Alumnes més grans que interactuen amb els més petits i un acompanyament lingüístic constant dels mestres són dues de les claus del mètode, que pot ser útil a la resta del país
“Un, dos, tres, la xarranca. Un, dos, tres, a peu coix…” Unes nenes salten a la corda. Jocs infantils, xivarri, corredisses i xisclets. Un pati com qualsevol altre a primer cop d’ull, un microcosmos força especial si ens parem a mirar (i escoltar) més detingudament.
Som a Prada, la capital de la comarca del Conflent. Un municipi d’uns sis mil habitants en què l’ús social del català és molt feble. Però al pati de la Bressola és pràcticament l’única llengua que es parla. Alguns infants diuen algunes paraules en francès, especialment els més petits, però les dinàmiques de joc i la influència dels més grans retornen ràpidament l’espai al català.
Com s’hi ha fet tan present la llengua, si la gran majoria d’aquests infants tenen pares francòfons? Com s’aconsegueix una immersió total en un ambient tan poc favorable? Els conceptes clau són intervenció i verticalitat. I, sobretot, fer de la llengua el pal de paller constant, des de l’espai més important al detall més petit. De la classe de matemàtiques a la corda de saltar.
Els professors també juguen
Al pati, especialment durant els primers minuts, els professors –no hi ha monitors– s’encarreguen de començar i dinamitzar la majoria de jocs. Ha estat una professora que ha agafat la corda de saltar i ha començat a cantar. Al sorral, una altra mestra és asseguda amb nens d’edats diverses. Gràcies al joc va anticipant les paraules abans que ells les diguin: “sorra”, “pala”, “galleda”… I va repetint en català tot allò que un infant molt petit diu en francès. “Hi ha molts jocs i mots que saben en francès. Si no hi hagués un adult a l’inici donant paraules, acabarien canviant la llengua”, explica Martina Montagne Sansa, la directora de l’escola. “Els professors anticipen el vocabulari en català abans que el nen el faci servir, o fins i tot abans que el sàpiga, en francès.”
