El 17 d’octubre de 2017 el Diari Oficial de la Generalitat va publicar el Decret 150 de
l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, una
declaració d’intencions en tota regla, que emanava de la Llei d’Educació de Catalunya
(2009) en la que es deia que els principis fonamentals del sistema educatiu eren la
cohesió social i l’escola inclusiva, base constitutiva de l’anhel compartit, urbi et orbi
(UNESCO, Unió Europea…), d’una escola per a tothom. Paraules gruixudes i solemnes,
com corresponen a una presa de posició que ha de marcar l’esdevenir de l’escola
catalana.
El text és una aposta valenta per qui té la responsabilitat de marcar el rumb del
país, però no deixa de ser només una declaració d’intencions, literatura de ficció que, si
no es concreta, si no es precisa el camí de millora amb temporització i finançament,
s’acabarà convertint en paper mullat, com tants altres documents de gran transcendència
que tenim escampats arreu i que només són pura retòrica.
Definit l’horitzó, bellament, hem de poder sentir i percebre que ens hi encaminem
decididament. Que ens situem, com a mínim, en la direcció, perquè estem parlant d’un
repte majúscul que requereix una convicció ideològica i un compromís polític que s’ha
de traduir, reitero, en un finançament adequat, o com a mínim progressiu any rere any, i
estem lluny encara del 6% del Producte Interior Brut destinat a educació que anunciava
la nostra Llei marc de 2009.
D’altra banda, és un decret que no està en consonància amb els valors de la
societat actual, que accepta amb penes i treballs la diversitat, que és classista, racista,
individualista, competitiva…, amb tots els matisos que s’hi vulguin incorporar, que
suavitzaran els qualificatius emprats, però que no els desvirtuaran en l’essència.
Enfront d’aquests nostres valors més preeminents, la cohesió social i l’escola
inclusiva són les dues cares d’una moneda que ens hauria de dur a una societat més
igualitària, més solidària, més compromesa en la consideració i el respecte a l’altre, més
capaç de conviure amb la diferència, menys temorosa de la diversitat, més oberta i
flexible…
Els reptes que suposa caminar cap aquesta direcció són gegantins i n’hauríem de
ser ben conscients tots plegats dels embulls que comporten, especialment per no fer-ne
anàlisis simples quan les circumstàncies són molt complexes.
N’hi ha un, de repte,que s’hauria de poder abordar de manera decidida, i només es
fa tímidament, i que té a veure amb allò de capturar cors i ments, en el sentit que tothom
hauria de convèncer-se que conviure amb la diversitat i l’heterogeneïtat és una riquesa i
és a l’espai escolar (i no hauria de ser l’únic, està clar) on es pot posar en evidència el
valor de la convivència entre persones amb trajectòries vitals, capacitats i interessos
diferents. I aquest valor s’ha de treballar des de totes les instàncies, sabent que estem
molt lluny d’aquest pensament. No només hi està lluny la ciutadania en general, hi està
també una part dels mateixos ensenyants!I aquest convenciment és ideològic, de visió
del món, de la vida i de les relacions entre els humans.
Dit això, que em sembla molt substancial perquè ho determina tot, el que demana
caminar cap a una escola inclusiva té dimensions estratosfèriques que s’haurien de
correspondre amb els recursos humans i materials que s’hi haurien de dedicar. Per això,
em resulta entendridor (i necessari, no voldria menystenir-ho) tot aquest moviment del
darrer mes d’octubre reclamant més hores de vetlladors/es, amb tots els mitjans de
comunicació abocats a fer d’altaveus de la reivindicació, com si l’escola inclusiva en
depengués absolutament.
Vegem les dimensions, per sobre i sense entrar en detalls: l’escola inclusiva haurà
de garantir un progrés acadèmic consistent per a poder participar amb garanties en
aquesta societat extremadament competitiva que ens hem donat entre tots. Vol dir que
tothom aspira al fet que l’alumnat assoleixi el màxim desenvolupament de les seves
possibilitats i capacitats; l’escola inclusiva haurà de fer que cada alumne mantingui una
bona autoestima i autoconcepte, que li doni seguretat personal i equilibri emocional;
haurà d’aconseguir que ningú es quedi al marge i tothom pugui ser-hi, participar i
progressar (Ainscow, Booth i Dyson); que tot l’alumnat incorpori els valors de la
socialització, sàpiga relacionar-se amb les persones properes i llunyanes i pugui estar
amb bona disposició i capacitat adaptativa a diferents entorns socials,al carrer, a la
biblioteca, a les trobades familiars, als bars i restaurants, als espais d’oci, als clubs
esportius…; que la convivència entre cultures sigui possible, lluny de l’assimilacionisme
que alguns havien somniat, per abraçar la multiculturalitat i l’acceptació i promoció de
les realitats diverses de cadascun dels alumnes, per descomptat que s’haurà d’assumir la
diversitat lingüística, religiosa i nacional; se li demana també que sigui compensadora
de les desigualtats i que procuri per l’equitat i la igualtat d’oportunitats, en un entorn
que ha de servir per desvetllar un pensament crític, capaç de qüestionar els models
socials o familiars que no són prou justos i que promouen l’exclusió o la
desconsideració del diferent. En aquest punt val la pena recordar que a Catalunya tenim
moltes escoles segregades, que escolaritzen en un tant per cent molt elevat població
vulnerable i que posar-hi remei, en tenim exemples constants, se’ns fa una muntanya.
