Hem recuperat el pendó –o penó- de l’escola, del racó d’un armari al magatzem que el CREDA té a l’escola Tres Pins. Va ser brodat per les alumnes sordes del centre a la segona meitat del sXIX. Malgrat algunes petites ferides déu n’hi do com està de ben conservat!
L’anvers és d’una roba de vellut, cosit amb cordó de seda i fil d’or. Mostra el nom del centre i evoca Pedro Ponce de León, el conegut precursor de l’ensenyament dels sords, i també Valentí Haüy, un equivalent de l’Abbé de l’Épée en el camp dels cecs, que va crear al sXVIII a París l’Institut des jeunes aveugles i un mètode per ensenyar-los a llegir basat en unes lletres en relleu de grans dimensions.
El revers és de setí i ostenta la pomposa sentència: “Por la educación los ciegos ven, los sordo-mudos hablan.”
Aquest pendó s’utilitzava presidint actes protocol·laris, festius,… per donar-los solemnitat. Per exemple va ser exhibit a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, en la qual l’escola va presentar llibres, aparells, material d’ensenyament, treballs realitzats pel propi alumnat, etc..
Al catàleg corresponent el pendó està ressenyat amb el nombre 161 dels ítems exposats, i està descrit així: “Un pendón o cuadro, anuncio de la Instalación, bordado en felpillas y oro.”
També va ser passejat pels carrers de Barcelona, el 10 de novembre de 1907, en ocasió de la col·locació de la primera pedra del futur edifici de l’”Escola Municipal de Cecs i Sords-Muts” que s’anava a construir als carrers Bruc-València: Imagineu una solemne comitiva formada per l’alcalde, els regidors, la guàrdia urbana muntada a cavall, la banda municipal a bombo i platerets i el professorat i l’alumnat de l’escola portant, com no, l’estendard. La satisfacció era molt gran perquè, per fi, després de més de 100 anys d’història, aquella comunitat educativa gaudiria d’un edifici propi i digne i no hauria de seguir migrant freqüentment de desmanegats locals municipals a foscos convents i a l’inrevés.
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
Aquella primera pedra, col·locada a l’angle corresponent al carrer València, conté una “càpsula del temps”, un tub de vidre amb una acta signada per l’alcalde, els regidors, el professorat i periodistes donant fe d’aquell projecte. Però si un dia algú la troba i llegeix el document s’estranyarà perquè allà no hi va anar mai l’escola. En efecte: L’obra es va anar fent a batzegades durant anys, però a la meitat de construcció, cap a 1915, es va decidir destinar l’edifici a l’Escola Municipal de Música, avui Conservatori, que es va inaugurar l’any 1928. I la nostra escola es va tornar a quedar sense seu. Però almenys van conservar el pendó!!!
