Actualment, la tasca de promoció de la Llengua de Signes Catalana és valorada pels organismes oficials, per exemple mitjançant el premi anual “Foment de la Llengua de Signes Catalana”, que en la darrera edició va recaure en la companya del CREDA Pepita Cedillo en reconeixement de la seva extensa tasca amb l’alumnat sord. També són idònies candidates a aquest premi, entre d’altres, professionals sordes com la psicopedagoga Marta Vinardell o les logopedes i mestres Marga Cirera o Menchu González per la seva llarga dedicació als infants i joves sords en l’àmbit educatiu.
Des de l’any 2010 la Llei 17/2010, la Llengua de Signes Catalana (LSC), és reconeguda com la llengua pròpia de les persones sordes i sordcegues signants i en regula l’ús, l’aprenentatge, la docència, la recerca i la interpretació. També estableix que l’Institut d’Estudis Catalans és l’autoritat normativa de l’LSC.
Però els començaments no van ser gens fàcils; més aviat traumàtics: Conscients de les dificultats d’aprenentatge de la llengua oral d’alguns alumnes sords de l’antic Fonoaudiològic, llavors alumnes de l’escola Tres Pins, que no podien satisfer parlant les seves necessitats de comunicació i d’aprenentatge, a finals dels anys vuitanta es va introduir l’LSC en el seu ensenyament. També des de l’EAP específic “B-32 Deficients Auditius”, que formava part de l’organigrama del CREDA Pere Barnils, vam redactar (1994-95) un projecte intern que recomanava la inclusió de la llengua de signes catalana en el currículum de l’alumnat amb sordesa severa o pregona i la creació d’una línia específica bilingüe (oral i signada) a l’escola Tres Pins. No era una proposta extraordinària, ja que el 1993 la UNESCO (“Declaració de Salamanca”), va propugnar garantir l’accés a la llengua de signes en la política educativa de l’alumnat sord.
La fulminant resposta a aquella iniciativa va ser un escrit del Departament indicant que aquest “posava tots els recursos a l’abast de l’alumnat sord a la fi de desenvolupar (només) la llengua oral” i que endegaria una inspecció. No admetia, doncs, l’efecte sumatiu de les llengües, tement que aquells que aprenguessin la Llengua de Signes Catalana deixarien de parlar o no n’aprendrien mai, reviscolant la polèmica afirmació del Congrés de Milà de 1880 que “El signe mata la paraula”, a partir de la qual es va desestimar l’ensenyament de les llengües de signes a l’alumnat sord.
La Comissió Rectora del CREDAC (òrgan mixt entre Ajuntament i Generalitat), “…ateses les disfuncions de funcionament observades” va dissoldre l’EAP, i els nostres dictàmens d’escolarització (que valoraven el perfil lingüístic, la resposta educativa a implementar i una proposta d’escola per als futurs alumnes), van ser sorprenentment enviats al “Departamento de Psicologia Evolutiva y de la Educación de la Universidad Autónoma de Madrid” perquè fossin inspeccionats i apreciar si eren denunciables. (No en vam saber mai res més; qui sap si va ser perquè estaven escrits en català…). Es va buidar als psicopedagogs de l’extingit EAP del contingut de la seva tasca i se’ls va apartar, també, del treball d’orientació als pares (“Vosaltres no orienteu ningú!”), i fins i tot un psicòleg amb contracte laboral (i que, per tant, no era funcionari) va poder ser acomiadat.
La psicopedagoga i les logopedes de l’”Equip d’Acollida”, que assessoraven els pares d’atenció primerenca amb relació a la sordesa, a les modalitats educatives i realitzava atenció logopèdica als seus fills i filles mentre no s’incorporaven a l’escola bressol, van ser desplaçades d’aquesta feina i van ser substituïdes.
Les logopedes favorables a la llengua de signes que atenien infants sords d’Escola Bressol i primer cicle d’Educació Infantil van ser també reemplaçades i assignades al treball amb alumnat oïdor amb dificultats de llenguatge i/o parla.
Però no és l’objectiu d’aquest article detallar tots els episodis humiliants per a la nostra professionalitat i autoestima (n’hi ha més). El que s’ha explicat és només una línia d’exposició tècnica (que si llengua de signes sí, que si llengua de signes no). Hi ha també interrelacionades amb ella un vessant polític i un vessant comercial, que no exposarem perquè ara fa trenta anys, malauradament, se silenciaven fets en l’àmbit laboral que la gent que els pateix avui no dubta a fer públics.
Però posats a explicar coses sí que podem comentar la tímida resposta que se’ns va acudir per fer una mica de catarsi amb relació a aquell desgavell. Se’ns va ocórrer fer una revista. Però no una qualsevol, sinó una revista per “muntar”: És a dir, cadascú havia de confegir allò que tenia interès a publicar, imprimir-ne tantes còpies com nombre de “subscriptors”, retallar-les i deixar-les anònimament en una bústia ad hoc. Material i elaboració de casa (perquè no ens acusessin de malversació com en el cas del “procés”). Després els “editors” recollien les diverses col·laboracions i les distribuïen en bosses de paper. La revista en qüestió es deia “M’han dit…”
Sempre es va suposar, però mai es va saber quins eren els/les diversos/es corresponsals. Hi havia articles seriosos (la majoria), poemes, píndoles còmiques… No es va publicar mai cap article o acudit que anés en contra de ningú ni de la modalitat oral, ja que -per dir-ho per enèsima vegada- no estàvem en contra que els infants i joves sords parlessin, ans al contrari, contemplàvem la llengua de signes com un valuós instrument de comunicació i d’estructuració del pensament que, a més, podia utilitzar-se metalingüísticament com a eina per explicar el funcionament de la llengua oral.
A continuació heus aquí una mostra de les diverses col·laboracions. Algunes no les podreu llegir perquè es lliuraven doblegades (perquè cabessin a la bossa) amb el text totalment o parcialment a l’interior:
Després d’haver-vos fet una idea dels continguts de la revista podríeu pensar: “Però és que no teníeu res més a fer que aquestes foteses?” Abans fins i tot ens endúiem feina a casa per acabar de redactar valoracions lingüístiques, programacions logopèdiques… però com que ens van treure responsabilitats i competències i en aquella època no hi havia Netflix ni Filmin, amb alguna cosa ens havíem d’entretenir!
