Un dels grans misteris del nostre cos és el cervell. El biòleg David Bueno no només s’ha dedicat a investigar-lo, sinó també a explicar-nos d’una manera científica i planera per què ens comportem d’una manera i no d’una altra. Com ens marca tot allò que hem viscut dels zero als tres anys. Per què els nens aprenen millor sense estrès. Per què val la pena apostar per l’amabilitat i no per l’amargor. Ho explica al llibre Neurociència per a educadors (Rosa Sensat) i a les xerrades que fa (aquest dimarts 5 d’octubre a les 19.00 el podeu escoltar a l’auditori Pau Casals de Sant Salvador –El Vendrell– reservant-ne l’entrada gratuïta aquí). Quedem a la Universitat de Barcelona, on treballa com a professor i on, durant l’estona que hem estat parlant, m’ha deixat amb la boca oberta de pam a pam.
És fascinant com en un lloc tan petit caben tantes cabòries i tantes il·lusions.
És fascinant. De fet, encara no sabem com hi cap tot. Però el que sí que sabem és que hi caben moltes més coses que les que hi tenim, encara.
Hi ha un límit?
Té límit. És un òrgan físic, i, per tant, té límit. Però la major part d’òrgans nostres no funcionen mai al límit. La musculatura pot donar molt més del que dona. El cervell, igual. No coneixem ningú que hagi arribat al seu límit, però sí que és cert que hi ha cervells que tenen més capacitat que altres.
A vegades em fa la sensació que em domina: les pors, les inseguretats. Es podria arribar a controlar?
Més del 90% de l’activitat cerebral ens passa completament desapercebuda. No en som conscients. El cervell va a la seva. La seva funció biològica és mantenir-nos vius: adaptant-nos a l’entorn i responent a l’entorn. Tot allò que pugui fer de manera automatitzada ens allibera de saber-ho, si no, pararíem bojos, en el sentit que no donaríem l’abast conscientment: no pots ser conscient de cinquanta coses alhora. Hi ha persones que quan tenen una o dues coses al cap són incapaces de gestionar conscientment res més.
Se saturen?
Sí. I hi ha persones que poden gestionar sis o set coses diferents simultàniament amb certa alegria. Constantment estem rebent informació sobre la temperatura, el soroll que fa a fora, la vista. Al moment en què el cervell detecta que la temperatura exterior és massa baixa per al nostre cos, ens en fa conscients perquè notem el fred.
Per tant, les pors i inseguretats les podem canviar en el moment en què en som conscients.
Exacte, aquí anava. Al moment en què en som conscients, podem començar a reconduir-ho. El que passa és que moltes vegades no en som, de conscients, i encara menys amb les emocions. De fet, les emocions són preconscients: la gènesi de les emocions és preconscient: la por, la ira són emocions bàsiques. I només les fem conscient quan s’han manifestat.
Per exemple?
Si ara per la porta entrés algú que ens volgués fer mal, i ens poséssim a pensar: què fem, sortim per la finestra? És una tercera planta, deu n’hi do quina castanya ens fotríem, oi? Intentem passar a l’habitació del costat? Intentem defensar-nos? Si ens posem a pensar què fem i ell ens vol fer mal, ja ens l’ha fet.
Hauria de ser més impulsiu.
Sí, si veig que una persona em vol fer mal, m’agafa por, però no la noto, no en soc conscient, però aquesta por que sí que s’ha manifestat al cervell fa que els músculs se’m tensin per fugir, per amagar-me o per defensar-me. I quan començo a fer aquesta acció, de fugir o d’amagar-me o del que sigui, aleshores soc conscient que estic fent una acció perquè tinc por. I aleshores és quan ho puc reconduir. I això es fa en dues zones diferents del cervell: les emocions com la por sorgeixen a les amígdales, que és una zona molt primitiva del cervell, per això surt instintivament. Sense emocions no podríem sobreviure, ni nosaltres ni cap animal.
Les necessitem per defensar-nos.
És supervivència pura i dura. I la gestió de les emocions la fem a una altra zona del cervell, que es diu escorça prefrontal, que la tenim just al davant i que és la part més complexa i que ha anat canviant més. En tenim molta més que qualsevol altre mamífer.
És la que ens permet, per exemple, canviar l’enveja per admiració?
Exactament. Quan ho fas conscient és quan la gestió emocional ho pot reconduir. Però moltes vegades aquestes emocions es mantenen sota el llindar de la consciència, perquè el cervell considera que no són prou importants per informar-nos-en. Per això, mira, tu mateixa, digue’m quants semàfors en vermell has trobat a les cinc travessies que hi ha abans d’arribar a casa teva?
No ho sé.
No sabem ni tan sols si ens hem aturat en un semàfor o no, moltes vegades. Com que és un espai conegut, portem el pilot automàtic posat. Com que és un lloc de confiança el cervell no ens comunica tot allò que va veient.
En canvi, quan anem de viatge a un lloc nou és completament al revés.
Som conscients fins i tot del color de la samarreta de la dona que travessava el semàfor, perquè és un lloc desconegut i la part emocional està més activa i ens n’informa més constantment, perquè no se sent tan còmoda. Hi ha moltes persones que tenen un nivell de por educacional, que no vol dir de l’escola, sinó de l’entorn en què t’has educat, perquè educa la família, la societat, l’escola, tothom.
La por frena més que no pas impulsa.
Molt més a 
