La primera vegada que s’inclou l’educació auditiva a l’Escola Municipal de Sords-Muts és al Reglament de 1910, que contemplava només en els casos oportuns “el ejercicio del órgano auditivo susceptible de mejora” (Art. 34-2), així com a tot l’alumnat “la palabra articulada y la lectura labial”, excepte en aquells “no aptos para aprender la palabra articulada y para leer hábilmente” als quals se’ls ensenyava “el sistema mímico combinado con la escritura”.
Però llavors no s’utilitzaven audiòfons ni aparells electroacústics, que encara eren objectes de ciència-ficció. La primera constància de l’ús a l’escola d’alguna andròmina relacionada amb l’educació auditiva eren els clàssics tubs de conversa (Fig.1), inventats al sXIX, fets de goma folrada amb embocadura de metall o baquelita, a l’estil dels tubs acústics utilitzats antigament en les comunicacions internes dels vaixells (Fig. 3).
Els primer equipament d’aparells electroacústics per a educació/reeducació auditiva en petit grup va ser adquirit l’any 1956 (Fig. 3). Era un conjunt de sobretaula composat per un emissor per al professor/a, amb micròfon, i uns receptors, amb cascos auriculars, per a un màxim de 3 alumnes. Era bàsicament un amplificador lineal, amb control de volum i de tonalitat.
També es va adquirir aquell mateix any un oscil·loscopi concebut per al treball de la pronúncia (Figs. 5 i 6). Malgrat que en la figura 6 són dues alumnes les que emeten veu l’aparell estava pensat per a que el mestre/a anés pronunciant un fonema, un ritme,… davant el seu micròfon i l’alumne/a ho reproduís fixant-se en les oscil·lacions d’una corba que apareixia en una petita pantalla rodona. La similitud entre la forma de l’ona de la pantalla de l’alumne/a i la del professor/a donava fe de la correcta dicció. A més l’aparell estava proveït en la contratapa del clàssic mirall que s’utilitzava sempre en les sessions d’”Ortofonia”.
A finals dels anys 60’, quan l’escola encara estava situada al Passeig de la Bonanova, es van equipar algunes aules amb uns aparells fabricats per l’”Instituto Auditivo Español”, de P. Salesa (Fig. 6). Constava d’un emissor-amplificador governat pel mestre/a des del qual podia controlar el seu micròfon, un magnetòfon (de cinta), un tocadiscs i algun control de volum i de tonalitat. Cada alumne/a disposava del seu propi micròfon, un potenciòmetre de volum i uns cascos auriculars. Cada equipament estava pensat per a un màxim de 6 alumnes (Vegeu a la il·lustració les 3 nenes de la segona fila, que no podien accedir-hi per manca de lloc).
Quan l’any 1970 es va inaugurar el flamant Fonoaudiològic (avui Escola Municipal Tres Pins), un edifici fet de soca-rel, es van fornir les aules (excepte les de Parvulari) amb equipaments electroacústics per a 10 alumnes, algunes amb els mateixos ja experimentats anteriorment (Fig. 7), i la resta amb un model diferent però compartint característiques similars (Fig.8). L’electroacústica no estava tan desenvolupada com ara; val a dir que si fa no fa eren aparells d’amplificació lineal, molt lluny dels paràmetres actuals de l’adaptació audioprotètica. Com a fet curiós es pot dir que des de la nova escola (a la muntanya de Montjuïc) si hom es posava els cascos auriculars d’aquells dispositius s’escoltava perfectament Radio Nacional de España, ja que la seva antena estava situada a prop. Ah, i també la ràdio de la policia!!
