Ara fa tot just 100 anys d’aquell nomenament (1918), que va estar motivat per un canvi radical de la manera d’entendre l’educació de l’alumnat sord per part de l’Ajuntament de Barcelona, el titular de l’escola.
En efecte: Durant la primera meitat del segle XIX la seva formació la duien a terme capellans, ja que la fita educativa primordial era la “salvació de l’ànima” gràcies al coneixement de la doctrina cristiana, evitant-los així morir en la “ignorància de la paraula de Déu”. Després de la constitució del centre com a escola municipal (1843) la seva educació es va anar secularitzant, però sense perdre del tot aquella finalitat “d’obra de caritat” envers uns éssers “desgraciats” (sic). No era casual, doncs, que fins a l’any 1916 l’escola encara depengués del “Negociat de Beneficència” de l’Ajuntament.
Però al març de 1917 (un any especialment convuls socialment i políticament) la recent constituïda Comissió de Cultura, a la qual va ser traspassada la gestió de la llavors “Escola Municipal de Cecs, Sords i Anormals”, en va ordenar una “inspecció extraordinària”. L’informe resultant no va deixar canya dreta (allò que en castellà es diria “no dejó títere con cabeza”) ja que comparava l’escola amb un asil i criticava de manera punyent una suposada ineficàcia de la feina que s’hi duia a terme, principalment que l’alumnat no aprenia a parlar:
La reorganització decretada per l’Ajuntament va consistir en primer lloc en separar les tres seccions, convertint-les en sengles escoles independents: una de “Cecs”, una de “Sords-Muts” i una altra d’”Anormals”. Com que era un temps de gran renovació pedagògica, en el que s’havien començat a crear les “escoles a l’aire lliure” com la del Bosc (1914) i també l’època en què es va desenvolupar el mètode Montessori, es va introduir en el projecte dels nous centres especials l’esperit montessorià i el de l’escola a l’aire lliure.
Però en el treball específic en relació a la sordesa la Comissió de Cultura va creure indispensable implementar una metodologia científica d’acord amb el tarannà del segle XX, una praxis sistemàtica adreçada al desenvolupament de la parla per tal de “tornar parlant el sord-mut” i poder així l’escola “retornar el mut a la societat”, mancances que denunciava.
A qui se li podria encarregar aquella responsabilitat? A un capellà no, evidentment. Tampoc a un pedagog normal i corrent. Calia algú que dominés les tècniques de respiració, el funcionament dels òrgans fonoarticulatoris, la producció fonètica… I com que també es contemplava per primera vegada en la Història l’educació en català a l’alumnat de família catalanoparlant, calia algú que dominés la fonologia catalana.
Qui reunia tots aquells requisits era en Pere Barnils i Giol, un “fonetista” i filòleg de 35 anys, que havia estudiat a Alemanya i a França i que des d’aquella llavors llunyana Europa havia introduït a Catalunya unes noves tècniques per treballar el desenvolupament de la parla: la “Ortophonie”.
També dirigia (ja el 1913) a l’Institut d’Estudis Catalans l’elaboració del primer “Diccionari General de la Llengua Catalana”, el “Butlletí de Dialectologia Catalana” (1913-16), i era el creador i director (1916) del “Laboratori de Fonètica Experimental”. Així mateix era catedràtic de Gramàtica a l’Escola Normal de Mestres de Barcelona (1916).
Pel fet de ser l’introductor de l’Ortofonia es considera en Pere Barnils el pare de la Logopèdia al nostre país, així com el pioner de la seva aplicació a l’educació de l’alumnat sord. En aquest sentit va idear la trilogia de “La Paraula”, considerats els “llibres de text” de l’alumnat com a suport per a la seva desmutització.
La “formació intel·lectual del sord-mut” (sic), és a dir el treball de les matèries curriculars comuns amb l’alumnat oïdor (programades només a nivell de “cultura general”) es va seguir fent amb mestres i sota uns nous principis pedagògics. Però aquelles noves praxis específiques per treballar el desenvolupament de la parla i del llenguatge, que estaven conceptualitzades dins el camp de la Medicina, van propiciar un enfocament més de caire mèdic, més de bata blanca a l’ensenyament de l’alumnat sord, del qual emergí el concepte de “rehabilitació”.
I aquell nou encaminament va fer canviar el mateix concepte social de la persona sorda en el sentit que l’alumne/a sord/a va passar a ser considerat un “malalt del llenguatge”, un “desheretat de la paraula”(sic) a qui calia “rehabilitar” per poder “reintegrar-se al comerç dels homes”(sic). D’aquesta manera la resposta educativa va passar a estar a cavall entre la Pedagogia i la Medicina, originant el patró conegut com “model mèdic”.
Aquell enfocament va perdurar durant molts anys. No obstant el nou concepte d’Educació Especial considera l’alumnat sord no com a “malalt del llenguatge” sinó com a creditor d’una resposta educativa global que te una part específica: el treball logopèdic. Una logopèdia, això sí, educativa, no sanitària, realitzada per especialistes amb la titulació de mestres que no només entenen “logos” com “parlar” sinó que també conceben “logos” com “pensar”.
