🦅🦅🦅La setmana passada vam anar amb tot el cicle inicial de la ZER Alta Ribagorça a descobrir els quatre carronyaires de Catalunya a la Terreta. Sabeu com són i quina és la seva funció ecològica?🦅🦅🦅

A Catalunya hi ha quatre grans aus carronyaires. Una de les diferències més evidents entre elles és l’envergadura (la distància d’ala a ala en vol):

🖤 Voltor negre (Aegypius monachus)
📏 Fins a 3 metres d’envergadura
És l’au voladora més gran d’Europa. Té unes ales molt amples i un cos robust, amb una silueta compacta i potent. A diferència del voltor comú, sol ser menys gregari i pot alimentar-se en solitari o en grups reduïts. Té un bec molt fort, capaç d’obrir pells dures i accedir a parts de la carronya que altres espècies no poden aprofitar. Es considera que a Catalunya es va extingir com a reproductor a principis del segle XX, principalment per persecució directa, ús de verins i alteració de l’hàbitat. A Catalunya és una espècie recuperada gràcies a programes de reintroducció i conservació.

🧡 Trencalòs (Gypaetus barbatus)
📏 Fins a 2,8 metres
És un carronyaire molt especialitzat: fins a un 70–90% de la seva dieta està formada per ossos. Quan són massa grossos per empassar-se’ls sencers, els deixa caure des d’alçada sobre zones rocoses —anomenades trencadors— per fragmentar-los i poder-los ingerir. El seu característic color ataronjat al pit no és el color real de les plomes, que són blanques. Aquest to prové dels banys que fa en aigües ferruginoses, on s’impregna de minerals que li tenyeixen el plomatge. És una espècie de maduració lenta: no acostuma a reproduir-se fins als 6–8 anys i normalment només tira endavant un sol poll per temporada. Això fa que la recuperació poblacional sigui lenta davant qualsevol impacte. Habita principalment zones de muntanya amb cingleres tranquil·les, i la seva presència és un bon indicador de qualitat ecològica. Als Pirineus es concentra una de les poblacions més importants d’Europa occidental, tot i que continua sent vulnerable per culpa d’amenaces com ara el verí, les col·lisions amb infraestructures i la reducció de disponibilitat d’aliment.

🤎 Voltor comú (Gyps fulvus)
📏 Fins a 2,6 metres
És el carronyaire més abundant a Catalunya i el que sovint veiem planejant en grup. És una espècie clarament gregària: cria en colònies situades en cingleres i s’alimenta de manera cooperativa, localitzant el menjar gràcies a l’observació mútua i al seguiment d’altres individus. Té una gran capacitat per aprofitar els corrents tèrmics, cosa que li permet recórrer desenes de quilòmetres amb un mínim esforç energètic. Pot passar molta estona planejant sense gairebé batre les ales. El seu coll llarg i gairebé despullat de plomes és una adaptació per introduir-lo dins les carcasses sense embrutar-se en excés, reduint el risc sanitari. El bec és fort, però menys potent que el del voltor negre, i està més adaptat a consumir teixits tous. A Catalunya les poblacions es van recuperar notablement a partir de finals del segle XX, després d’un període de regressió per persecució i ús de verins. Actualment és una peça clau en el sistema natural d’eliminació de restes ramaderes i salvatges, especialment en zones de muntanya i Prepirineu.

🤍 Aufrany (Neophron percnopterus)
📏 Fins a 1,7 metres
És el més petit dels carronyaires que tenim a Catalunya. Té un bec fi i punxegut que li permet aprofitar restes petites que altres voltors no poden consumir. També és capaç de trencar ous utilitzant pedres com a eina, cosa que el fa únic entre els carronyaires europeus. És una espècie migradora: passa la primavera i l’estiu a Catalunya, on cria, i hiverna a l’Àfrica. S’alimenta principalment de restes animals petites i ous, i de manera ocasional també d’insectes i fruita.

Els ocells rapinyaires tenen una funció vital per a la regulació dels ecosistemes de les zones de muntanya. Tots són espècies totalment protegides a nivell estatal i autonòmic. Però l’abandonament del medi natural i l’augment de la vegetació dificulten que aquests animals puguin fer neteja de la carronya, i això dificulta la seva conservació, i al mateix temps riscos sanitaris. Així doncs, el despoblament rural també té un impacte sobre la comunitat de carronyaires en zones de muntanya.

La Serra de Sant Gervàs, a la Terreta, és una zona clau per a aquests carronyaires. Les cingleres ofereixen espais de nidificació, els corrents tèrmics faciliten el vol i el mosaic agro-ramader proporciona aliment. L’Ajuntament de Tremp promou des de l’any 2000 un canyet o punt d’alimentació suplementària per a ocells carronyaires a la Terreta. Aquest equipament està ubicat al poble de la Torre de Tamúrcia, i permet complementar l’alimentació de les aus autòctones d’aquesta zona, fet que contribueix al manteniment d’aquestes espècies al territori. Aquesta acció, de retruc, és un atractiu turístic per la zona, que atreu centenars de visitants cada any, dinamitzat des de l’Ajuntament de tremp https://www.lavalldelsvoltors.cat

Ha estat una jornada espectacular, on hem pogut observar centenars de voltors alimentant-se al canyet i on hem aprés moltíssimes curiositats sobre aquests quatre “escombriaires de la natura”.