Aquest article pot no semblar massa històric. Però ho és. Afortunadament, perquè no és probable que es repeteixin les circumstàncies en què es va desenvolupar la història que s’explica: a principis dels anys vuitanta del segle passat no es tenia en consideració la llengua de signes en l’educació de l’alumnat sord per creure que el seu aprenentatge entorpiria el de la llengua oral, per pensar que era simple “mímica” sense estatus de llengua, per creure que les persones sordes no s’havien de relacionar entre elles, per propiciar l’aprenentatge únic de la llengua oral perquè és “amb la que ens entenem tots”. De fet —i dit de passada— també s’imposava l’aprenentatge d’una sola llengua oral (o català o castellà) amb la creença que els nois i noies sordes només podien, a tot estirar, tenir accés a una sola d’elles. I per reblar el clau hi havia professionals que opinaven que la llengua escollida havia de ser el castellà perquè, a diferència del català, “es parla igual que s’escriu”. Aquelles desconsideracions cap a la llengua de signes no eren minoritàries en el camp professional; tampoc en el nostre centre, que llavors encara tenia aules especials que convivien amb la recent inaugurada Escola Tres Pins, i el CREDA encara no existia.
Actualment, el treball logopèdic té un enfocament naturalista, molt més amable que el que a vegades s’acostumava a exercir abans. En la seva pràctica més radical s’indicava als alumnes que es posessin les mans a l’esquena per parlar, a fi d’evitar que fessin gestos amb les mans; i en les sessions individuals sovint el/la logopeda es posava un paper davant la boca per conversar amb l’alumne/a per evitar que recorregués a la lectura labial. Calia que s’esforcés a escoltar!
Totes aquelles bones intencions per propiciar que l’alumnat sord acabés la seva escolaritat “essent el més semblant possible al que hagués estat en cas d’haver estat oïdor” no sempre reeixien del tot. En aquells casos que el desenvolupament del llenguatge oral no era suficient per garantir la relació interpersonal, una educació exclusivament oralista condemnava el nen o nena implicats a la incomunicació amb els seus consemblants, ja que no tenien altra manera de fer-ho.
A tall d’exemple, la història que segueix a continuació rememora una petita anècdota d’aquella època explicada per una mare, de record colpidor. Es narra aquí en versió novel·lada, com un conte, però el noranta per cent és completament real:
“L’Alícia és una noia sorda que va néixer l’any 1979. Quan tenia poc més de vuit mesos va estar entre la vida i la mort a causa de patir una meningitis. A l’hospital li van administrar estreptomicina, un antibiòtic que la va curar, però que li va causar una sordesa neurosensorial pregona i bilateral.
Només va poder sentir la càlida veu de la seva mare durant aquells primers vuit mesos, la del seu pare quan li deia “rateta” o la de la seva iaia quan li cantussejava la cançó del “sol solet” per adormir-la. A partir de llavors va esdevenir la foscor del silenci gairebé absolut, la impossibilitat de percebre les obscures paraules de les altres persones, i l’ús de la vista com a únic canal per assolir informació de l’entorn.
Els pares la van matricular a una escola ordinària de la seva ciutat amb suport d’un servei logopèdic d’alumnes deficients auditius, i li van comprar uns audiòfons. (A principis dels vuitanta encara no havia emergit el llenguatge que a finals de segle ja s’anomenava “políticament correcte”, i a les persones sordes encara no els molestava que les anomenessin “deficients auditius”).
La seva educació es va basar en un treball logopèdic programat per a l’aprenentatge sistematitzat de la llengua oral, ja que els infants com l’Alícia no la poden adquirir espontàniament com els oïdors al temps que pertoca. En les sordeses importants el fruit d’aquell aprenentatge s’assolia segons diversos percentatges d’èxit, i en alguns casos amb poc reeiximent. Aquest albirava ser el cas de l’Alícia perquè quan ja tenia cinc anys només era capaç de pronunciar alguns noms molt concrets relatius al seu entorn habitual i uns pocs verbs d’acció en infinitiu, amb una dicció particular que només els pares i la logopeda entenien; la mestra de l’escola i els companys no gaire.
