Des de començament d’any, la violència masclista ha deixat orfes 39 menors d’edat, una xifra terrible que ja supera la registrada durant tot l’any anterior (38 orfes). El 2021, en van ser 32. I el 2020, 26. Només aquesta setmana, sis nens han perdut la mare. En moltes ocasions, han sigut testimonis dels assassinats i, prèviament, de pallisses, cops i insults. Des del 2013 –any en què es van començar a fer estadístiques oficials– la xifra de nens i nenes que s’han quedat sense mare pels feminicidis ascendeix a 416. Com se sobreviu al fet de veure el teu pare assassinar la teva mare? Quin tipus d’ajuda psicològica necessiten? Parlem amb Alba Alfageme, psicòloga especialista en violència masclista i professora a la Universitat de Girona.
Algunes entitats afirmen que fins al 70% dels crims masclistes es cometen davant dels fills. Què suposa per als menors ser testimonis directes d’una cosa així?
En la violència masclista és essencial entendre que els fills són receptors d’aquesta violència, tot i que no hagin rebut un cop físic directe. Conviure amb la violència implica uns efectes claríssims en ells i elles, iguals als que pateixen les dones maltractades. De fet, viure l’angoixa i la por de les seves mares fa que pateixin inseguretats, por i tristesa. I també confusió sobre ells mateixos i de la seva relació amb el món. El veuen com un lloc insegur, incert i violent.
