Text i PowerPoint de la part corresponent a Manel Fuentes de la 2a Xerrada col·loqui que es va fer el dijous 24 de novembre de 2001, sota el títol “La transformació de Sant Adrià. De vila a ciutat”, amb motiu del Mil·lenari documental de la ciutat:
Mil anys.. i més.
Sant Adrià de vila a ciutat
Manel Fuentes i Vicent
L’any 1977 el cronista de Sant Adrià de Besòs, Joan Rovira i Costa publica un llibre antològic sobre la Història de Sant Adrià i l’anomena “Sant Adrià de Besòs. Història de un pueblo en su primer milenio”.
A partir dels seus estudis en els arxius locals, de la catedral de Barcelona, de l’Episcopal i del de la Corona d’Aragó, havia trobat que la primera vegada que apareixia el nom de Sant Adrià era en el document 176 de l’arxiu capitular de la catedral de Barcelona de data 20 de febrer de 1012, que parla de les donacions que el bisbe de Barcelona, Deodat fa als canonges de la Canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona de diverses terres vinyes, horts , pastures i prats i d’un molí, situats vora el riu Besòs, Badalona, Llefia, Sant Adrià i Gramanet.
En concret el text que fa referencia al poble diu “.. exceptus ipsos molinos qui sunt constructos prope ecclesiam Sancti Adriani,...”, o sigui que exceptua de la donació els molins que han estat construits a prop de l’església de Sant Adrià”.
L’any següent, en concret el 29 d’octubre de 1013, rectifa i el mateix bisbe Deodat afegeix la donació de l’església de Sant Adrià. “Addidi namque ego ibi Deusdedit, episcopus Barchinone, ad prefatos kannonicos terras et vineas cum casas et curtes et columbarios, cum ecclesia Sancti Adriani martyris et cum ortos et columbario, qui est hec omnia ultra alveo Bissocio.”, El que vol dir que Deodat, bisbe de Barcelona, va afegir a la donació que es va fer als canonges terres i vinyes amb les cases i corrals i colombaires, així com l’església de Sant Adrià Martir i els horts i colomar que es troben més enllà del riu Besòs.
Sobre aquest esglèsia Narcís Felip de la Peña, autor de los “Anales de Catalunya”, escriu que “aquesta església havia estat construïda uns anys abans”.
Però quan deixem els arxiu i busquen entre els treball dels arqueòlegs ens trobem que aquell llogaret on estava l’església de Sant Adrià, portava habitat feia ja molts anys.
Així ens trobem que l’orografia ha tingut molt a veure en el desenvolupament del poble així aquest dibuix podria ser la imatge que presentava el Pla de Barcelona al Pliocè, cap al final de l’era terciària, cobert d’aigües i amb una península, Montjuïc, mentre el mar s’endinsava per la badia del que avui és el llit del Besòs fins arribar a Montcada. Quasi tot Sant Adrià estava enfonsat sota les aigües
La terra va anar guanyant terreny al mar per les aportacions del Besòs i els corrents marins, i es va cobrir la plana deltoidal. Els materials arrossegats s’anaven dipositant i recobrim aquesta plana que en l’actualitat ocupa al voltant de 15 Km2 i que té un gruix màxim d’aproximadament 50 metres de profunditat.
Les aigües del riu i els arrossegaments van donar lloc a terres pantanoses, paisatges de maresmes que es van cobrir de vegetació: salzes, verns, joncs i canyes. Boscos de ribera acullen tota mena d’animals i bèsties salvatges: porcs senglars, linxs, guineus, conills, ànecs, ocells i núvols d’insectes que viuen en aquestes aigües pantanoses. I entre els éssers vius que vénen a aquestes terres, trobem els primers humans, ja a l’edat del bronze, uns 1500 anys abans de Crist.
