Setembre – Novembre 2024

El curs d’aquest any es va desenvolupar en 4 sessions de camp que van recórrer diferents indrets de l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà.

En aquesta ocasió volíem posar el focus en l’abandonament de pobles del Pirineu, estudiant el patrimoni humà, social i espacial i explicant les múltiples causes de l’abandonament, de la pèrdua progressiva de població i dels intents de recuperació.

Les dades demogràfiques posen en evidència el procés d’urbanització global i l’abandonament progressiu de bona part del territori, eminentment rural. Els territoris de parla catalana no en són una excepció i registren un nombre elevat de nuclis despoblats o en vies de despoblament. Aquest fenomen respon al que s’anomena ‘patrimoni adormit’ (https://www.poblesabandonats.cat/).

Durant la primera jornada vam estar acompanyades per en Josep Maria Rispa (tècnic del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici) i per la família Arnalló (la Maria i el seu fill Joan). Vam recórrer una part del Camí de l’Aigua, des de Barruera fins al Pont de Saraís i vam visitar el nucli de Saraís, despoblat des dels anys 60 del s.XX. Encara es poden recórrer el seus carrers. Hi trobem cases en runes i l’església de Sant Llorenç, romànica del S. XIII- XIV, entapissada per una gran heura. 

A Saraís va arribar l’electricitat als anys 60, però d’altres motius van provocar el seu abandonament: (a) per tindre cura del bestiar, els homes havien d’anar i tornar a diari fins a les bordes de baix (actual Pont de Saraís, a gairebé 2 Km de distància i 330 m de desnivell), (b) el desplaçament de la mainada per anar a estudi a Coll (3,2 Km de distància i 510 m de desnivell acumulat) i (3) la dificultat en l’abastiment de l’aigua. 

Vam tornar a Barruera recorrent parcialment el camí tradicional que unia els pobles de Saraís i Durro.

La segona jornada del curs ens va guiar el Lluis Colomers, metge de professió, historiador aficionat i apassionat de la Terreta, la seva terra d’origen (https://elcanutdelsminairons.cat/). Des del Pont d’Orrit ens vam desplaçar en cotxes fins a l’ermita de la Mare de Déu de la Mir nova i des d’enllà vam continuar caminant fins al nucli d’Escarlà, abandonat entre 1960-1964. 

Vam veure l’antic fossat i la seva església romànica, de mitjans del s XI. Tot el patrimoni que havia dins l’església el van haver de cremar durant la guerra civil, per ordre dels anarquistes. Des d’Escarlà podem veure també el poble d’Espills, abandonat als anys seixanta del segle passat i en l’actualitat totalment enderrocat. 

Vam tornar sobre les nostres passes per recollir els cotxes i apropar-nos al nucli d’Esplugafreda i al barranc del mateix nom. Al poble es van conservar 3 cases fins als anys 80 del s.XX però actualment estan deteriorades. L’església romànica del poble, a Sant Esteve es va consagrar per primera vegada l’any 987 però no en queda cap vestigi. Durant el s. XVIII va ser enderrocada per poder construir un nou temple més gran i d’estil arquitectònic barroc. Aquest fenomen va passar a molts pobles de la Terreta quan les antigues esglésies van quedar petites per encabir l’increment de la població que hi haver en aquella època. Aquest no és el cas d’Esplugafreda, que va mantenir gairebé el mateix nombre de cases al llarg de 700 anys. Segurament el motiu va ser el poder econòmic d’aquestes cases que va coincidir amb la millora de l’economia general del país. Per Esplugafreda hi passava tot el tragí que portava els productes excedents de la Conca de Tremp, com l’oli i el vi, per transportar-los als pobles de la muntanya que n’eren deficitaris. La distància entre Tremp i Esplugafreda feia que aquest fos un lloc de parada i fonda.

Per últim vam visitar Sapeira, on vam poder observar la seva estructura medieval, amb un únic carrer, la porta d’entrada i el portal de sortida, dels quals en queden restes. En aquest cas no hi havia muralla i el poble quedava tancat per les cases a banda i banda del carrer. També vam veure els restes del castell que va fer desmuntar parcialment (la torre) Felip V per manifestar el seu poder sobre els seus enemics polítics.

Durant la tercera sessió del curs vam ser guiades per l’Òscar Alemán, geògraf físic i guia d’alta muntanya UIAGM i l’Hermenegildo Pallarés Solana, pastor. Vam partir del Monestir d’Alaó (Sopeira) i vam fer una primera parada a sobre del mur de la presa d’Escales, projecte desenvolupat per l’ENHER (Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana) i inaugurada l’any 1955. Creuem la presa i continuem a peu pel camí que avança per la vora alta de l’embassament fins a Casterner de les Olles. 

