Aquest no és només un article històric sinó també un clam per desitjar que l’emergència de persones sordes referents en tots els àmbits socials propiciï en l’alumnat sord de les nostres escoles una forta motivació per assolir el seu futur.
Durant el passat més de febrer, en el context de la celebració – el dia 11- del “Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència”, que reivindica l’accés equitatiu i ple de dones i nenes a l’educació en els àmbits de la Ciència, la Tecnologia, l’Enginyeria i les Matemàtiques (Educació STEM), es van sentir en els mitjans de comunicació moltes declaracions lamentant-se que les nenes no aspiren majoritàriament a cursar estudis de caire científic. Ho atribuïen a la manca de visibilitat de referents femenins en aquests àmbits, de dones amb èxit professional en qui emmirallar-se. El diagnòstic: Com que les nenes i les joves no perceben referents prestigiosos de dones científiques ni tècniques no es senten cridades a estudiar especialitats d’aquest tipus. Posteriorment s’han produït també moltes declaracions queixant-se de la invisibilitat de les dones en molts altres dominis.
En el cas de l’alumnat sord també és palesa la manca de visibilitat d’adults sords referents, sobretot si es contempla el tema des d’una perspectiva històrica. (“Referent” no significa “persona a imitar” sinó “persona que és un punt de referència”). En el cas dels nens i les nenes els primers referents adults són els pares i mares, o persones que exerceixin aquest rol, figures cabdals per al desenvolupament de la personalitat, de la manera d’estar en el món… A l’escola també ho són els i les mestres, que són vistos per l’alumnat com figures d’autoritat i prestigi. Tothom te referents en molts àmbits de la vida. Per això cada persona sorda necessita saber com són i de què poden ser capaces altres persones sordes.
Però com s’ha dit suara la manca de referents sords adults ha estat crònica al llarg de tota la Història. Per exemple una de les conseqüències del famós Congrés de Milà de 1880 va ser l’expulsió –allà on n’hi havia- del professorat sord de les escoles de sords. A la nostra escola no va caldre perquè els quatre professors de la secció de “sordo-mudos” eren oients. Tampoc és que llavors l’adult sord fos considerat un referent de prestigi, sinó simplement algú digne de misericòrdia atès l’enfocament benèficosocial de la seva educació en aquell temps; llegiu sinó allò que el director de l’època va escriure en relació a la celebració de la Pasqua per part de l’alumnat:
Episodis més recents, que podem explicar aquells que els hem viscut, no són menys punyents: Durant els primers anys de la “integració”, és a dir a l’inici de l’escolarització de l’alumnat sord a les escoles ordinàries, es va evitar –no només des del nostre centre sinó de manera generalitzada- que els i les alumnes coneguessin o es relacionessin amb altres nens o adolescents sords com ells.
La raó era la creença que si es relacionaven deixarien de parlar i es posarien a parlar amb signes, s’aïllarien de la resta del món, etc. I ja no diguem de la inconveniència de relacionar-se amb una persona sorda adulta! La idea subjacent a aquell procedir era, evidentment, que qualsevol persona sorda era una mala influència per a qualsevol altra persona sorda.
Congruentment amb aquell pensament es va proposar en el nostre document “Escolarització del nen sord en centres educatius ordinaris” (1982), que explicitava la manera en que anàvem a dur a terme la “integració”, que no hi hagués més d’un alumne sord a cada aula. També procuràvem que en una mateixa escola no hi hagués matriculats alumnes en nivells consecutius per evitar el perill que si un d’ells repetia coincidís amb el que passava de curs.
Aquell criteri va ocasionar que no es matriculés algun nen o nena en escoles amb bons plantejaments pedagògics, obertes a la “integració” i properes al seu domicili perquè en el nivell necessari ja hi havia un altre alumne sord.
