David Bueno (Barcelona, 1965) és doctor en biologia, professor de genètica de la Universitat de Barcelona i especialista en neuroeducació. Acaba de publicar el llibre Educa el teu cervell (Rosa dels Vents), en què explica com funciona el cervell. Defensa que hem de tenir “una mentalitat de creixement”, que ens estimuli amb desafiaments per a avançar, contraposada a “una mentalitat fixa”. “Els qui pensen que sempre poden anar més enllà són més optimistes, tenen més capacitat de motivar-se, més facilitat d’assumir reptes i esforços. És un peix que es mossega la cua: les coses els van més bé perquè s’esforcen més perquè estan més motivats”, explica. Però, com s’entrena, tot plegat?
—Com aprèn el nostre cervell?
—Emmagatzema tot allò que, per alguna raó, mereix de ser recordat. Tot allò que implica emocions, per exemple. El cervell fa connexions noves entre neurones per emmagatzemar-hi cada aprenentatge. És un procés que s’anomena plasticitat, i dura sempre.
—Dura sempre, però per a la canalla és més fàcil.
—És així: les edats en què el cervell és més plàstic i, per tant, és més fàcil d’adquirir coneixements nous o gravar les experiències són la infantesa i l’adolescència. Després, continuem, però a un ritme més lent. Ara bé: a mesura que acumulem records, és més fàcil guardar-ne de nous, perquè ja tenim punts de referència antics. Això, als adults, ens ajuda a dissimular que cada vegada tenim menys plasticitat.
—Què pot fer un adult per a preservar millor la plasticitat?
—Entrenar-la. Com un esportista, que per mantenir el seu cos en forma ha de fer exercici de manera regular. La plasticitat s’entrena pensant. Per això és molt important llegir, reflexionar, valorar les coses, ser crític. Quan pensem, activem moltes xarxes neuronals i, així, les mantenim actives i “joves”. Socialitzar manté la plasticitat neuronal perquè ens obliga a estar pendents dels altres i de les coses que volem dir. Fer mots encreuats, visitar exposicions d’art.
—Els nens passen el dia a l’escola i fent extraescolars. Els adults de vegades arraconem molt el lleure.
—L’arraconem, sí. Moltes vegades només aprenem quan ens veiem obligats a entendre un sistema operatiu de l’ordinador o alguna cosa de la feina. I això és un error. No cal aprendre una cosa de manera conscient: “Vull estudiar xinès!” Si vols, fes-ho, però no es tracta d’això, sinó d’aprofitar les coses que et passen i trobar activitats mentalment estimulants. Això vol dir no quedar-te hores mirant una sèrie que no t’interessa.
—Dieu que els nens aprenen per mitjà del joc. Quan creixem, més aviat desapareix, el joc.
—Desapareix perquè el fem desaparèixer. El joc és la manera intrínseca, instintiva, d’adquirir coneixements nous. Els nens no juguen per divertir-se sinó per aprendre. En termes biològics, aprendre és un mecanisme de supervivència: si saps coses, pots anticipar-te i, per tant, protegir-te abans o aprofitar les oportunitats quan arriben. Com que és important per a la supervivència, el cervell gratifica amb sensacions de recompensa qualsevol aprenentatge favorable per a la supervivència. No tot ha de ser un joc, es tracta d’aprendre passant-ho bé. Perdre no és un fracàs, és la manera de jugar millor. L’error és el trampolí per a continuar aprenent: ara ja sabem com no ho hem de fer.
—Per tant, és important diversificar les rutines?
—Les rutines són bones, en algunes situacions, perquè t’alliberen el cervell de pensar. Pensar cansa. Quan pensem, el cervell consumeix moltíssima energia metabòlica. La cosa important és que siguem conscients de tot allò que no ha de ser rutinari. Moltes vegades conduïm per rutina i és la causa de molts accidents.
Per continuar llegint l’article de Vilaweb, fes clic aquí.
