I la resposta del setzè repte era… EL TRENCALÒS
Bon dia alumnes d’arreu! En el setzè repte hi heu participat 114 alumnes (96 de Primària, 14 d’ESO i 4 de Batxillerat i Cicles Formatius). 57 persones heu encertat la resposta i…, es tractava del trencalòs (Gypaetus barbatus). Foto © Ruben Rasbcn2.
Un ocell de la família dels voltors
El trencalòs és un ocell de la família dels voltors. A Catalunya podem trobar quatre espècies diferents de voltors: el voltor comú (Gyps fulvus), el voltor negre (Aegypius monachus), l’aufrany (Nephron percnopterus) i el trencalòs. Totes elles estan dins del grup d’aus carronyaires o necròfagues, és a dir, que s’alimenten d’animals morts. El que fa especial al trencalòs, com el seu nom indica, és que està especialitzat en alimentar-se dels ossos dels animals morts, els quals engoleix i digereix ràpidament gràcies als seus sucs gàstrics. Si els ossos són massa grans, com ho seria per exemple la columna vertebral d’una vaca, els aixeca fins a una certa alçada per deixar-los caure sobre les roques i que es trenquin. Aquesta costum és la que li dóna el nom a aquesta espècie: trencalòs.
Gypaetus barbatus: el voltor-àliga barbuda
El seu nom científic fa referència al seu aspecte, el terme “Gyps” prové del grec i significa voltor, “aetus”, també originari del grec, vol dir àliga i “barbatus” prové del llatí i fa referència a la barba que li sobresurt sota el bec. Per tant, ens podríem quedar amb la idea que es tracta d’un voltor-àliga barbuda (foto © Antoni Margalida).
És un ocell gran i robust, que pot arribar a mesurar 3 m d’envergadura (de punta a punta d’ala) i a pesar fins a 7 kg. Tot i això és molt àgil quan vola, com ja us vam explicar aprofita les corrents tèrmiques per poder estalviar energia durant el vol.
Té el cap recobert de plomes blanques amb una màscara negra i les barbes també negres que li pengen de sota el bec repartides en dos flocs, un a cada banda. El fet de tenir el cap cobert de plomes el diferencia de la resta de voltors, i s’explica perquè el trencalòs no introdueix el cap a dins dels cossos dels animals morts, com sí que fan la resta de voltors. Els seus ulls són espectaculars, amb unes bandes concèntriques de color negre (la pupil·la), blanc (l’iris), i vermell (l’escleròtica, que correspon a la nostra part blanca de l’ull), que els fan molt vistosos i bonics. Però a més, li serveixen per comunicar-se. El trencalòs no emet cap so, si se sent molt amenaçat pot fer una mena de xiulet, però el que fa habitualment és comunicar-se a través dels ulls i el plomatge del cap. Com més excitat està, ja sigui per estrès, empipament o desig de còpula, més se li inflama la part vermella del’ull, i al mateix temps se li eriça tot el plomatge del cap. Si seguim amb la seva descripció, ens podem fixar que té les ales llargues i estretes, les potes cobertes de plomes fins als dits i la seva cua, també força llarga, té forma de rombe. De fet, quan veiem volar animals de gran envergadura alar, que sovint veiem a contrallum i dels quals no podem apreciar els colors, podem distingir quina espècie és gràcies a la forma de la cua. Per tant, si veiem un gran animal volant, amb ales molt grosses, si té la cua llarga acabada en rombe, encara que no en puguem veure els colors, sabrem que és un trencalòs.
Un plomatge per a cada etapa de la vida
Una altra de les característiques que el fan especial és el color del pit quan és adult, que el té de color ataronjat. Aquesta coloració no li ve de sèrie sinó que l’adquireix fent banys de fang en fonts on hi ha presència d’òxid de ferro, i d’aquesta manera va tintant el color blanc original de les seves plomes. Podríem dir que és una espècie molt presumida! De fet, la coloració del plomatge va variant al llarg de la seva vida, començant per tonalitats més fosques i aclarint-se amb el pas dels anys quan esdevé un adult o un individu sexualment madur, que és al voltant dels sis o set anys de vida. És una espècie de llarga longevitat, ja que pot arribar a viure entre 25 i 40 anys. A les imatges següents podem veure el cap d’un individu mascle jove (foto esquerra © Adamantios) i el d’un adult (foto dreta © Benutzer Else 2).
Quan està en vol una de les maneres que tenim per identificar-lo i distingir-lo de la resta de voltors, és per la coloració del pit i per la forma de la cua, tal com hem comentat. Us podeu fixar en tots aquests detalls en el següent vídeo de TV3, del programa ‘Tocats de l’ala’ (7/11/2015):
L’últim escombriaire de la natura
Com ja hem explicat al principi, el trencalòs s’alimenta bàsicament d’ossos, però el procés és molt curiós. Quan en un lloc hi ha un animal mort, els primers que hi arriben són els còrbids (corbs, cornelles, garses, gaigs, etc.), petits rapinyaires, o l’aufrany, que són més àgils i solen estar més a prop. Tots aquests animals aprofiten les parts més tendres i toves, com les vísceres. Posteriorment arriben els grans carronyaires, com els voltors comuns i voltors negres, que gràcies al seu bec poden esquinçar trossos de carn més grans i polir els ossos fins que no hi queda carn.