Recordo una vegada, a la seu del Fonoaudiològic, a Montjuïc, que una mare i un infant que havien vingut per fer una audiometria es van posar a parlar en signes. A la vora hi havia un nen amb el seu pare esperant per a la mateixa prova. Quan aquest va veure que signaven va agafar el seu fill d’una revolada, i amb cara d’espantat se’l va endur a l’altre extrem de la llarga sala d’espera. Vet aquí la perillositat del contacte d’un sord amb un altre sord! Possiblement, però, aquell pare seguia de bona fe els consells que algú li havia donat també de bona fe…
El model educatiu audiofonològic aplicat a la “integració” evitava la trobada de sord amb sord. Però la necessitat de referents sords no és una qüestió de modalitats educatives sinó derivada de la necessitat de qualsevol ésser humà de trobar “iguals”.
El psicòleg i psicoterapeuta francès Benoît Virole, així com altres estudiosos del tema van descriure els “fantasmes” de diversos nens i joves sords d’aquella època mancats de referents sords adults: Uns creien que a l’arribar a l’edat adulta esdevindrien oients. En canvi altres pensaven que moririen abans d’arribar-hi. El motiu d’aquelles creences era que per ells “no existien adults sords”.
Per pal·liar la situació Virole explica que van propiciar la trobada amb antics alumnes, ja adults, cosa que els va permetre “una forma de transmissió de la identitat sorda que va ajudar els joves adolescents a orientar-se tant amb el món dels oients com amb les diferències entre generacions”. https://virole.pagesperso-orange.fr/Ado.pdf
Quan els professionals del nostre centre vàrem “caure del cavall” en relació al tema vàrem procurar arranjar la situació:
- Oblidant el criteri de “un alumne, una aula”.
- Realitzant activitats cooperatives intercicles entre l’alumnat sord d’una mateixa escola.
- Realitzant sessions de suport logopèdic en petit grup.
- També, en l’àmbit de Secundària, vàrem establir àmbits participatius conjunts via web del CREDA. (Llavors encara no hi havia xarxes socials, ni trobades online, ni fibra òptica que les pogués suportar). També vàrem realitzar sortides pedagògiques conjuntes, trobades de debat, etc… amb alumnat sord de diferents instituts d’ensenyament secundari de la ciutat que rebien suport del CREDA.
En aquell canvi d’actitud va tenir molt a veure la incorporació al CREDA -ja a l’any 1989- d’una mestra sorda, la Pepita Cedillo. La seva presència com a docent a l’escola Tres Pins va propiciar que esdevingués un referent per a l’alumnat sord, una figura desconeguda fins llavors. Fins i tot va esdevenir un referent per a l’alumnat oient, que va poder conèixer de primera mà una mestra sorda, i així fer-se una imatge de les persones sordes adultes que no tenia l’alumnat de totes les altres escoles.
Figures sorgides, principalment en el camp de l’Educació de l’alumnat sord, que poden exercir aquest rol de referent (em limito a les que he conegut potser més de prop) són, d’esquerra a dreta:
- Pepita Cedillo: Mestra, logopeda, especialista en LSC. Escriptora.
- Carlos Ojero: Professor de Secundària des dels inicis de la “integració”.
- Marga Cirera: Mestra i logopeda.
- Menchu González: Mestra, logopeda. Directora d’escola.
- Santiago Frigola: Professor de suport a la recerca del Departament de Traducció i Ciència del Llenguatge d’Universitat.
- Marta Capdevila: Il·lustradora de llibres i mèdia adreçats a la infància.
- Marta Vinardell: Psicopedagoga, logopeda, mestra. Membre de la Comissió d’experts de la CNSE i de la World Federation of the Deaf.
L’accés de l’alumnat sord a partir dels anys setanta i vuitanta al currículum ordinari, i per tant a l’ensenyament reglat, ha permès i permet a molts accedir al Batxillerat, als Cicles Formatius de grau mitjà i superior, i alguns a la Universitat. El nivell d’estudis i el camp de les sortides professionals de les actuals generacions és molt més ampli que el de les anteriors, i per tant més fàcil i extensa la possibilitat d’aparició de referents sords, no només en el camp de l’Educació, que puguin ser un exemple per al nostre alumnat actual i les generacions futures.
