S’ha especulat amb la idea que alguns embuts de bronze trobats a Pompeia ja eren utilitzats com a amplificadors de la parla. No és estrany que a la Antiguitat se n’adonessin que la sensació auditiva d’una persona augmentava si tenia la part estreta d’un embut inserida a l’orella mentre l’interlocutor parlava a prop de la part ampla.
Hi ha constància que, almenys des del Renaixement, s’utilitzava el mateix sistema d’amplificació, de concentració de les ones sonores, concretat en “trompetes acústiques”. Com és de suposar només era útil per a persones amb sordeses moderades. Ja al s. XVII l’anglès William Bull, “trumpet maker to his Majesty”, en construïa i comercialitzava.
Al segle XIX es van popularitzar els “tubs per parlar”. Consistien en una mànega flexible, un extrem de la qual estava proveït d’un embut ample pel qual es parlava, i l’altre extrem d’un auricular, per on s’escoltava. No cal dir que l’amplificació que s’assolia també era moderada.
Al nostre centre, a l’època de l’”Escola Municipal de Sords-Muts”, encara s’utilitzaven aquests estris fins ben entrat el s. XX, com es pot veure a la imatge.
Una curiosa variant d’aquells tubs per parlar va ser la famosa butaca del rei Joao VI de Portugal (1767-1826). Els braços d’aquella butaca, de dubtosa estètica, eren buits en forma de lleons amb la boca oberta, i connectats amb una mànega a l’extrem de la qual hi havia un auricular de “xumet” que el monarca s’inseria a l’orella. L’interlocutor, de genolls o assegut en una altra butaca, havia de parlar a prop de la boca dels lleons.
A meitat del s. XIX es van comercialitzar també butaques amb les “orelleres” de reposar el cap buides i comunicades amb la part frontal, des d’on es conduïa el so a les orelles de la persona asseguda.
Així mateix hi havia mànegues amb 6 boques receptores per recollir el so en 360º al voltant de l’usuari, i aquelles persones desitjoses d’ocultar la seva sordesa podien utilitzar receptors dissimulats en forma de gerro, o de més petits amagats sota el cabell o el barret de les dones, darrere una barba llarga d’home, bastons amb el mànec buit, diademes, etc.
Permeteu una petita digressió relacionada amb els estris d’amplificació basats en l’entrada del so per una part ampla del dispositiu i la recepció a l’oïda per la part molt estreta de l’altre extrem: Abans de la invenció del radar es detectava l’apropament d’avions enemics mitjançant dos enormes embuts giratoris connectats amb mànegues a ambdues oïdes. Havien de ser dos, per tal que la diferència d’intensitat entre la dreta i l’esquerra permetés la localització de les aeronaus en l’espai. També, per evitar col·lisions entre vaixells en situacions de boira o de nit, hi havia mariners que utilitzaven uns artefactes anomenats “sound mirrors” recolzats a les espatlles.
Un altre audiòfon de finals del s XVIII, va ser l’anomenat “Audiphone”, també conegut com “Dentaphone”. Va ser inventat en 1879 pel nord-americà RS Rhodes. Servia per a les pèrdues auditives de transmissió. Estava format per una placa metàl·lica una mica corbada en forma de ventall, amb un mànec per agafar-la. Calia subjectar-la amb la mà, amb la part de dalt recolzada sobre les dents superiors, sense que les inferiors la toquessin. El so era transmès fins a la còclea a través dels ossos del crani. També va ser utilitzat fins ben entrat el s XX.
Podria dir-se que els successors actuals d’aquells transmissors per via òssia són els BAHA (Bone Anchored Hearing Aids), implants osteointegrats que transmeten directament el so a l’oïda interna a través dels ossos del crani.
Amb la patent (que no invenció) del telèfon per part de Graham Bell es va propiciar l’aparició dels primers audiòfons elèctrics. (Per cert, ves per on, Graham Bell també era logopeda i es va casar amb una dona sorda. Va tenir com a alumna sordcega ni més ni menys que a la famosa Hellen Keller). En efecte, el nord-americà MR Hutchison va crear un telèfon modificat (1898) mitjançant un micròfon de carbó que captava el so, que convertit en impulsos elèctrics sortia amplificat per un auricular. Funcionava amb bateries, que amb prou feines duraven 2 hores. Li va anomenar “Akouphone”. Era més gran que una capsa de sabates, i lògicament de sobretaula. Posteriorment (1902) el va millorar fent-lo més petit, i per tant portàtil, i el va anomenar “Acousticon”.
Al voltant d’aquelles dates (1904) es va inventar el tub de buit, o vàlvula electrònica, (aquelles làmpades incandescents que es podien veure dins dels antics aparells de ràdio). Aquella novetat permetia amplificar més el so, propietat que va aprofitar EC Hanson (1920) per dissenyar un audiòfon, forçosament de sobretaula, anomenat “Vactuphone” que incorporava aquesta tecnologia. Amb el pas dels anys es va anar aconseguint disminuir la mida d’aquells aparells (amb vàlvules més petites) fins que podien portar-se penjats del coll, o amb una pinça a la butxaca, tot i que necessitaven dues bateries grosses per funcionar.