A principis dels anys 80’ es van començar a adquirir un seguit d’aparells prou més sofisticats, inspirats en la Psicoacústica: Els CT10, SUVAG I i SUVAG II (Fig.9), utilitzats en la Metodologia Verbotonal del lingüista i fonetista croat Petar Guberina. Aquesta metodologia, que incloïa també les activitats anomenades “Ritme Corporal”, “Ritme Musical” i uns audiovisuals basats en el Nivell Llindar de la llengua, va ser pensada inicialment per a l’aprenentatge de llengües estrangeres, i es van crear uns aparells ad hoc, els SUVAG Lingua. Posteriorment les mateixes bases psicoacústiques van ser aplicades a l’educació de l’alumnat sord. Per justificar tot això cal, però, una explicació una mica detallada:
Com és sabut –tal i com va proposar E.H. Lenneberg- existeix un període òptim per a l’adquisició del llenguatge per part dels infants, que es clou abans d’arribar a la pubertat. Durant aquest període sensible, de gran plasticitat cerebral, el nen/a adquireix “sense esforç” la llengua -o llengües- de l’entorn… i el sistema fonològic corresponent. Però un cop tancada aquesta mena de finestra temporal l’aprenentatge d’un altre sistema fonològic ja no és tan reeixit perquè, com ja apuntaven N. Trubetzkoy o Y.D. Polivanov, aquells fonemes forans, dels quals no es tenen representacions auditives, ja no es poden percebre de la mateixa manera com els perceben els parlants nadius; el cervell creu sentir un fonema forà com aquell que més se li assembla del repertori propi. Per tant tampoc serà possible emetre’l acuradament.
Desenganyem-nos: Un britànic sempre notarà qui som els que hem après anglès de grans per la nostra pronúncia, per més que ens hi esforcem. Un exemple: En el curs per certificar el nivell C de català –parlo de fa dècades- en els exercicis orals corresponents un company castellanoparlant no distingia entre “rosa” i “rossa”. Tot li semblava “rossa”. Com era possible? Doncs perquè en castellà no existeix la s sonora i el seu cervell, en sentir-la, buscava en el seu sistema fonològic allò que més se li assemblés (o sigui la s sorda) i per tant la interpretava com a tal. Un altre exemple: El president Jordi Pujol es queixava un dia que els presentadors de TVE no s’esforçaven a pronunciar el català i que en canvi sí que ho feien bé en anglès: “Fixa’t, -deia- no saben dir “Sabadell” i en canvi que bé diuen “Arnold Schwarzenegger”!!” L’explicació és que en castellà no existeix la “ll” en posició final de síl·laba; allò més similar en castellà és la “l” en posició final, per això els presentadors deien “Sabadel” perquè d’alguna manera els hi sonava com “Sabadel”. En canvi li semblava que a TVE pronunciaven bé el nom de l’actor nord-americà perquè ho deien de manera similar a com ho diria ell mateix. Però qualsevol nadiu nord-americà opinaria que ni Jordi Pujol ni el presentador de TVE pronunciaven prou correctament “Arnold Schwarzenegger”.
Els aparells SUVAG pretenen apropar l’aprenent d’una llengua estrangera a una situació més propera a la d’un nadiu. En aquest sentit tenen filtres passa-baixos que permeten esmorteir els aguts a partir de diverses freqüències i pendents; ídem filtres passa-alts amb les freqüències greus, i filtres passa-banda. Tot això per tal de seleccionar el camp òptim de freqüències per percebre un determinat fonema, logotoma, etc,… forani, és a dir per suprimir l’efecte d’emmascarament d’altres freqüències sobre les òptimes.
Però, ¿què te a veure un infant sord amb un aprenent de llengua estrangera? Doncs que el fet d’haver nascut sord li ha dificultat l’apropiació primerenca del sistema fonològic de l’entorn, i que la seva percepció auditiva, tot i utilitzar audiòfon o implant no és igual a la d’un oïdor, no només “més fluixa” sinó ”diferent”. En conseqüència la seva representació mental dels fonemes difereix en relació a com aquests són emesos per un parlant. Per això la filosofia d’utilització dels aparells SUVAG pensats per a persones sordes –identificació de camps freqüencials òptims- és la mateixa que per als aprenents de llengües estrangeres.
Avui en dia es tendeix a treballar l’entrenament auditiu i el desenvolupament de la parla amb els propis audiòfons i implants de l’alumnat, molt més evolucionats que fa 20 anys.
