Actualment el treball logopèdic amb l’alumnat sord, sobretot a les primeres etapes, s’aborda des d’una perspectiva naturalista, a partir de les seves pròpies vivències, utilitzant un llenguatge planer, ben estructurat i significatiu. I el treball fonètic específic no n’és una excepció.
Però tradicionalment no ha estat així. Fins més enllà d’on arriba la memòria era molt comú planificar l’educació d’aquest alumnat privilegiant la “desmutització” mitjançant la presentació dels fonemes segons un ordre preestablert, començant pels fonemes vocàlics, seguint pels consonàntics considerats més “fàcils” i acabant pels més “difícils”. Essent així, s’esperava a fer aparèixer el lèxic quan s’acabava aquell procés o bé se’l feia emergir en la mesura de la seriació establerta: Per exemple si s’havia començat per la pronúncia de la /p/ es podia exercitar les paraules “papá”, “pipí”, “pie”,… I si la següent treballada era la /t/ a més de “tía”, “tuyo”, “tea”,… es podia incloure també la /p/ i confegir paraules com “pito”, “pato”, “pote”, i així successivament i sumativament amb la resta de fonemes.
Aquest procediment es pot observar ja en l’obra de Juan Pablo Bonet “Reduction de las letras y arte para enseñar á hablar a los mudos” (1620): En la primera part explica com s’han de pronunciar els fonemes (que l’autor presenta per ordre alfabètic), i fins a la segona part (Capítol VII) no descriu “como se ha de enseñar al mudo á juntar las letras”.
També Lorenzo Hervás y Panduro, en la seva obra en dos volums “Escuela Española de Sordomudos ó arte para enseñarles á escribir y hablar el idioma español” (1795) proposa una “desmutització” iniciada amb les vocals /o/, /u/, seguides de /a/, /e/, /i/, i després els fonemes consonàntics –combinats amb les vocals- segons un ordre da major a menor visibilitat: primer les bilabials, després les labiodentals, dentals, etc. L’ordre proposat d’aprenentatge dels fonemes era el següent: /b/, /p/, /m/, /t/, /d/, /θ/, /f/, /v/, /s/, /tʃ/, /l/, /ʎ/, /n/, /ɲ/, /y/, /k/, /g/, /ɾ/, /r/. Després s’iniciava la pronunciació de les paraules.
És prou sabut també que en Pere Barnils, quan va ser director de l’Escola Municipal de Sords-Muts, va idear un conegut mètode de “desmutització”, la trilogia “La Paraula” (1919-20), amb dibuixos del professor del centre Antoni Gelabert Alart. Si fa no fa la idea era la mateixa:
- En primer lloc calia pronunciar les vocals segons un ordre “d’obertura a tancament”, és a dir: a, è, é, i, ò, ó, u. (No va incloure la vocal neutra /ə/.
- Després, la pronúncia de vocals combinades: (ua, uè, ui,…, aia, èia, òia,…).
- Posteriorment els fonemes consonàntics segons un ordre de “tancament a obertura” que va esglaonar així: /p/, /b/, /v/, /t/, /d/, /k/, /g/, /m/, /n/, /ɲ/, /l/, /ʎ/, /ɾ/, /r/, /β/, /ð/, /ɣ/, /f/, /s/, /z/, /x/, /ʒ/, /ʃ/, pronunciades amb un “sil·labeig simple”: (pa, pè, pé, pi,…, apa, epè, ipi,…).
- Finalment seguia el “sil·labeig complex”, referit als grups consonàntics: (pla, plò, pló, plu,…, pra, pro, pru,…) i les síl·labes mixtes.
- En la mesura que aquell sil·labeig anava avançant s’introduïen “vocables” (paraules amb significat). Cada nou “vocable” només podia incloure –apart de les vocals- la consonant treballada i les apreses prèviament.