L’Hermenegildo ens explica que durant molt de temps va ser un poble amb molta vida, amb més de 20 nenes i nens, escola i un mestre molt motivat. S’hi van treballar fins a 32 jornals. Es caçava conills, perdius i llops. S’hi feien horts i es collien préssecs, prunes, figues, raïm, bròquil i “verdura” (bledes). L’aigua més propera estava a uns 500 m del poble. La portaven en 2 ferrades (galledes fetes de fusta ferrada) i un pal creuat a sobre de les espatlles. Tot va començar a canviar l’any 1947 com a conseqüència de les obres de la presa d’Escales. El despoblament va ser progressiu perquè el que es va inundar no va ser el poble sinó les seves terres de conreu. En algun moment va haver-hi un castell, almenys amb una torre de guaita. Mai va arribar la llum a aquest poble. Casterner va quedar completament despoblar l’any 1970. Hi ha hagut almenys dos intents de repoblació posteriors però a dia d’avui no hi viu ningú. Actualment només hi queden runes, incloses les de l’església romànica de Sant Llorenç, consagrada l’any 1349. 

L’Óscar ens parla de l’etimologia de Casterner de les Olles. Per una banda, Casterner, segons Joan Coromines, deriva del llatí Castrum nigre. Una segona teoria és que vingui de l’Occità, de Castell negre. I una altra possibilitat, seguint la línia de la tesis doctoral de la Núria Garcia Quera, és que sigui d’un topònim opac. Per una altra banda, de les Olles, pot venir del fet que aquí hi ha “terrargila”, material amb el que poder fabricar olles, teules, etc. I de fet abans d’arribar a Castener i ha una zona que li deien “la teulera”.

Vam tornar caminant fins als cotxes que havíem deixat a la presa d’Escales i d’allà vam anar cap Alulet. Aquest és el poble on va viure Ermenegildo fins que es va casar als 38 anys. Des de molt petit va fer de pastor per la zona d’Aulet-Casterner. Ens va explicar que Aulet va ser un poble prou important, on va viure molta gent (123 persones en 1910). Quan es va omplir el pantà d’Escales es van inundar les seves terres de conreu,  com va passar a Casterner, la qual cosa va generar el seu despoblament. Sota l’aigua va quedar també gran part de la xarxa de camins que comunicaven tots aquest pobles i es feien servir també per moure ramats petits. Quan va arribar l’ENHER va canalitzar aigua fins al safareig del poble, per donar subministrament a tota la gent nova que havia arribat per a la construcció de la presa d’Escales. Abans de deixar Aulet vam visitar el seu cementiri, on vam poder veure-hi indicis d’espoli dels nínxols. Quan ell en va marxar (1967) encara va quedar un home vivint a Aulet, que va morir pocs anys després. Actualment només hi queden runes.

La darrera jornada del curs vam visitar el poble abandonat de ErillCastell i les mines de Malpàs guiades per l’Oscar Alemán.

Ens vam trobar al poble de Malpàs, on abans de sortir, vam poder parlar amb en Josep Escales (Pepito), nascut i actual habitant del poble. Ens va explicar que és un poble de tradició ramadera, on va arribar a haver-hi fins a 24 explotacions al s.XX, de les quals només en queden 4, evidenciant la decadència del sector primari. L’explotació de les mines de carbó des de 1931 va suposar una revolució a la zona. Malpàs es va convertir en un poble “cosmopolita” on hi van viure fins a 600 persones vingudes de tot l’estat espanyol (actualment hi ha uns 40 habitats). A les mines, al menys a l’interior, no hi va treballar la gent de país sinó els immigrants. Al poble es van construir 4 mòduls d’habitatges amb 18 apartaments a cadascun. També hi havia gent que treballava a les mines i vivia al Pont de Suert, i anaven i tornaven en camions de transport. Durant l’època de màxim esplendor a Malpàs hi havia 2 cinemes, 1 sala de ball, un servei de taxis, 7 bars, 2 pastisseries, 1 barberia, 1 supermercat, 1 camp de futbol i 1 forn de pa. Hi havia una escola per a nens i una altra per a nenes, on va haver uns 40 nens/nenes a cadascuna de les escoles. Els que van continuar estudiant després de l’escola anaven al Pont de Suert utilitzant els camions de transport de les mines. 

Des de Malpàs vam anar caminant fins al poble abandonat d’Erillcastell, d’on procedien  els Senyors d’Erill, nobles que van invertir els recursos necessaris per la construcció de les esglésies romàniques de la Vall de Boí, avui Patrimoni Mundial de la Humanitat UNESCO. 