I per últim, arriba el trencalòs, que aprofita el que els altres li han deixat: els ossos. Sense competència de cap més espècie, agafa i treballa els ossos per poder-los separar i empassar-se’ls. Si són massa grans, s’enlaira i els llença contra les roques per poder-los trencar. Aquest llançament el va repetint fins que a poder engolir tots els bocins. La seva àmplia comissura bucal i la possessió de gran quantitat de cèl·lules secretores d’àcids gàstrics li faciliten la digestió dels ossos.
En el següent vídeo amb un fragment de l’informatiu Info K del 18/02/2020 dedicat al trencalòs, trobareu molta de la informació que us hem explicat en aquest article i podreu veure com un individu de trencalòs llança un os des de molta alçada i com se n’empassa un altre de força gran.
Dues oportunitats per deixar un sol descendent
Pel que fa a la reproducció, les parelles de trencalòs es formen quan arriben a la maduresa sexual (cap als 7 anys) i es mantenen units durant tota la seva vida. Alguns cops també es pot donar el cas de tres individus que viuen junts al mateix niu (normalment dos mascles i una femella). El seu cicle reproductor està dividit en diferents etapes:
- Pre-posta (setembre – novembre): la parella realitza activitats relacionades amb la construcció del niu, defensa territorial i activitat sexual. Els materials utilitzats són llana i branques.
- Incubació (desembre – març): la posta pot ser d’un o dos ous, amb un interval de 6 dies. La incubació és realitzada tant pel mascle com per la femella i dura 53 dies.
- Criança (març – agost): en el cas que neixin dos polls, el que ha nascut primer actua de forma agressiva contra el seu germà fins que aconsegueix matar-lo, per garantir la seva pròpia supervivència. Si els progenitors, per contra, no són capaços d’alimentar el primer poll (s’alimenten de petits tendons), la parella encara té una altra oportunitat per tirar endavant un segon descendent.
- Emancipació dels polls (juliol – agost): l’edat mitjana amb la que el poll abandona el niu és de 120 dies. A partir d’aquí, haurà d’esperar a arribar a la maduresa sexual per trobar una parella i establir-se en un territori.
Una espècie gairebé amenaçada
El trencalòs és una animal que es pot trobar en uns llocs molt concrets del món, sempre en zones muntanyoses i espadats. Segons la llista vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de les espècies (IUCN) el trencalòs es considera una espècie gairebé amenaçada, degut a la clara davallada de les poblacions de trencalòs a Europa, cosa que no ha passat a l’Àsia o l’Àfrica. A Europa és un animal amenaçat que ha desaparegut d’algunes regions on abans era abundant. Actualment es pot observar a Astúries, als Pirineus, als Alps (on ha estat reintroduït), al nord d’Àfrica, a la Gran Vall del Rift, a Sud-Àfrica, a Grècia i des d’Anatòlia fins als cims de Tian Shan i l’Himalàia.
A Catalunya, a principis del S.XX el trencalòs era present als Pirineus i als Ports de Tortosa. Al cap de poc temps va desaparèixer d’aquest segon indret i va començar la regressió també als Pirineus. Als anys 80 la població era només d’unes 5 o 6 parelles distribuïdes per les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. Els principals factors que van causar aquesta greu regressió van ser la utilització de verins, la caça, els accidents amb el cablejat elèctric i l’espoli dels nius. Al 1994 es va aprovar el Pla de Recuperació del Trencalòs a Catalunya (Decret 282/1994 de 29 de setembre, publicat al DOGC núm 1972 – 14/11/1994), que va permetre començar a aplicar el programa de recuperació d’aquesta espècie, que consistiria en la realització de tasques anuals de seguiment per obtenir informació detallada que havia de permetre millorar l’aplicació de les mesures de conservació.
