercir alguna activitat productiva o en benefici de la comunitat. Què podria fer un capellà exiliat per complir aquella norma…?
La trobada entre Albert i Hervás: No sabem degut a quina circumstància ni com, però el cert és que un bon dia es van trobar els dos personatges. La conversa podria haver estat així:
- Albert: Em trobo en la conjuntura d’haver de realitzar alguna activitat en benefici de la comunitat, i no se pas què podria fer. Soc home d’església però no tinc els coneixements que vos posseïu.
- Hervás: Us heu plantejat ensenyar l’idioma i la paraula de Déu a nois sords? Fóra una tasca de gran profit per a ells, per a l’Església i per a Barcelona.
- Albert: Educar nois sords? No crec que això sigui possible. Si els hi és negada la paraula també els hi és negat el pensament. Aristòtil ja va dir que…
- Hervás: Deixeu-vos estar d’Aristòtil…! Ja fa molts anys que a París funciona una escola per a sords, on amb la paraula escrita i amb signes manuals els alumnes aprenen la llengua francesa i el Catecisme. Si no coneguessin Déu i els seus manaments quedarien privats de la vida eterna al cel. Vet aquí la importància de la seva educació! ¿Què seria d’ells si visquessin i morissin en la ignorància de la seva fe, de Déu i de la seva obra, sense distingir el bé del mal…? Jo he tingut l’oportunitat de conèixer el mètode d’ensenyament del fundador d’aquella escola, l’abat Charles-Michel de l’Épée, i us en puc il·lustrar si vos voleu. Tanmateix us puc lliurar una obra escrita per mi relativa a l’art d’ensenyar-los a escriure i parlar l’idioma espanyol i portuguès, que us pot ser de molta utilitat per a la instrucció i l’ànima dels nois sords de Barcelona.
- Albert: Si vos ho dieu… Si vos em volguéssiu ajudar a aprendre aquest encomiable art…
Joan Albert comença a fer classes: La proposta d’Hervás estava a mig camí entre l’altruisme i el bé personal ja que li interessava promocionar la seva obra “Escuela Española de Sordomudos, ó arte para…” que havia aconseguit editar a Madrid el 1795 a la Imprenta Real. Fos com fos en Joan Albert i Lorenzo Hervás van a començar a anar pels carrers de la ciutat –que llavors tenia uns 100.000 habitants- preguntant a la gent si coneixien d’alguna casa on hi visqués un nen o un noi sord. Quan en localitzaven algun miraven de convèncer els pares que el deixessin assistir a l’escola.
En Joan Albert va començar a fer les seves classes en una “havitacion reducida”, potser a casa seva o en un local que li hagués cedit alguna parròquia. Eren a partir de les 5 de la tarda perquè els alumnes, en aquella època, treballaven ajudant el pare al camp o bé fent d’aprenent d’algun ofici.
L’educació era gratuïta. I vet aquí que per això, ben aviat, va gastar tot el que posseïa en llibres, guixos, pissarres, murals gràfics, etc, de manera que no podia seguir mantenint aquella activitat. ¿Qui podria proporcionar-li un local i sufragar aquelles despeses…?
Petició a l’Ajuntament: A ell o a algú se li va ocórrer que l’Ajuntament de Barcelona podria –o hauria- d’assumir aquells ensenyaments. Però, clar, calia que algun “padrí” amb influència patrocinés aquella proposta. L’encarregat de fer-ho, i a qui li entusiasmava la idea, va ser Juan Antonio de Faviller i Bru, marquès de Villel, Consejero de Estado, persona de confiança de Carlos IV i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que va portar al ple de l’Ajuntament del 4 de febrer de 1800 aquella iniciativa:
Però, lògicament, l’Ajuntament abans d’acceptar volia estar segur que els diners destinats estarien ben invertits. ¿Seria veritat que els sords són educables? Alguns regidors tenien els seus dubtes, ja que no tenien coneixement d’aquella possibilitat. Per això la Corporació va convocar en Joan Albert i els seus alumnes a un examen públic el proper 16 de febrer, per tal de comprovar o refusar la utilitat d’aquelles ensenyances.
Es va convidar a aquell acte regidors de l’Ajuntament i membres del clero i de la noblesa. Però en Joan Albert, molt astut, només va realitzar aquell examen amb els 10 alumnes que es podien lluir millor, ja que calia quedar bé davant de les autoritats. Els exercicis eren relatius a la llengua castellana i al Catecisme, mitjançant l’expressió amb signes manuals (que no podríem qualificar de llengua de signes) i l’escriptura. La sorpresa dels concurrents en veure els coneixements de què eren capaços aquells nois sords va provocar que a molts d’ells se’ls escapessin les llàgrimes d’emoció, o de “ternura” com explica l’acta municipal d’aquella sessió:
El camí cap a l’escola municipal: Després d’aquell exitós acte l’Ajuntament li va cedir una part del Saló de Cent que donava al claustre. Res de luxe, però: en aquella època el Saló de Cent era només un magatzem des que el Consell de Cent havia estat abolit arran de la caiguda de Barcelona el setembre de 1714. També va decidir sufragar les despeses de funcionament i pagar a en Joan Albert i Martí “de quatro en quatro meses 10 libras”. Naixia així el primer recurs públic i gratuït per a l’alumnat sord a Barcelona i Catalunya, en tant que aquella aula era assumida per una institució pública.
Però allò no va durar gaire perquè en Joan Albert va tornar a França l’any 1802 i aquelles activitats es van clausurar. Va començar un període en què l’escola era oberta o tancada en funció que hi hagués algú disposat a fer aquella mena de classes. Fins que el 1843 l’Ajuntament va decidir obrir l’escola de manera definitiva com a “Escola Municipal de Sords-Muts”, creant la plaça de mestre-director. Posteriorment (1858) es va aplegar amb la de Cecs, que també existia. A aquella escola bicèfala se li va agregar (1910) la secció d’”Anormals” (sic). El 1917 l’Ajuntament va separar les tres seccions en tres escoles diferents. Tornava, doncs, a ser independent l’”Escola Municipal de Sords-Muts”, fins que el 1970 es va convertir en el “Centre Municipal Fonoaudiològic”, l’estructura del qual (logopedes, audioprotetistes, psicopedagogs/es,…) va ser adoptada com a model per la Generalitat de Catalunya per crear els CREDA. D’aquesta manera el “Fono” va esdevenir el “CREDA Pere Barnils” (1989). Si no hagués estat per tot això, com s’ha indicat al principi de l’article, potser el CREDA Pere Barnils no existiria o seria quelcom diferent.
Referències:
- Ajuntament de Barcelona. Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura. (1922) “Les construccions escolars de Barcelona”. Tallers d’Arts Gràfiques Henrich. Barcelona.
- Astorgano Abajo, A. (2008). “Lorenzo Hervás y Panduro”. A Biblioteca virtual Miguel de Cervantes. Disponible a https://www.cervantesvirtual.com/portales/lorenzo_hervas_y_panduro/autor_biografia/ [data d’accés: 25 de maig de 2024].
- Gascón Ricao, A. (2009). “Biografia de Juan Albert Martí”. A Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea. Disponible a https://www.biografiasyvidas.com/especial/educacion/marti.htm [data d’accés: 25 de maig de 2024].
- (1) Aquestes imatges han estat generades per Intel·ligència Artificial ja que com és evident no hi ha constància gràfica dels fets que s’expliquen. Esperem que el proper article no l’escrigui un robot que suplanti una persona de carn i ossos.