Estudis i excavacions fetes per Joan Vicente i altres arqueòlegs del Centre Excursionista de Santa Coloma van confirmar la presència de restes humanes, de l’edat de bronze, en els terrenys argilosos de la serra de Can Mena, en la confluència dels termes de Sant Adrià, Santa Coloma i Badalona, on fins fa pocs anys hi havia les bòbiles d’Elies i Serret:
Aquest full de Joan Vicente mostra ar la notícia de la descoberta d’una pedra eneolítica de moldre de 40X35 cm. També van descobrir diversos estris neolítics i fons de cabanes d’1,2 metres de diàmetre, fabricades amb troncs d’arbre enfonsats a terra i els sostres de fullaraca, branquillons i terra. Aquest descobriment permet pensar que aquí hi havia un petit poblat o refugi de caçadors i pescadors del poblats ibers de Santa Coloma (Puig Castellar) o de Badalona (turó d’en Boscà)
Aquestes dades li van permetre a Joan Vicente fer el dibuix de la possible ubicació dels poblats neolítics de Sant Adrià i rodalia (el 5 a la bòbila Elies i el 6 a la bòbila Metro)
Fotografia de la bòbila Serrat, l’any 1952. Al fons s’observa la canalització de la mina de Badalona i l’Hospital de l’Esperit Sant. Al costat, un esquema de la fotografia de J. Vicente
Al segle III a.C. la desembocadura del Besòs estava entre Sant Andreu i els turons situats entre Santa Coloma i Sant Adrià, que encara es trobava en gran part sota les aigües. Al segle II la ciutat romana de Baetulo (Badalona) aprofitava el delta del Besòs com a port natural. També s’han trobat restes romanes a les bòbiles, el que fa pensar que en aquests terrenys hi havia si més no un taller de terrissa. A primeries del segle XX, entre Badalona i Sant Adrià es van trobar unes restes d’una carretera d’obra de pedra i morter que formava un paviment de 3 metres d’ample, limitat per voreres de pedra, de 16 o 17 metres de llarg la part descoberta, que s’estenia paral·lelament a l’actual carretera. Segons diuen els que descobriren, l’obra tenia un gruix (2 metres) que pot explicar-se perquè travessava un tros de terreny baix i d’aiguamolls. El camí era a uns 3 metres sota el nivell del terra, i actualment està colgat i per tant invisible. Possiblement es tractava d’un tros de la Via Augusta.
Com hem vist fins ara, la història de Sant Adrià ha estat marcada per la seva situació geogràfica i també pel veïnatge d’altres poblacions de més influència com ara Barcelona, Badalona i Santa Coloma de Gramenet.
La seva situació, a la desembocadura del Besòs, implicava que el territori fos en gran part d’aiguamolls, amb freqüents riuades (besossades) que inundaven el pla i les espesses vernedes o salzeredes vora el riu, terrenys poc saludables pels mosquits i les emanacions.
Aquestes riuades van ser la causa de que a Sant Adrià hi hagués un hostal i aparegués un nou ofici el de passador que ajudaven a creuar el riu amb cavalleries, amb passeres o a collibé ja que com es pot veure en aquest presumible mapa de Sant Martí i Sant Adrià al segle X, en què es veu la doble llera del riu i les llacunes del pla de Barcelona, aqu3est lleres no eren constants i no era possible construir un pont.
L’església
Sembla que l’antiga església, que va donar nom al poble, devia ser una església romànica de volta de canó. Va tenir molt problemes al llarg del temps aixi ho demostren diversos documents. El 1358, Matheu Adrià, batlle del Castell de Sant Adrià, demanà al rei Pere III les bigues necessàries per arreglar-ne el sostre. Però150 anys després, en la visita pastoral del 1508, el visitador del bisbe va escriure “lo rector no tenia casa i habitava a Badalona i tenia 4 parroquians”.
Passen els anys i en una altra visita pastoral, la del 1591, el visitador encarrega la reparació de l’església, però dos anys després, aquesta encara no ha estat reparada.
