La neurobiòloga Mara Dierssen (Santander, 1961) dirigeix un grup d’investigació al Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona que té per objectiu entendre la relació entre els canvis neuronals i els efectes cognitius que produeixen en persones amb discapacitat intel·lectual. També presideix el Consell Espanyol del Cervell, que agrupa societats científiques, associacions de pacients i indústries amb l’objectiu de promocionar la recerca en les patologies que afecten aquest òrgan. És experta en síndrome de Down i lidera el Pla Espanyol del Cervell, que ha d’impulsar la recerca en malalties cerebrals i mentals i millorar l’atenció mèdica a les persones que les pateixen. Apassionada de la música barroca espanyola, actualment és cantant del grup de rock From Lost to the River, que combina la música amb la sensibilització sobre les malalties que afecten el cervell.
El cervell és l’objecte més complex que es pot estudiar.
— I el més enigmàtic. Té una sèrie de característiques que fan molt difícil interpretar aquesta complexitat. Entendre com alguna cosa que es genera a escala molecular repercuteix a l’escala de funcionament de tot el cervell o fins i tot a l’activitat mental no és gens trivial.
A més, estudiem el cervell amb el cervell. Es tracta d’un objecte que s’estudia a si mateix i això, per força, ha de comportar alguna limitació.
— El nostre cervell està limitat pels biaixos cognitius. Un dels que afecten més la comunitat científica és el de confirmació: tendim a fixar-nos més en aquella informació que confirma les nostres hipòtesis. Per evitar-lo, s’ha de ser molt rigorós a l’hora d’aplicar el mètode científic, i també seria important que es publiquessin els resultats negatius, cosa que ara no es fa i és un error, perquè són tan rellevants com els positius. Si només es publiquen resultats positius s’acaba produint un biaix en qui llegeix la informació, perquè li estàs explicant el que tu vols que senti.
Però si es publiquessin tots els resultats negatius, ¿no hi hauria una inundació d’informació encara més gran que l’actual?
— No seria tan complicat si en els articles científics es poguessin reportar tant els resultats positius com els negatius. I quan hi ha una refutació d’una hipòtesi clau, que es pugui publicar d’una manera sistemàtica. Hem de començar a ser molt crítics amb nosaltres mateixos, perquè en la ciència tenim un problema molt greu: hi ha un conflicte d’interessos en el sentit que el que tu publiques és el que et permetrà obtenir fons, obtenir promoció o que els teus estudiants obtinguin una bona feina, i això fa que es tendeixin a publicar els resultats positius perquè els negatius és estrany que es puguin reportar en una revista d’alt impacte.
Una frase de Santiago Ramón y Cajal que li agrada molt citar diu que tots som escultors del nostre cervell. Què significa per a vostè aquesta afirmació?
— Ho som en certa manera, sí, i significa que el que fem té un impacte en el nostre cervell, al mateix temps que el cervell té un impacte en el que fem. El cervell fonamentalment es desenvolupa com a tal en el període postnatal. Això vol dir que quan naixem hi ha un protocervell, un primer esborrany, però aquest cervell s’ha d’alimentar del que li proporciona l’entorn. Hi havia un estudi molt bonic que mostrava que la mida d’algunes estructures cerebrals com l’hipocamp era superior en persones que cultivaven molt les habilitats cognitives visuals i espacials, i això es correlacionava amb una millor realització de tasques visuals i espacials. Es va fer amb taxistes de Londres, i es va veure que hi havia una correlació directa entre la mida de l’hipocamp i els anys que portaven exercint la professió.
¿O sigui que sempre podem actuar sobre el cervell?
— Ara sabem que allò que abans s’anomenava període crític, que al principi es pensava que eren dos anys, després sis i després vuit, és de més de dues dècades. Realment estàs a la vintena o fins i tot prop de la trentena quan el cervell s’acaba de desenvolupar. Però tota la vida hi ha marge de millora, fins i tot d’adult. Potser no sempre pots modular tot el circuit, però localment pots reforçar connexions neuronals o debilitar-ne d’altres.
Què hem de fer, doncs, per mantenir un cervell potent i, tal com deia Cajal, esculpir una bona escultura?
— La primera cosa és utilitzar-lo. Hi ha estudis en què s’ha vist que el nivell d’activitat cultural o social, i fins i tot el nivell d’exercici físic, té influència sobre la reserva cerebral o cognitiva, que fa que el declivi cognitiu associat a l’edat es produeixi més tard i en menys mesura. Prendre una actitud excessivament còmoda, com ara seure davant de la tele, no ajuda. El cervell creix amb allò que li requereix esforç. Ens hem de posar reptes: aprendre un idioma, viatjar, aprendre a cuinar, aprendre el que sigui, habilitats tècniques, manuals o cognitives. La música, per exemple, és un estímul fantàstic, perquè combina informació molt complexa amb habilitats motores específiques. Si a pacients de Parkinson se’ls dona una informació rítmica, són capaços de sincronitzar la seva marxa. I en aquesta línia, el que funciona millor és el ball, perquè uneix les parts auditiva, motora i social.
