Al llarg de més de 200 anys d’història la nostra institució ha estat el tema de moltes notícies de premsa i d’altres mitjans. Heus aquí un petit recull:
Les guies de Barcelona del segle XIX, com per exemple aquesta de 1847, contenien “cuanto puede ser útil á los forasteros y habitantes”. Acostumaven a incloure una ressenya de l’Escola Municipal de Sords-Muts. Fins i tot en alguna es deia que “Barcelona es conocida por su puerto y por su escuela de sordo-mudos”.
En aquesta guia de 1857, però, no s’indica informació pròpiament dita sinó comentaris poc elogiosos. És de suposar que l’afirmació “el professor está poco dotado” es referia als recursos materials del centre i no a la seva persona. Tot i que la publicació afirma que l’escola estava radicada a l’ex-convent d’Agonitzants, des de l’any anterior estava situada al dessacralitzat convent de Sant Gaietà.
L’article de La Vanguardia del 11/11/1907 informa de la col·locació de la primera pedra de l’edifici (10/11/1907) que havia de ser la futura Escola Municipal de Cecs i Sords-Muts, amb entrada per la cantonada dels carrers Bruc i València. Hi van assistir l’alcalde, els regidors, el professorat i l’alumnat, que portava el pendó de l’escola, així com la banda municipal i la Guàrdia Urbana muntada a cavall. L’acta corresponent, signada pels assistents, es va inserir en un tub de vidre dins un forat d’aquella primera pedra, que es va col·locar a la cantonada del carrer València. Encara deu ser allà com a fals testimoni del que havia de ser, ja que el Consistori va canviar d’idea i el singular edifici es va destinar finalment a la seu del Conservatori de Música, seguint condemnant l’alumnat sord a una nova itinerància de més de 60 anys d’edifici en edifici no sempre en condicions adequades. Cliqueu aquesta frase si voleu llegir l’article complet.
A partir de 1910 es va afegir a l’escola una nova secció, la d’Anormals (sic), un anacronisme fins i tot per l’època. L’Ajuntament va aprovar el 30/8/1917 les “Bases de Reorganització”, consistents a dividir el centre en tres escoles, una per a cada secció, que es van traslladar conjuntament a Vil·la Joana (Vallvidrera), l’actual Museu Verdaguer, el 12/03/1921. La separació física definitiva no es va realitzar fins el 26/5/1925: l’”Escola Municipal de Deficients” va romandre a Vil·la Joana, la de Cecs va passar al passatge de Tasso, i la de Sords va ser traslladada al “Grup Escolar Abat Oliba”, del carrer Marquès de Santa Ana, 4, edifici de l’actual Institut Municipal Josep Serrat i Bonastre. La Vanguardia de 30/5/1925 va recollir aquelles mesures:
L’any 1927 es va dotar l’escola d’una impremta per tal de propiciar una sortida professional a l’alumnat masculí mitjançant els oficis de caixista i d’impressor. També s’oferia l’especialitat de “Artes de la madera”. A les noies, l’únic futur de les quals era esdevenir mestresses de casa, se’ls oferia “Educación doméstica”. El director, Pere Barnils, va publicar en aquella època diversos articles a La Vanguardia i al Diario de Barcelona, així com el professor Emili Tortosa. Pel que fa al tema de la nova impremta en Pere Barnils va escriure un extens article a La Vanguardia de 30/05/1927 alegrant-se que ja havien passat els temps en què els sords havien de “recórrer a la mendicitat reclamant amb una campaneta penjada al coll la pietat dels vianants” (sic). Cliqueu aquesta frase si voleu llegir l’article complet.
No tot era premsa escrita. En ocasió del 150 aniversari de l’Escola Municipal de Sords-Muts o, més aviat, del 150 aniversari de l’inici de les activitats educatives amb alumnat sord a la ciutat, es va emetre per Ràdio Barcelona un programa dedicat al centre. Van parlar alumnes que, llegint un guió escrit, van explicar les característiques i funcions de l’escola.