Durant el mandat del bisbe Joan Sentís (1622-1632) s’hi van fer importants reformes, en agraïment de les quals es va posar a la façana de l’església l’escut en pedra del bisbe. Aquest escut que encara es conserva a l’església de Sant Adrià i la seva imatge, en dibuix, que va ser molt utilitzada a Sant Adrià durant les dècades 60 i 70 del segle XX.
Malgrat les reformes, al final del segle XVII, l’església i el castell estaven molt abandonats, amb les parets foradades i sense ni sostre, la qual cosa obligà a treure’n el Santíssim Sagrament.
Tot estava tan enrunat que no hi havia cap capellà que hi volgués anar i van encomanar la rectoria al rector de Santa Coloma.
Entre els segles XIX i XX es succeeixen reparacions i ampliacions amb destruccions (Setmana Tràgica Guerra Civil), fins que en finalitzar la guerra comença la construcció d’una nova església, que és la que ara tenim
La Baronia de Sant Adrià
Malgrat les donacions a la canonja, l’església de Sant Adrià pertanyia al bisbe de Barcelona, que era el senyor feudal del poble amb el títol de baró. No sé sap com va obtenir el bisbe la baronia, però possiblement va ser una mercè rebuda per l’ajut que el bisbe va donar al comte Borrell II en la defensa de Barcelona l’any 985.
En ser una baronia, la casa que el bisbe tenia a Sant Adrià s’anomenava “castell”, “palau” o “alberg” i estava al costat de l’església. Diversos document són testimoni de l’estada en aquest casal de bisbes i també de reis com Jaume II el 1292, Alfons III el 1317 i Pere III el 1373
La baronia estava a càrrec d’un batlle que era nomenat directament pel bisbe i tenia una durada de dos anys.
Com a curiositat esmentarem que l’any 1319 el bisbe de Barcelona va enfeudar el castell i la baronia al canonge de Barcelona, Huguet de Cardona. El 1330 el poble de Sant Adrià i tots els seus drets són restituïts al bisbe i a l’església de Barcelona, i a canvi el canonge rep un pagament vitalici.
El domini per part del bisbe de la baronia de Sant Adrià va ocasionar diverses picabaralles amb el veguer de Barcelona.
En la imatge podem veure els tres símbols de la baronia episcopal: la corona de baró i els identificadors del bisbe: la mitra i el bàcul.
El monestir de Sant Adrià
L’any 1092 va ser important per a la història de Sant Adrià. El bisbe Bertran, antic monjo de Sant Ruf d’Avinyó, va fer venir un grup de monjos de l’esmentat monestir i va fundar a Sant Adrià el primer monestir a tota la península dels Canonges Regulars de Sant Agustí i Sant Joan Laterà.
Malgrat que no en queda cap resta, sembla que el monestir estava annex a l’església primitiva i que de les seves restes se’n va fer el castell de Sant Adrià, que posteriorment seria la rectoria de la parròquia adrianenca.
Sant Oleguer va estar en aquest monestir i va arribar a ser-ne prior.
Quan ja era bisbe, i malgrat que no estava en el monestir, el 1104 sant Oleguer va aconseguir que el comte Ramon Berenguer III donés als canonges de Sant Adrià el delme de totes les naus que arribessin al port de Barcelona, així com també la part de les naus que es prenien als enemics en alta mar. Aquest delme era conegut com MARI IBI.
Però el 1114 els musulmans van desembarcar al delta per intentar assaltar Barcelona i van arrasar Sant Adrià, la qual cosa va motivar que el monestir es traslladés a Terrassa i després a l’església i monestir de Santa Eulàlia a Barcelona.
Els impostos
Els habitants de Sant Adrià com els de tots els pobles, viles i ciutats -ja fossin propietaris o llogaters, masovers o forners,…- com a súbdits i vassalls havien de pagar uns impostos, en aquest cas al bisbe de Barcelona, baró i senyor jurisdiccional i alodial del lloc i terme de Sant Adrià de Besòs,.