El 1948 es va inventar el transistor. Aquell avenç va permetre substituir durant els anys 50 els tubs de buit per aquells petits components tot i permetent la reducció de la mida dels audiòfons. Com sabeu, però, més que la potència el realment important és poder adaptar la corba de resposta de l’aparell a l’audició de cada persona. Els audiòfons de l’època tot i que permetien ajustaments en la tonalitat no tenien ni de lluny les possibilitats d’adaptació dels actuals.
Aquells aparells més petits, coneguts com “de petaca” van ser els primers que va començar a utilitzar l’alumnat sord, a finals dels 60 i els 70. Tenien encara un sol micròfon, i per tant no permetien l’estereofonia. Els nens i les nenes els havien de dur penjats del coll dins una bosseta de tela o de llana (que possiblement havia confeccionat la iaia) al pit, damunt la roba. Molts tenien el micro a la part superior, que s’embussava sovint amb les molles del menjar o la sorra del pati de l’escola. També al caminar o al córrer el fregament de l’aparell amb la roba generava sorolls molestos. Tampoc no filtraven cap mena de so: l’autobús que passa pel carrer, la cadena del WC,… En canvi els audiòfons actuals sí que prioritzen la veu humana i filtren en un segon pla la resta.
Ja es fabricaven audiòfons retroauriculars però no eren útils per a pèrdues severes o pregones ja que la miniaturització no havia avançat prou i no podien donar la potència necessària que sí oferien els de “petaca”.
En aquell estat de coses aquelles persones susceptibles d’usar-los i que desitjaven dissimular la seva sordesa podien utilitzar audiòfons disfressats de passador de cabell, d’agulla de corbata, de bolígraf a la butxaca de l’americana, o formant part de la pala de les ulleres, tal com si fossin invents dels que feia servir James Bond en els seus films. (El cable de l’auricular ja era més difícil de dissimular).
L’evolució dels audiòfons ha anat sempre de la mà del progrés de l’electrònica i de la informàtica. Per això els avenços exponencials d’aquestes ciències experimentats des de finals del segle passat ha propiciat el seu desenvolupament accelerat en que cada nova generació ha deixat molt enrere l’anterior.
La progressiva miniaturització dels circuits impresos va fer possible la generalització dels audiòfons retroariculars per a sordeses severes i pregones, un per a cada orella, guanyant així la capacitat d’estereofonia i l’adaptació més ajustada a la pèrdua auditiva de cadascuna. I per a les sordeses més moderades es va fer possible l’audiòfon intracanal, fent innecessaris passadors de cabell, ulleres,… A la nostra escola, però, no es va generalitzar l’ús d’audiòfons fins la creació a l’any 1982 en el propi Centre Municipal Fonoaudiològic d’un Laboratori Audioprotètic, dotat amb un audioprotetista.
A partir de llavors, amb una miniaturització ja suficient, l’evolució dels audiòfons va estar determinada per la digitalització: A partir dels anys 80 es van fabricar els primers audiòfons que, tot i continuant essent analògics, permetien una configuració digital. I va ser en la dècada dels 90 quan, amb els circuïts integrats amb microxips, la digitalització va ser completa.
Actualment la versatilitat de programació dels audiòfons permet adaptar la seva corba de resposta als diferents ambients sonors a gust de l’usuari. També es poden connectar per Bluetooht a ordinadors, aparells de TV i a mòbils que permeten controlar-los mitjançant app’s.
Sobta la frivolitat d’alguns anuncis per internet que ofereixen audiòfons a preus irrisoris “sense necessitat de consultar l’especialista” i lliurats a domicili per una empresa de missatgeria. Un audiòfon és un estri sofisticat, no un auricular per sentir música. L’adaptació d’un audiòfon requereix un procés complex d’interacció entre l’audioprotetista i l’usuari/a per tal d’assolir el màxim confort auditiu possible mitjançant l’optimització de la seva configuració personalitzada. Per aquest motiu calen diverses visites al gabinet audioprotètic. És com fer-se un vestit a mida.
Els implants coclears, que no deixen de ser uns audiòfons, experimentats des dels anys 70 però no generalitzats aquí fins els 90 també han anat evolucionant molt. Però això ja seria tema d’un altre article.
Referències consultades:
The History of Hearing Aids – Attune https://www.attune.com.au/2020/05/31/the-history-of-hearing-aids/
Timeline of Hearing Devices and Early Deaf Education http://beckerexhibits.wustl.edu/did/timeline/
Museum of Hearing Aids https://www.hearingaidmuseum.com/gallery.htm
Historia de los audífonos para sordos: origen y evolución https://audifonosdigitales.net/historia-audifonos-para-sordos/
