El del decreixement no és un projecte que substitueixi tot allò que el conjunt de lluites contra el capitalisme ha suposat des de fa molt de temps: és, més aviat, una perspectiva que permet obrir un nou front de contestació del capitalisme imperant. En aquest sentit sembla raonable afirmar que al Nord desenvolupat de principis del segle XXI no és imaginable cap projecte anticapitalista conseqüent que no sigui alhora decreixementalista, autogestionari i antipatriarcal.
1. En el moment actual, és inequívocament
saludable el creixement econòmic?
La visió dominant en les societats opulentes suggereix que el creixement econòmic és la panacea que resol tots els mals. A la seva empara –se’ns diu– la cohesió social s’assenta, els serveis públics es mantenen i la desocupació i la desigualtat no guanyen terreny.
Sobren les raons per recelar, tanmateix, de tot el d’abans. El creixement econòmic no genera -o no genera necessàriament- cohesió social, provoca agressions mediambientals en molts casos irreversibles, propicia l’esgotament de recursos escassos que no estaran a disposició de les properes generacions i, en fi, permet l’assentament d’una manera de vida esclau que convida a pensar que serem més feliços com més hores treballem, més diners guanyem i, sobretot, més béns encertem a consumir. Davant això s’imposa la certesa que, deixat enrere un índex elemental de consum, l’augment irracional d’aquest últim és abans un indicador d’infelicitat que no pas una mostra del contrari. A part d’això, és raonable avançar que la crisi general per la qual travessem està cridada a permetre que la consciència -pel que fa a aquestes absurditats- s’estableixi en una part significada de la ciutadania.