Després de la guerra civil es va prohibir el català a les escoles. “L’Escola Municipal de Sords-Muts” va tornar a ser la “Escuela Municipal de Sordomudos”. Essent així el professorat del centre no va poder seguir utilitzant els llibres de “La Paraula” i es va quedar sense una eina que considerava útil per a l’educació del seu alumnat. Però van tenir una idea: “Reciclar” els llibres de “La Paraula” en un sol opuscle repetint l’aspecte del sil·labeig, reassignant, si calia, les imatges als fonemes del castellà, i utilitzant-ne d’altres de la mateixa col·lecció emprades des de l’època d’en Pere Barnils. També van afegir com a novetat unes “lecturas” de base fonètica. Aquella adaptació se la va anomenar “Silabario”. Es va editar una primera edició el 1946 i una altra més completa el 1954.
L’edició de 1946 només recollia allò que en Pere Barnils anomenava “sil·labeig simple”, mentre que el de 1954 afegia una segona part amb síl·labes mixtes i grups consonàntics. En relació a les “lecturas” s’explicitava a les observacions inicials el mateix tarannà de sempre: “Al final de cada lección hay un ejercicio de lectura en el cual se nota marcadamente el fonema aprendido entre los ya adquiridos… y justificar la seguridad del mismo. Sólo ante esta justificación se pasará a la enseñanza de otro nuevo fonema, seguros ya de no presentarse dudas ni confusiones que deberemos evitar en bien de nuestros pequeños educandos”.
L’ordre d’aprenentatge proposat dels fonemes consonàntics era el següent: /p/, /t/, /k/, /m/, /d/, /g,/, /f/, / θ /, /s/, /x/, /b/, /n/, /ʎ/, /l/, /ɲ/, /ɾ/, /tʃ/, /β/, /r/, /ks/.
Però… i com eren aquelles “lecturas”? Perquè confegir frases raonables repetint un mateix fonema, ignorant els que encara no s’havien estudiat i consentint només els apresos anteriorment és una mica fer entrar el clau de la comprensió lectora per la cabota. No en va a la introducció de l’obra s’advertia: “Referente a las lecturas contenidas en el presente silabario, no se trata de que el niño las recite de memoria ni las comprenda en su totalidad ni las interprete todas”. Per il·lustrar aquest punt s’exposen a continuació diverses frases extretes d’aquelles “lecturas”, algunes un pèl delirants, altres de difícil comprensió, d’altres amb doble significat si es llegeixen amb malícia, etc.
Pel que fa a l’apartat de sil·labeig simple:
- /p/ (pàg. 17): Yo apeo a Pepe y apoyo a Pepa.
- /t/ (pàg. 19): Ahí hay tu tapetito y tápate tu tupé.
- /k/ (pàg. 21): Paquito ya oye a tu oca que picotea tu cacahuete.
- /m/ (pàg. 23): Tu mico mea mi matita y teme a mi piqueta.
- /g/ (pàg 27): Agapito pega a mi gatito que come mi higo.
- /n/ (pàg 43): Aquí hay un conejito que come un poco de nabo.
- /l/ (pàg 49): Yo afilo la lima y Lolita lima esa badilla.
- /t×/ (pàg 59): En la choza de este chino hay un chopo muy alto.
- /ks/ (pàg 69): Maximiliano examina ese exágono y expone su axioma.
Pel que fa a l’apartat de sil·labeig complex:
- (pàg. 74): En el banco hay un ratón que roe un elefante de serrín.
- (pàg. 78): Ibáñez es feliz porque vino de Vizcaya con un andaluz.
- (pàg. 81): A Concepción la dispepsia le ocasiona eruptos.
- (pàg. 83): En la sección de facturación el factor factura arroz.
- (pàg.85): Sixto por inexperto no toca en el sexteto con Calixto.
- (pàg 92): Alfredo fracasa por su frágil caràcter y su frialdad.
- (pàg 99): Se inscribe e instantáneamente presenta la instancia.
- (pàg 103): Para subsistir basta lo substancial de la substancia.
De ben segur que si els i les exalumnes de l’escola –ara ja tots jubilats- recorden aquelles frases potser algú encara cregui que tenia poca competència lingüistica pel fet de no entendre-les quan les vocalitzava. Per sort no era el cas.