El fet de ser senyor jurisdiccional volia dir que era l’encarregat d’administrar la justícia en el poble, però, a més el bisbe era el senyor alodial de Sant Adrià i tenia domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles (cases i terrenys). No havia que donar res al rei, ni a ningú, del que recollia en els seus territoris.
Els principals impostos que els nostres avantpassats es veien obligats a pagar eren:
– el delme: equivalia a la desena part de tot el que es cultivava i recollia al camp, i també la part corresponent al bestiar, a l’aviram i a tot el peix pescat a les platges del terme.
– les primícies, dret de rebre els primers fruits. Era la part que els pagesos per pacte o per costum pagaven a llurs senyors a més del delme (normalment les primícies les rebia el rector del poble).
– La gabella, impost que es cobrava damunt la compra o la venda d’alguns articles de primera necessitat (vi, oli, sal).
– L’herbatge, impost que es pagava per poder portar a pasturar bestiar en territoris dominicals (del senyor). Aquest dret també el cobraven alguns pobles per deixar pasturar bestiar foraster en els terrenys comunals.
Aquest impostos van desaparèixer totalment el 1841, en què la tramitació dels impostos va a passar a mans del govern i dels ajuntaments.
Els molins
Ja des de la prehistòria se sap que els grans de determinats cereals es poden menjar i tenen bon gust, a més de ser altament nutritius.
La mòlta del gra es va començar a fer triturant-lo entre dues pedres, una de grossa que feia de base (com la pedra neolítica trobada a la bòbila Elies) i una altra, més petita que era amb la que es copejava.
Més tard van aparèixer els molins de moles de pedra, que ja van ser adoptats pels romans.
A Sant Adrià es donaven les condicions ideals per construir molins, ja que les aigües del Besòs es podien utilitzar com a força motriu per posar-los en funcionament. Per augmentar la pressió i per tant la força de l’aigua, es feia una resclosa que anava emmagatzemant-la i a través d’una sèquia arribava al molí. I quan l’aigua superficial del riu va ser escassa aprofitaren la de les mines que es nodrien de les aigües subterrànies del riu.
A l’època medieval era normal que els molins fossin monopoli senyorial (noble o eclesiàstic), ja que eren una important font d’ingressos. De vegades els explotava el mateix senyor, i d’altres vegades es feia una concessió en forma d’emfiteusi (és a dir una mena de contracte mitjançant el qual la persona que contractava el molí es comprometia a mantenir-lo en bones condicions i a pagar al senyor un cens per l’ús del molí).
I és parlant de molins com trobem la que podria ser la primera referència indirecta als inicis del nostre poble. Es tracta d’un pergamí escrit en llatí i datat el 21 de desembre del 965 on, per primera vegada, es fa referència a dos molins que hi havia al riu Besòs (Bisaucii). Posteriorment, l’any 985, el cabdill àrab Almansur va saquejar i incendiar Barcelona i la seva rodalia, i els molins del Besòs no en van sortir gaire ben parats. Està documentat però que l’any 996 ja tornaven a estar en funcionament.
Pel seu valor, constantment els molins eren venuts o empenyorats pels senyors quan necessitaven diners, i de vegades fins i tot donats en compensació de favors.
Hi ha moltes escriptures que fan referència a la venda i donació dels “molins del Besòs”,
Els molins d’Estadella (Stadolo) i Altafulla (Altofolia) són els primers dels que tenim referències escrites. Aquests molins es trobaven al marge dret i funcionaven amb aigua del Besòs, què arribava als molins mitjançant una sèquia.
La manca de concreció dels termes fa que tant Sant Andreu del Palomar com Sant Martí de Provençals i Sant Adrià de Besòs parlin dels molins d’Estadella i Altafulla com a propis, malgrat que alguns documents situïn el primer “in parrrochia sancti andree de palumbario” i que el d’Altafulla més aviat pertany a Sant Martí de Provençals, si bé pràcticament en el límit amb la nostra població. El molí d’Estadella va funcionar fins als inicis del segle XIX i el d’Altafulla -o de la Verneda i també anomenat d’en Rat- va desaparèixer sota les urbanitzacions que es van fer a la Verneda cap al 1960.