Després de 169 anys de trasllats anant d’edifici en edifici es va donar via verda a la construcció d’un immoble definitiu per a l’escola. Es va projectar per a una capacitat de 220 places escolars, contemplant fins i tot la possibilitat d’obrir places d’internat que mai van ser realitat. Al final el projecte (imatge de l’esquerra) es va haver de reformar a instàncies del Patronat de la muntanya de Montjuïc, sobretot en el sentit d’haver de limitar l’alçada de l’edifici més alt, quedant definitivament com a la foto de la dreta, seu de l’actual Escola Municipal Tres Pins. Cliqueu aquesta frase si voleu llegir l’article complet.
Finalment, al cap de 2 anys, el 7/02/1970 es va inaugurar l’edifici i el canvi de nom: L’Escola Municipal de Sors-Muts va passar a dir-se “Centre Municipal Fonoaudiològic “José María de Pordioles””. Va ser inaugurar per “SS.AA.RR. los Príncipes de España don Juan Carlos y dona Sofía”, aprofitant que venien de visitar el Saló Nàutic. Van assistir ministres, el governador civil, el governador militar, el bisbe auxiliar, que va beneir el centre, etc… tota una posta en escena previsible en el marc del tardofranquisme. Es deia que en José M de Porcioles, alcalde de la ciutat durant aquella època, havia impulsat la creació del centre perquè tenia una petita dificultat de parla. Res gaire important: Si avui fos un nen en edat escolar les psicopedagogues del CREDA possiblement li atribuirien un comportament lingüístic “G”. La Vanguardia va publicar una extensa ressenya de l’acte el dia següent, el 8/08/1970. Cliqueu aquesta frase si voleu llegir l’article complet.
El “NO·DO” (Noticiarios y Documentales) era una revista cinematogràfica d’uns 10 minuts de durada que des de 1942 era d’obligada projecció en els cinemes abans del film comercial corresponent. No cal dir que tots els continguts de caire polític estaven elaborats pel règim… i els altres també. El NO·DO nº 1521-A, de 28/02/1972 va incloure un reportatge del Fonoaudiològic: Cliqueu aquesta frase si voleu veure el documental.
Una anècdota que potser només recordem els que érem allà és que el document “Per una nova escola pública”, que va tenir –no sense polèmica- una gran incidència en el model de l’escola democràtica del futur, va ser debatut i aprovat “clandestinament” en assemblea per 3.200 ensenyants en el pati porxat del Centre Municipal Fonoaudiològic -tal i com es pot apreciar en les imatges de més avall- en el marc de la X Escola d’Estiu, organitzada conjuntament per Rosa Sensat i el Col·legi de Doctors i Llicenciats. Va ser presentat públicament el mateix dia de la seva acceptació, l’11/07/1975. L’Escola d’Estiu es celebrava a la veïna Escola Municipal del Bosc, però atesa la sempiterna vigilància repressiva dels agents de la Brigada Político-Social franquista –els anomenats “socials”- es va donar la consigna de traslladar-se a l’altre costat de l’avinguda, al “Fono”, on casualment una porta del pati-bosc inferior estava oberta. Si els “socials” no van advertir el desplaçament de més de 3.000 persones deuria ser perquè, albirant-se ja els darrers espeternecs del franquisme, deurien mirar cap a un altre cantó.
El curs 1982-83 es va implementar des del centre la llavors anomenada “integració” de l’alumnat sord a l’escola ordinària. Diversos mitjans de comunicació se’n van fer ressò. Com a exemple aquesta ressenya del diari Avui de 4/3/1982:
Com a traca final de l’hemeroteca podem recuperar el rebombori que va ocasionar aquell projecte d’inclusió als centres ordinaris. Tot i que es va iniciar d’una manera molt prudent –només amb 9 alumnes de la ciutat i uns pocs de l’Àrea Metropolitana, considerats “integrables”- va haver-hi sectors oposats i es va propagar el rumor que el “Fono” tancava. La Vanguardia va recollir una mica tota aquella polèmica:
Malgrat aquell suposat tancament del centre i l’opinió que la “integració” ja havia fracassat en altres països, el successor del “Fono”, el CREDA Pere Barnils, continua amb èxit després de més de 40 anys l’atenció educativa a centenars d’alumnes sords i amb dificultats de llenguatge en el marc d’Escoles Bressol, escoles de Primària i instituts d’Educació Secundària.
