Fa bastants anys a un grup de turistes se’ns va espatllar l’autocar en un lloc inesperat de l’antiga Txecoslovàquia. Mentre el xofer mirava d’arreglar-lo un grupet de catalans vam trobar un petit restaurant on anar a dinar. Però la carta, escrita a màquina, estava en eslovac. El cambrer no entenia ni el francès ni l’anglès, i nosaltres ni l’eslovac ni el rus. No compartíem cap codi lingüístic… així que en uns tovallons de paper vaig dibuixar un pollastre, una vedella, un be, un porc, un peix… I assenyalant cada cosa al cambrer tothom va poder triar més o menys el que volia.
|
 |
El primer mestre d’alumnes sords de Barcelona, el prevere Joan Albert i Martí, es va trobar en una situació similar l’any 1800, ja que aquells nois no posseïen cap tipus de llenguatge més enllà d’alguns signes naturals relatius a la vida quotidiana que utilitzaven en el seu entorn immediat per evidenciar les seves necessitats més bàsiques. Ell volia ensenyar-los la doctrina cristiana, però ¿com explicar-los, per exemple, que un àngel amb una espasa de foc va foragitar Adam i Eva del paradís? Doncs mostrant-los i treballant una imatge adient.
Així, a partir de les imatges, escrivint a sota les paraules corresponents o utilitzant signes, va aconseguir poder comunicar-se amb ells i anar edificant la seva competència lingüística.
|
L’ús privilegiat de la imatge en el treball lingüístic amb l’alumnat sord ha estat de sempre una constant, i potser avui més que mai. El transfons metodològic subjacent no ha anat variant gaire; l’únic que ha canviat segons cada època és el suport material on s’han representat o d’on s’han adquirit aquestes imatges.
El currículum de l’alumnat sord va anar incorporant noves àrees durant el segle XIX. Així es van anar necessitant noves imatges per representar els nous conceptes… i fins i tot els propis objectes reals quan això era factible: Una memòria, de 1865, d’Antoni Rispa, el llavors director de l’Escola Municipal de Cecs i Sords-Muts, explica que l’escola disposava de més de 1.000 mostres d’objectes diferents. Però, evidentment, per treballar els animals selvàtics, per exemple, no tenien un lleó viu o dissecat! Per això comptaven amb 1.500 làmines de conceptes o situacions no “emmagatzemables”…, i també globus terraquis, mapes,..
|
|
 A principis del segle XX el text ocupava el 99% de l’espai dels diaris, i només algunes revistes per a gent benestant mostraven dibuixos o fotos, sempre en blanc i negre excepte, potser, en la portada i contraportada. Tot i així les mestres de l’escola retallaven infatigablement totes les fotos, imatges d’anuncis, etc… (generalment de mala qualitat) que podien recollir. A més al centre es treballaven sistemàticament algunes publicacions enfocades a l’aprenentatge de les llengües vives, aplicades en aquest cas a l’alumnat sord. Aquest era el cas de la trilogia “Bildersaal” (“Sala d’imatges” en alemany), editada per Orell Füssli, una important editorial i llibreria de Zuric que data del segle XVI. (imatges a sota). S’utilitzava per a l’ensenyament de les llengües de Suïssa (francès, alemany o italià): Totes les imatges eren mudes i els llibrets només diferien en la llengua que explicava cadascuna d’elles a l’índex del final. Era una col·lecció de 3 llibrets: el primer d’imatges isolades (objectes, animals,…), el segon d’accions (verbs d’acció), i el tercer de petites historietes d’una pàgina.
|
 |
 |
Val a dir també que la nostra escola va disposar fins als passats anys 80 d’una impremta per a l’ensenyament professional de l’alumnat més gran, i també de molt bon professorat de dibuix. Aquestes condicions van permetre crear moltes imatges per a consum del propi alumnat, entre elles les de la trilogia “La Paraula”, d’en Pere Barnils, el mètode de “desmutització” emprat al centre des de 1918 fins més enllà de 1930. Durant els anys 50 aquestes mateixes imatges de “La Paraula” es van reciclar per confegir a la mateixa impremta llibrets d’imatges, i fins i tot el “Silabario”, una mena de refregit d’aquella trilogia, ara en castellà, concebut també per a la “desmutització”.
|
 |