Pare i mare temien que la seva filla no aprengués mai a parlar ni a estructurar el llenguatge, que restés sentenciada a la incomunicació amb el seu voltant. Deu haver-hi alguna alternativa?, pensaven. Veien sovint per la televisió notícies de mítings polítics on un o una intèrpret en llengua de signes traduïa de pe a pa a les persones sordes allò que s’anava dient. Per això es van preguntar si no seria bo que la seva filla, a més d’instruir-se en català, aprengués a comunicar-se gestualment. Un dia li van plantejar això mateix al director del servei logopèdic, cosa que gairebé el va enfurismar:
— De cap manera! Si volen que l’Alícia parli no ha de tenir cap contacte amb el llenguatge mímic! La mímica mata la paraula! El que han de procurar vostès és fer pinya amb l’escola, parlar-li constantment i assegurar-se que porta els audiòfons sempre encesos. Si s’acostumés a utilitzar els gestos perdria interès en parlar.
Però les expressions signades de les persones sordes no són “mímica” sinó veritables llengües com ho són les orals, i amb elles es pot expressar qualsevol idea, sentiment, necessitat, teoria, es pot pregar o renegar. Això era sabut arreu des dels anys seixanta però aquí encara no.
Després d’aquella entrevista els pares van tornar moixos a casa. Però…¿qui sabria millor que el director del servei —tot un professional— què era el que més li convenia a la seva filla? Calia tenir fe, paciència i propòsit. I fer pinya amb l’escola.
*****
Al cap d’uns dies, a casa seva, l’Alícia va anar al menjador, on era la mare, i estirant-la de la mà la va anar arrossegant fins a la cuina mostrant la urgència pròpia d’una criatura que volia ensenyar o demanar alguna cosa a un adult.
— Mmaa, mmmaeta! … anava dient la nena pel camí posant uns ulls molt grossos.
— Maeta? Què em vols ensenyar, Alícia? Anem, anem…
— Mama, mama! …mmmaeeta! va tornar a dir-li tot assenyalant un dels armariets elevats de la cuina.
— Que vols spaghetti? Vols que la mare faci spaghetti per dinar?, va dir-li assenyalant-li el pot llargarut on estaven desats.
— Mmmaaeeetaaaa! … continuava assenyalant l’armari la nena mentre feia que no i que no amb el cap.
Amb les portes de l’armariet obertes de bat a bat la mare la va pujar a coll per tal que assenyalés directament o agafés allò del seu interès. Però lluny d’això l’Alícia es va posar a plorar i a voler apartar-se d’ella empenyent-la amb els braços.
— Que vols galetes? Vols unes galetetes?…
La mare li va apropar el paquet de Maria Dorada però l’Alícia, cada vegada més frustrada i plorosa, li va donar una manotada a les galetes, que van acabar trencades per terra. L’escena va acabar amb l’Alícia plorant desconsolada, arrupida en un racó de la cuina, mentre la mare plorava i sanglotava al seu costat abatuda per la dolorosa evidència que no es podia comunicar amb la seva filla.
*****
L’Alícia es va fer gran. Tot i que finalment va aconseguir parlar, potser d’una manera precària, quan va poder decidir per ella mateixa va aprendre la LSC (Llengua de Signes Catalana) per comunicar-se amb els seus amics sords, amb els oients que en saben o, per exemple, amb la intèrpret d’El Corte Inglés de qui sol·licita l’ajuda quan hi va a comprar. Els pares també la van aprendre per comunicar-s’hi més fluidament.
Un dia la mare li va preguntar si recordava una rebequeria que va tenir quan era petita, assenyalant l’armari de la cuina dient mmmaaaeeta, mmmaeetaaa…!
— Ah, sí, mama —va respondre amb signes— “Maeta” volia dir “marieta”. Hi havia una marieta al lateral de l’armari que et volia ensenyar. No ens vam entendre i vaig plorar molt.
Mare i filla es van abraçar durant una bona estona plorant pels anys perduts.”
