Una infància infeliç no determina la vida

“La resiliència és la resistència que ofereix un cos a la ruptura per un cop i la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar-s’hi.”

Després que els seus pares morissin en camps de concentració nazi i visqués en orfenats, el neuròleg Boris Cyrulnik (Bordeus, 1937) va adoptar el concepte de resiliència i el va aplicar al camp de la psicologia infantil per explicar que qualsevol nen pot tornar a començar després d’haver patit una experiència traumàtica. Per mostrar que cap ferida indica un destí, que un nen traumatitzat no està condemnat a convertir-se en un adult fracassat i que algú que ha estat maltractat a la infantesa no té per què convertir-se en un futur maltractador. Llegim 14 fragments del seu llibre Los patitos feos.

 

1. El primer dels factors de la resiliència és la trobada amb una persona significativa. A vegades amb una sola n’hi ha prou: una mestra que amb una frase torna l’esperança a un nen, un monitor esportiu que li fa comprendre que les relacions humanes poden ser fàcils, un mossèn que transfigura el patiment en transcendència, un jardiner, un actor, un escriptor, qualsevol persona que converteixi en realitat la idea «Es pot superar». Tot el que estableix de nou el vincle social modifica la imatge que el ferit es fa de si mateix. La idea de «sentir-se malament i ser el dolent» es transforma gràcies a la trobada en un company afectuós que li fa néixer el desig de superació. 

2. «Me’n vaig sortir». Se’n sorprenen, els resilients, que després d’una ferida hagin après de nou a viure. Aquest pas de l’ombra a la llum, la fugida del subterrani o la sortida de la tomba exigeix aprendre de nou a viure una altra vida. 

3. El final del maltractament no és el final del problema. Trobar una família d’acollida quan s’ha perdut la pròpia no és més que el principi de la qüestió: «I ara què faré?». No perquè l’aneguet lleig hagi trobat una família de cignes s’ha acabat tot. La ferida està escrita a la seva història, està gravada a la seva memòria. […] S’ha de colpejar dues vegades perquè es produeixi una ferida. El primer cop, el que es rep en la realitat, provoca el dolor de la ferida o l’esquinçament de la carència. I el segon, que és la representació de la realitat, provoca el patiment d’haver estat humiliat, abandonat. «Què faré ara? Queixar-me cada dia i intentar venjar-me o aprendre a viure una altra vida, la dels cignes?»

4. Per curar el primer cop cal que el meu cos i la meva memòria aconsegueixin fer un procés lent de cicatrització. I per atenuar el patiment del segon, he de canviar la idea que tinc del que m’ha passat, he d’aconseguir modificar la representació de la meva desgràcia i de la seva posada en escena, davant dels vostres ulls.

5. Quan els jutges condemnen la víctima, quan els oients són burletes o incrèduls, quan els parents més propers estan enfonsats o es dediquen a fer sermons, la resiliència és impossible. Però si el ferit pot compartir el seu món o fins i tot transformar-lo en militància, en intel·lectualització o en obra d’art, llavors el nen traumatitzat es convertirà en un adult rehabilitat.

Més informació