Actualment no sorprèn ningú que l’alumnat sord assisteixi als centres ordinaris. Hi accedeix amb una documentació adreçada a mestres o professorat, elaborada pel CREDA i l’EAP on s’especifiquen de manera personalitzada les orientacions facilitadores de l’accés a les competències previstes al currículum. Així mateix cada alumne/a gaudeix, en el propi centre, d’una atenció logopèdica específica adreçada a optimitzar el seu desenvolupament lingüístic.
Òbviament, doncs, l’alumnat sord assisteix a les mateixes escoles bressol, de Primària i Instituts que l’oïdor, emmarcant-se en el mateix currículum educatiu. Però no sempre ha estat així. En el passat –no tan llunyà- s’escolaritzava en centres especials segregats i seguia un currículum diferent de l’ordinari. No va ser fins als anys 70’ que la seva educació va començar a evolucionar fins als estàndards actuals.
Si s‘observa el carnet de notes de l’Escola Municipal de Sords-Muts, abans de la inauguració del Fonoaudiològic, allà pels anys 50’ i 60’, es destaca l’existència de quatre parts diferenciades que il·lustren aquelles diferències amb l’alumnat oïdor:
- Uns ítems referits a “comportament”: (Val a dir que també es reflectien en els butlletins de notes de les escoles ordinàries per exemple com a “Conducta”, “Urbanidad” i “Aplicación”), aquí identificats com “Conducta clase”, “Conducta comedor” i “Conducta recreo”.
- Uns ítems específics, en tant que alumnat sord: “Articulación”; “Lectura labial”; “Nomenclatura”; “Lenguaje”. Constituïen els trets fonamentals de la seva educació, molt sovint considerada com “reeducació”, al voltant dels quals giraven la resta d’aspectes. Tot dins el paradigma oral; La utilització ocasional dels signes per part del professorat era a títol de comunicació personal, no curricular: saludar-lo, renyar-lo, demanar-li un encàrrec,…
- Unes matèries escolars pròpiament dites que també apareixien als butlletins de notes de l’alumnat oïdor: “Aritmética” (no Matemàtiques), “Religión” i “Dibujo”. A les classes de Religió sí que s’usaven profusament els signes per tal d’assegurar la comprensió per part de l’alumnat i així garantir la salvació de la seva ànima. Aquella tasca sempre estava encomanada a un capellà signant. El programa acadèmic també incloïa el comodí “Lección de cosas”; Amb aquest títol o amb el més pompós de “Enciclopedia” s’utilitzaven uns petits llibres escolars en els centres de Primària que abastaven temes diversos, de Geografia, d’Història, de Naturalesa, etc, il·lustrats amb dibuixos en blanc i negre per facilitar visualment la comprensió dels conceptes. També es feia Educació Física, tot i que no hi quedava reflectida.
- Un apartat d’ensenyaments professionals, destinat a l’alumnat més gran, de les especialitats que sempre havia ofert l’escola (fusteria i impremta): “Encuadernación”, “Imprenta” i “Artes de la madera”. Això pel que fa als nois perquè les noies feien “Educació domèstica”, planxa, confecció, etc.
També es valorava la “robustez torácica” (no sabem com es mesurava), suposadament molt important per realitzar adequadament exercicis de bufera, precursors de l’emissió fonètica, als que es dedicava molta atenció.
Cal recordar que el nivell d’estudis de l’escola –que era un centre especial- era inferior al de les escoles ordinàries, i estava limitat a allò que s’anomenava “cultura general”. Per tant l’alumnat no adquiria el títol de Graduat Escolar, només un certificat dels estudis que havia realitzat. Així ho especificava el mateix carnet escolar al darrer article del seu reglament:
Aquest carnet escolar te aspectes curiosos a comentar. Per exemple, com podeu veure a la imatge següent, al primer full, el de registre, s’anotaven dades que potser avui seria inconstitucional demanar –en relació al bateig, la confirmació i la comunió- que palesen la importància que es donava a la pràctica de la religió. Un segon apartat de dades evidenciava la concepció mèdica com a malalts del llenguatge que es tenia en aquella època de la Persona Sorda: “Defecto que padece”, “Enfermedades sufridas”, “Médicos que le han visitado”. Curiosament es preguntava l’ofici de la mare, cosa que en les “Cartillas de Escolaridad” oficials del “Ministerio de Educación Nacional” no es demanava.
El “Reglamento” de l’escola, inclòs al carnet, manifesta que en aquella època no deurien estar gaire resolts els aspectes d’higiene personal atès que no es permetia l’entrada a aquells alumnes tan bruts que causessin repugnància, amb les ungles llargues, o amb la roba plena de taques. Ah!, també tenien molta por als contagis; potser encara no s’havia esborrat el record de la pandèmia de grip de 1918:
Altres articles sorprenents són el 18 i el 19, que prohibien que un alumne/a anés a casa d’un altre/a, que es canviessin cromos, que es convidessin a una “chuche”, etc. Un alumne/a no podia donar res a un/a company/a, però sí que es preveia que li podia robar; per això s’obligava a tornar-li. També, exhortats a no pispar, es recomanava no robar diners als pares:
Si mirant enrere sobta que a l’alumnat sord se li proposés només un programa escolar de mínims és perquè la conceptualització de la sordesa que tenia la societat fa unes desenes d’anys no el creia capaç d’accedir a un ensenyament reglat. Pitjor encara a l’albada del segle XIX quan se’l considerava pràcticament ineducable.
En definitiva: el currículum educatiu ofert a cada època és el reflex de les corresponents expectatives dipositades en aquest col·lectiu. Sortosament l’oferta educativa actual aposta per unes expectatives ambicioses, basades en una concepció respectuosa de la Persona Sorda corresponent a la seva capacitat i dignitat.