A l’entrada del poble es troben les ruïnes de l’església romànica de Santa Maria (segle XII). La teulada ha cedit, ha caigut una de les campanes i l’accés a l’interior no és possible. Sortint de l’església hi ha l’únic carrer del poble, que puja en direcció al castell. 

Arribada al poble d’Erillcastell

A mitjans del segle XIX el poble tenia 110 habitants, s’hi produïa sègol, ordi, civada, patates i llegums, així com prats de secà. S’hi criaven ovelles i cabres, i s’hi mantenien bous, mules, ases i eugues per als treballs agrícoles. S’hi feien caceres de conills, perdius i algunes llebres. Als anys setanta del segle XX hi havia electricitat i aigua, però no hi havia cap botiga, ni metge, ni correus, ni accés rodat. ErillCastell es va despoblar entre 1960 i 1972 moment en el que es subsistia de la ramaderia (vaques i ovelles) i del cultiu de patates i hort. Els mals accessos i la manca de serveis va fer que Erillcastell quedés completament abandonat. No hi hagut cap intent de recuperació. 

Des de Erillcastell podem veure també el poble abandonat de Peranera. Ambdós pobles foren construïts sobre tossals d’andesita, una roca volcànica de color negrós de la mateixa època geològica que el granit d’Aigüestortes i més antiga que els carbons que es van explotar a les mines de Malpàs (hulla amb un contingut de carboni superior al 75%).

Vam sortir d’Erillcastell i vam agafar un camí que baixa pel Barranc del Fener fins a les mines de Malpàs. Aquest mateix camí és el que feia servir la canalla d’aquest poble per anar a estudi a Castellars perquè Erillcastell mai va tenir escola.

Les mines de Malpàs van estar actives durant la segona meitat del segle XIX i mitjans del segle XX i actualment estan abandonades. Van ser explotades des de 1844 per l’empresa “Bruno Damians y Compañia”, més tard, el 1871, per “Ferrocarriles Carboníferos de Cataluña” i des del 1931 fins al seu tancament, el 1969, van ser dirigides per “Minera Industrial Pirenaica, S.A (MIPSA). MIPSA va iniciar la seva activitat quan encara no hi havia carretera, que no va arribar-hi fins a l’any 1934. 

Les mines tenien dos grans sectors: Jupiter, al vessant per on baixem de Erillcastell i Egara, a l’altre costat de la carretera. Estaven constituïdes per un conjunt de galeries horitzontals unides per pous verticals. En el seu millor moment aquestes mines produïen 30Tn/dia de carbó. 

El carbó es transportava des de les mines fins a la fàbrica de ciment de Xerallo, a uns 20 Km. Des de Xerallo arribava el ciment, s’emmagatzemava en dipòsits i s’anava transportant en camions cap a les preses d’Escales i Cavallers, executades per la Empresa Nacional Hidroeléctrica de la Ribagorçana (ENHER). Entre els anys1953 i 1957 el transport del ciment es va fer mitjançant un telefèric (tramvia aeri). Vinculada a les mines, hi havia una fusteria, perquè tant les mines com les preses necessitaven molta fusta per apuntalar, etc. Pel mateix motiu també hi havia una serradora al Pont de Suert, a prop de l’actual estació d’autobusos. Hi havia moltes interaccions entre MIPSA i ENHER. L’any1969 Xerallo va deixar de funcionar amb carbó per començar a utilitzar petroli, la qual cosa va suposar la decadència i finalment el tancament de les mines de Malpàs. Va haver-hi algunes prospeccions posteriors, però sense èxit (cronologia de les mines).

L’any 1973 també va tancar la cimentera de Xerallo. 

L’entrada en funcionament i el tancament de les mines van suposar un boom i un enfonsament demogràfics, respectivament, pel poble de Malpàs. 

Per tancar la jornada i el curs ens vam apropar al poble de Peranera. Ens vam quedar a l’entrada, al punt on es col·locarà el cartell i faristol explicatius sobre geologia i explotació minera. Aquesta serà una de les accions de visibilització de la mineria a la zona que es podran portar a terme amb el finançament d’una subvenció LEADER. 

A Peranera Hi queden algunes cases dempeus. Encara hi ha una família de ramaders que hi viuen durant l’estiu.

L’acollida i valoració del curs per part del professorat assistent ha sigut molt positiva. Es van inscriure 22 persones procedents d’escoles i instituts de l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran, de les quals el 72% va assistit al menys al 80% de les sessions i el 64% va obtenir la certificació al entregant una seqüència didàctica relacionada amb els pobles abandonats del Pirineu.

Per part del CdA Escola de Natura de la Vall de Boí la valoració també ha sigut molt positiva. Han sigut unes jornades molt enriquidores en les que hem pogut aprendre, compartir, crear vincles i gaudir del nostre territori. 

Us esperem en properes convocatòries 🙂