Alguns alumnes, algunes alumnes, dediquen una part del seu temps escolar a fer la vida impossible a un company o companya. Algunes vides d’infants i adolescents estan definides, condicionades, pels patiments derivats de relacions –escolars i no escolars– basades en diverses formes d’abús i menyspreu.
Algunes famílies, desconcertades, acusen l’escola de no haver-se assabentat del patiment o de no haver volgut intervenir per evitar-ho. A cop d’alarma mediàtica, les administracions posen en marxa protocols que cerquen distribuir responsabilitats. Els i les professionals de l’escola col·leccionen llistes de problemes (amb etiqueta o sense) als que parar atenció entre obligacions curriculars i escassa demanda de famílies i responsables per a què la seva feina també sigui mirar vides.
Del Pla de convivència al protocol
L’assetjament entre iguals, que pren una dimensió dominant a l’escola en la mesura que les vides d’infants i adolescents són en bona part personatges escolars, pendula entre el desconeixement més o menys actiu de les persones adultes que els envolten i l’hiperdiagnòstic reactiu que redueix la complexitats de les dificultats de relació i els patiments destructors a una etiqueta (tot passa a ser qüestió de bullying) que ha de ser tractada amb respostes específiques, amb fàrmacs éducatius singulars. Alternativament, passem dels silencis impotents o negligents als desenfocaments reductors. Del “sempre ha passat” al “es tracta d’una patologia en augment”.
Des que en els primers anys d’aquest segle el suïcidi d’un adolescent d’Hondarribia (que tenia darrere una família amb poder mediàtic) genera una forta reacció social i política (el propi Parlament va encarregar un informe sobre el tema), hem anat posant en marxa actuacions que o no tenien en compte la globalitat del fenomen o envellien amb rapidesa en una societat canviat, en una escola complexa obligada a renovar-se acceleradament. Una historia que, en ser reduïda tant sols a un tema de confortacions i sotmetiments, quedava desbordada quan la diversitat, la desigualtat i la segregació passen a ser variables determinants de la vida de moltes escoles. Una anàlisi inicialment reduïda a les relacions presencials escolars, quedava desborda quan les dimensions digitals i virtuals inunden les relacions entre iguals i modifiquen les influències educatives.
Podríem seguir recordant els canvis i les inadaptacions successives i recorreríem el camí que va des de la primera obligatorietat legal de tenir elaborat un “Pla de convivència” a cada escola (del que ja ningú té record), fins la implantació dels protocols, passant per tallers i educacions solidaries varies. I, en el recorregut, tornariem a ser impactats per com, periòdicament, alguns adolescents descriuen i anuncien a les xarxes la seva decisió d’acabar amb el patiment acabant amb la seva vida.
Recuperant velles reflexions i pensant en noves em proposo escriure d’algunes de les dimensions de l’assetjament vital. Tornaré a suggerir com pensar en construir llocs per conviure, destacant l’univers de les orfandats educatives. I, finalment, suggeriré el retorn de les mirades, la construcció dels suports i les amistats que redueixen les possibilitats de patir en solitud i silenci.