Dades actuals de la població de trencalòs a Catalunya i als Pirineus
Aquestes tasques iniciades el 1994 han anat donant fruits amb els anys i durant tot el període de seguiment de l’espècie s’han detectat fins a 53 territoris de trencalòs a Catalunya. Segons Diego García Ferré i Elena Vega, tècnics responsables del seguiment del trencalòs a Catalunya, les dades poblacionals més actualitzades de les que es disposa -del 2018- ens indiquen que d’aquests 53 territoris històrics 48 estan ocupats (sigui per una parella de trencalòs, o bé un trio, o bé un sol individu). D’aquests d’aquests 48 territoris ocupats 39 han estat controlats pels tècnics, és a dir, s’ha fet seguiment dels nius de principi a fi. És per aquest motiu que se sap que l’any 2018 es van produir 27 postes de trencalòs, de les quals van acabar volant 12 polls (la resta no van sobreviure). Actualment els tècnics controlen territoris de trencalòs de vuit comarques catalanes, i és al Pallars Sobirà on hi ha major presència d’aquesta espècie. Hi ha 14 territoris controlats al Pallars Sobirà (29% de la població catalana), 9 al Pallars Jussà (21%), 5 a l’Alt Urgell, 3 a l’Alta Ribagorça, 3 al Berguedà, 2 a la Val d’Aran, 2 a la Noguera i 1 al Ripollès. Així doncs, les dades ens indiquen que la població de trencalòs depassa els límits del Pirineu i Prepirineu, ja que també trobem l’espècie a la Noguera i a Osona. Des d’aquí agraïm a l’Elena Vega i a en Diego García Ferré les dades que ens han facilitat. Cal tenir en compte que per realitzar el cens i seguiment de trencalòs és necessària la col·laboració i tasca d’un ampli equip de censadors, gràcies als quals s’han pogut obtenir les dades.
D’altra banda, la serralada Pirinenca ja acull una població d’un miler d’exemplars de trencalòs (comptabilitzant els dels Pirineus i Prepirineus Catalans, Andorrans, Aragonesos, Francesos i Navarresos). Així ho ha establert el primer model poblacional integrat (IPM) que s’ha realitzat d’aquesta espècie, publicat aquest abril del 2020 a la revista Ecological Monographs. En aquest estudi, liderat pel ribagorçà Antoni Margalida de l’Institut de Recerca en Recursos Cinegètics (IREC) del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), els investigadors i investigadores han utilitzat les dades d’un estudi a llarg termini, realitzat entre 1987 i 2016 a tota la serralada Pirinenca (en col·laboració amb els diferents països que en formen part), en que s’ha anat recollint informació de reproducció i productivitat, combinant-la amb les dades de seguiment mitjançant captura, marcatge i observació posterior de 150 individus al llarg de 30 anys. En resum, les dades assenyalen que la població del trencalòs al Pirineu se situa entre 937 i 1.119 exemplars (Margalida, A. et al, 2020). Per tant, s’ha convertit en l’única població que es pot considerar consolidada ara per ara a tota la Unió Europea. Aquestes dades semblarien indicar que la població de trencalòs al Pirineu ha tocat sostre i que, per tant, l’ecosistema ja alberga la població màxima de trencalossos que pot sustentar.
Si encara en voleu saber més sobre aquesta espècie, podeu veure el programa ‘Bèsties’ de TV3, dedicat al trencalòs (12/11/2004).
El trencalòs d’Alós
Com a curiositat final, us explicarem que al poble d’Alós, al Pallars Sobirà, tenen un trencalòs gegant com a bestiari, que anima totes les festes que es fan al poble (fotografia © Neus Bardina).
I el repte d’avui és…
El repte d’avui és el 17è i últim repte! Hem arribat al final dels reptes naturalistes del curs 2019-2020. Acabem amb un repte visual. És una espècie que l’ha pogut fotografiar © La Paniquella Associació Naturalista durant la revisió de les caixes niu d’aquesta espècie, i ja veieu que la fotografia és espectacular!
Una de les pistes és evident, té els ulls grans, grocs i vorejats de negre i té una expressió molt característica. Tot i que a la fotografia podeu observar que és de dia, en realitat aquesta espècie pertany al grup de rapinyaires nocturns. Una altra pista que us donem és que aquesta espècie sol aprofitar els forats vells dels arbres que el picot verd i el picot negre han fet per nidificar, sobretot els del picot negre que els fa més grans i sol habitar als mateixos boscos que l’espècie del repte. I una última pista, quan van posar el nom a aquesta espècie ho van fer erròniament pensant que havia estat el naturalista suec Peter Gustaf Tengmalm el primer en descriure-la. Uns anys més tard es va acabar rebatejant.
Alumnes: Podeu participar al 17è repte CLICANT AQUÍ.
Termini per contestar: Dimecres 17/6/20 a les 12:00h
I fins aquí el concurs dels reptes naturalistes!
Dimecres publicarem la resposta i com sempre farem un petit article sobre aquesta espècie i les seves curiositats. Recordeu que el dijous 18 de juny publicarem el nom dels guanyadors a la web del Camp d’Aprenentatge i que hi haurà un/a guanyador/a en les tres categories diferents: la de Primària (de primer a sisè), la de Secundària (de 1r d’ESO a 4t d’ESO) i la de Cicles formatius-Batxillerat. En cas d’empat farem un sorteig per a determinar el guanyador del premi. El/la guanyador/a de cadascuna de les categories serà obsequiat amb un lot de 5 guies de camp de fauna i flora dels Pirineus i amb un buff del Camp d’Aprenentatge de les Valls d’Àneu que rebreu per correu postal.
DesconfiNATS i aprenent! #ambprismaticsalterrat #aprenemambelsCdAiEdA #campsientornsdaprenentatge #observantlanatura
