Els origens del CREDA “Jordi Perelló”
L’any 1967, un grup de pares de nens sords, encapçalats pel Sr. Vila Pagès, secretari de l’Ajuntament de Sabadell i pare d’una nena sorda, i l’Elena Mateu Sangés, presidenta de l’Associació de Sords de Sabadell, van promoure la creació d’una escola de sords d’àmbit comarcal que finalment es va posar en marxa el 2 d’octubre de 1968 amb dues unitats exclusivament dedicades a l’educació del nens amb deficiència auditiva a la Casa de la Caritat, ubicada a l’actual Plaça Marcet, atenent inicialment a 10 alumnes a partir dels 2 anys d’edat.
Posteriorment, l’any 1971 es realitza el projecte del nou edifici. L’escola va ser construïda en col·laboració amb el Ministerio de Educación y Ciencia i l’Ajuntament de Sabadell, que va cedir els terrenys. Inicialment van començar a funcionar 4 unitats amb una capacitat per acollir a un total de 60 alumnes. Na Marisa Cid, va tenir l’honor de ser la primera mestra de l’escola.
L’escola, des dels seus inicis, volia posar en pràctica el sistema pedagògic de reeducació auditiva que es feia servir al Centre Auditiu “Montcabrer” a Alcoi (Alacant), inaugurat l’1 d’octubre de 1967 i dirigit pel Dr. Gisbert Alòs, metge otorinolaringòleg i foniatra. Aquest sistema estava basat en el mètode Perdoncini.
Precisament, va ser el Dr. Gisbert Alòs, el professional que va supervisar i dirigir la implantació d’aquest mètode al Centre de Reeducació Auditiva (CRAS), que va ser el nom escollit per a la nova escola. No obstant, els primers cursos va ser el director de l’escola, desplaçant-se a Sabadell una setmana cada més des d’Alcoi, per posar-la en marxa, supervisar el seu funcionament pedagògic i reeducatiu, i fer les proves audiomètriques als alumnes de nou ingrés.
Des de la seva creació, el Mètode Perdoncini va ser el que es va utilitzar en el treball específic de llenguatge i de reeducació auditiva, però el curs 1975-76, després d’un període de valoració i estudi, s’introdueix un nou mètode procedent de Zagreb (Croàcia), anomenat Mètode Verbo-tonal, i que va ser creat pel doctor de lingüística i fonètica Dr. Petar Guberina.
Poc temps després, es posen en pràctica les primeres experiències d’integració a mitja jornada a diferents escoles de Sabadell, però sense estar regulades aquestes de forma oficial. Aquestes experiències van ser pioneres arreu de l’estat espanyol i un exemple de com s’havia de portar a terme la integració escolar.
A partir de l’any 1979 s’inicien els tràmits per a la seva conversió en un centre públic, i és finalment el 20 de setembre de 1982, mitjançant el Decret 323/1982 publicat al DOG l’1 d’octubre d’aquell any, quan el CRAS passa a ser un centre públic dependent del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, amb un total de set unitats autoritzades.
Aquell mateix any, concretament el 23 d’abril es va aprovar per Las Cortes Generales la Ley de Integración Social de los Minusválidos (Llei 13/1982, de 7 d’abril. BOE núm. 103, 30 d’abril de 1982) i, posteriorment, el 17 d’abril de 1984 amb el Decret 117/1984 del Departament d’Ensenyament (DOGC núm 435, de 18 de maig de 1984) la llei 13/1982 es desplegava a Catalunya. D’aquesta manera, quedava regulada oficialment la integració educativa que des de feia alguns anys es portava a terme des de l’escola. Per aquestes dates, el CRAS ja estava organitzat en dos serveis clarament diferenciats: l’escola específica i el servei d’atenció a escoles ordinàries amb un grup de logopedes itinerants.
La regulació de la integració educativa i l’augment progressiu del nombre d’alumnes sords integrats va provocar un augment important de professionals adscrits al CRAS. La procedència administrativa d’aquests professionals era diversa: funcionaris docents, logopedes amb contracte laboral del Departament d’Ensenyament, i un petit grup de professionals contractats per l’associació de pares i mares de l’escola (AMPA).
En aquest sentit, cal dir que l’AMPA de l’escola, tenia un pes molt important en el funcionament del CRAS. La col·laboració escola-professionals-pares va ser molt important per tirar endavant el projecte. Fins i tot, molts pares de l’AMPA no tenien els seus fills escolaritzats al CRAS sinó integrats en escoles ordinàries de la ciutat i de la comarca.
La integració educativa, en les seves primeres etapes, es portava a terme de forma acurada, amb uns criteris definits i molt estrictes que tenien com a objectiu garantir l’èxit dels alumnes candidats. Un dels criteris era el que el claustre de l’escola destinatària assumís el compromís de rebre a aquest alumne i de garantir-li una atenció adequada a les seves necessitats.
El mètode verbo-tonal, que s’aplicava a l’escola, també es feia servir en els centres d’integració. S’intentava agrupar a alumnes d’edats semblants, per tal d’optimitzar els recursos personals i materials. La formació i reciclatge continuat dels professionals feia necessari organitzar periòdicament cursos de formació i aprofundiment en aquest mètode.
El funcionament de l’escola CRAS, amb una organització interna amb dos serveis clarament diferenciats, va donar lloc a la creació, per part del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius del Vallès Occidental (CREDAV) l’any 1989.
Juntament amb el nostre CREDA, es van crear també el CREDA Pere Barnils de Barcelona i el CREDA Narcís Massó de Girona. En tots tres casos, els CREDAs es creaven a partir de escoles de sords que ja portaven a terme experiències d’integració amb els seus alumnes.
Al 1990, un any després de la seva creació, el Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius del Vallès Occidental (CREDAV) de Sabadell va prendre el nom de Jordi Perelló per iniciativa d’un grup de professionals del propi servei.
Biografia Dr. Jordi Perelló Gilberga
