El pedagog i doctor en filosofia analitza, en aquesta entrevista, els resultats del darrer informe PISA.
El pedagog Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) avisa que la davallada sonora del nivell de comprensió lectora i matemàtiques a Catalunya fa gairebé quinze anys que es podia haver previst. En aquesta conversa, analitza els resultats del darrer informe PISA i mira d’il·luminar els problemes que el sistema educatiu arrossega d’arrel: les desigualtats socioeconòmiques, la sobreprotecció dels alumnes, la formació dels mestres, la manca de recursos. I ho explica a partir d’un àmbit fonamental: el vocabulari. A la recerca de respostes tècniques i poc òbvies, Luri s’expressa amb passió, s’emociona amb els exemples i les anècdotes i es meravella amb les idees. A més de pedagog, és doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona i autor de molts assaigs.
—Com de previsibles eren els resultats de l’informe PISA?
—El 2010, el director de l’Agència d’Avaluació de Catalunya, Ximo Prats, ja em va dir: “No anem tan bé com ens pensem.” Aleshores els resultats eren bons, a dalt de tot. Però ja hi havia un indici: el nivell de comprensió lectora dels més petits baixava. Prats em va dir: “Podem preveure quins nens de nou anys superaran quart d’ESO i quins no segons el grau de comprensió lectora que tenen a tercer i quart de primària.”
—La primera mostra que anem malament sempre és la comprensió lectora?
—Sí. Sempre. No parlo de la mecànica de la lectura: la comprensió és una cosa molt més complexa. Per comprendre un text l’has de situar en el seu context. Hi ha molts estudis sobre això. Un nen amb problemes de comprensió lectora, però molt seguidor del Barça entén una crònica d’un partit molt més bé que no pas un nen amb bona comprensió però que no sap absolutament res del Barça. La clau és el coneixement previ. Has de tenir dades del món per a entendre un text. Aprendre a llegir és una feina que no s’acaba mai.
—I per què és important l’edat de nou anys?
—Fins a nou anys, els nens aprenen a llegir. A partir dels nou, aprenen llegint. Quan aprens llegint, com més ric sigui el teu vocabulari, més fàcilment llegeixes. I com més fàcilment llegeixes, més coneixement assoleixes. Entres en un cercle virtuós: l’enriquiment mutu de la lectura i el coneixement. Si tens solament un vocabulari de subsistència de cinc-centes paraules, tindràs problemes amb qualsevol text. Com que no l’entendràs, acabaràs detestant la lectura.
—No ensenyem prou vocabulari?
—Un estudi dels Estats Units va comptar les paraules que els nens senten cada hora segons el nivell socioeconòmic. Vaig intentar replicar-lo aquí. M’he passat moltes hores comptant paraules en diferents àmbits. No són dades estrictament científiques, però sí que són orientatives i coincideixen molt amb les d’aquest estudi. Hi ha nanos que senten al voltant de vuit-centes paraules per hora. N’hi ha que en senten prop de mil sis-centes. Al cap de l’any, pot passar que, entre dos nanos de quatre anys dels nivells extrems, un hagi sentit quaranta milions de paraules més que l’altre. Són en mons diferents. Ho tinc molt clar: bona part del nostre fracàs escolar és un problema lingüístic. Tenir vocabulari no és solament una llista de paraules, vol dir que tens coneixement del món. És allò que deia Wittgenstein: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.”
—Si depèn del nivell socioeconòmic, doncs, el problema comença a casa.
—Per això l’informe PISA sempre diu que l’instrument amb més capacitat predictiva del resultat d’un nen és la quantitat de llibres que tens a casa. Les famílies que en tenen més, fan servir més oracions subordinades. Tothom parla del pensament crític. Si vols que un nano sigui crític, ensenya-li subordinades. No hi ha manera de pensar críticament sense conjuncions. Sembla simplista. Però és així. Si vols que el teu fill sigui autònom i crític, ensenya-li subordinades i conjuncions.
Per continuar llegint, clica aquí
