Al larg del curs, els docents han de prendre nombroses decisions sobre diferents qüestions educatives com, per exemple, quin tipus de lletra fer servir per ensenyar a escriure; quines mesures s’han d’adoptar per incentivar la participació de l’alumnat dins de l’aula; o de quina manera resoldre una situació de bullying al centre escolar. Per decidir què fer, els docents solen recolzar-se en la seva experiència prèvia i en la dels seus col·legues d’ofici, en les creences i en els valors, entre d’altres.
Hi ha ocasions en què allò que mou un docent o un centre a fer un canvi no és tant una necessitat detectada sinó un desig d’innovar, d’explorar noves maneres d’educar. Aquest motiu és tan legítim com l’anterior. Ara bé, en aquest cas és important tenir present que no tots els canvis són positius. Pot passar que un docent abandoni un mètode, recurs o estratègia que funciona a l’aula (és a dir, que afavoreix l’aprenentatge o benestar de tot l’alumnat) per un altre instrument nou el resultat final del qual sigui pitjor. O pot passar que el resultat sigui el mateix, però els costos en termes de temps, de dedicació, de formació o d’adquisició de materials no compensin aquest canvi.
Tant si el motor del canvi és la detecció d’una necessitat real o un marge clar de millora com si és el desig d’innovar és aconsellable valorar amb deteniment una sèrie d’aspectes abans de prendre una decisió. D’una banda, valora si el canvi és sostenible a llarg termini o, per contra, a mitjà o llarg termini no quedarà cap altra opció que abandonar-lo. Hi ha nombroses raons que poden fer poc o gens viable una decisió a mitjà o llarg termini. Un motiu pot ser la impossibilitat de fer front als costos dels recursos materials i/o personals necessaris. Un altre motiu pot ser la dificultat de prolongar en el temps l’alteració dels horaris o de l’ús habitual dels espais.
Així mateix, abans de prendre una decisió, convé que el centre determini si compta amb els recursos necessaris.
Llegiu aquí l’article complert (En castellà)