Al marge esquerre del riu hi havia dos molins, anomenats “molins de Sant Adrià” (dels quals trobem la primera notícia l’any 1012) que eren propietat de l’església, és a dir del bisbat, i que es trobaven sota la Torre Roja, davant l’antiga desembocadura de la riera de Sant Andreu, en el límit dels actuals termes de Santa Coloma i Sant Adrià, pel lloc que encara avui es coneix com el Molinet. El 1774 aquests molins pertanyien a Pedro Gerónimo de Mena i eren coneguts com a molins de Riber i Tristany. En aquell temps les aigües que els movien eren després aprofitades, mitjançant sèquies, per regar part dels termes de Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona, però a inicis del segle XIX l’augment dels camps de cultiu i de les vinyes i la notable disminució dels boscos que hi havia a banda i banda de riu, a més de les noves rases i mines van provocar que el riu quedés sec i s’hagué de recórrer a noves mines per aprofitar les aigües subterrànies i tornar a engegar molins i recs. El 1930 encara es podien veure part dels seus grossos murs (dels quals ens resta alguna fotografia) i les darreres pedres d’aquests molins van desaparèixer a les riuades de l’any 1962.
Hi ha molts documents que proven que aquests molins han sofert la fúria del Besòs (besossades) i dels humans (guerres, invasions, atacs…) que els ha portat a múltiples destruccions i reconstruccions al llarg dels seus mil anys d’història.
Sant Adrià lloc d’esbarjo, caçera i hort de Barcelona
A mitjan segle passat, Sant Adrià comença a ser visitat pels barcelonins que vénen a passar el dia d’esbarjo als parcs de les vernedes, a les vores del riu o a les barraques de menjar com ara can Manel, can Colom o la Fontsanta de la Mina, totes al marge dret, o també al Molinet situat al marge esquerre.
A les èpoques de cacera se sentien per les salzeredes els trets dels caçadors a la recerca d’ànecs, conills i d’altres animals que hi habitaven.
També era típic que, per la Festa Major de Sant Adrià, vinguessin molts barcelonins a comprar productes del porc com ara llom, botifarra i d’altres fruits de la matança que es feia per aquells dies. Les botigues més conegudes d’aquells temps eren can Terra i cal Xic de Calig.
Malgrat que avui en dia ja no quedi ni un pam de terreny sense urbanitzar durant segles Sant Adrià havia estat principalment terra de cultiu i era un dels principals abastadors dels mercat de Barcelona
Escut emprat per l’Ajuntament de Sant Adrià quan el municipi encara pertanyia al bisbe de Barcelona, que era el Baró de Sant Adrià. Aquest escut es troba en una carta enviada pel batlle, els regidors i el síndic de Sant Adrià al bisbe el 26 de setembre de 1786. Aquest escut es descrit a la primera història de Sant Adrià (1786), atribuida al pare arxiver de Sant Jeroni de la Murtra, de la següent manera: “El Escudo de Armas… es un Campo de Oro y al medio una Mitra de Obispo y alrededor del escudo un letrero que dice “S. Adriá de Besós”
Aquest escut es va utilitzar des de mitjans del segle XiX fins l’any 1950
Aquest escut es va emprar des de 1950 fins a principis dels anys 80 en que va ser canviat per l’actual
Per finalitzar una anècdota de les incoherències que ens podem trobar en la història de Sant Adrià.
L’arc gòtic,…… o més ben dit la porta gòtica, ha esdevingut un símbol de Sant Adrià per a tothom que passa per la carretera, que fa una ràpida associació entre l’arc i Sant Adrià.
Doncs bé, aquesta porta pertanyia a l’església del convent del Carme de Barcelona.
Novembre 2011
