Anna Ramis: «Els nens necessiten ser mirats i parlats, i les pantalles ho impedeixen»
Mestra, pedagoga i formadora, Anna Ramis fa cinc anys que ‘predica’ contra l’abús de les pantalles en la petita infància. Ara ha fet pinya amb deu professionals més de l’educació i la salut, amb els quals avui presenta un manifest que esperen ajudi a conscienciar la societat del mal que poden arribar a fer aquests dispositius que tots tenim a casa i a la butxaca.
L’any 2018 Anna Ramis va publicar De 0 a 3, res de pantalles? (Eumo), un llibre que no era només un llibre, sinó una acció més d’una campanya amb un nom molt similar (De 0 a 3, pantalles RES) que va tirar endavant en solitari per prémer el botó d’alarma sobre un nou fenomen social que s’anava fent més evident. Més o menys al mateix temps, l’Ajuntament de Manacor, a Mallorca, llançava una campanya amb idèntic objectiu. El llibre i la campanya van obrir la porta de moltes institucions educatives, ajuntaments inclosos, que han convidat Ramis a fer xerrades, si bé s’ha adonat que “venen els pares i mares ja sensibilitzats i no els que fan un ús catastròfic de les pantalles”. I també l’ha posada en contacte amb altres professionals de diferents àmbits (i a la vegada mares i pares) als quals ha anat atrapant el mateix neguit. Amb elles i ells han estat treballant en un Manifest Infància i Pantalles 0-6, que, com explicava aquest diari fa uns dies, es presenta aquest dilluns a Barcelona, coincidint amb el Dia d’Internet (17 de maig).
Com sorgeix la idea del manifest?
Surt de trobar-nos alguns professionals que ens dediquem a la petita infància i d’anar fent cada vegada el comentari de “ostres, això cada vegada és més alarmant”. I del “algú hauria de fer o dir alguna cosa” al final vam dir-nos: ho fem nosaltres. I portem des del mes de novembre reunint-nos i dedicant temps fora de les nostres feines. Partim de la defensa dels drets dels infants i diem alerta a aquesta realitat tan digitalitzada.
Era un tema de sensacions o teníeu dades?
Hi ha sensacions i hi ha corroboració professional. Quan la Dominica Díaz, que treballa a l’Hospital Althaia, amb adolescents que hi arriben quan ja necessiten ingrés, ens diu que el límit d’edat cada cop baixa més, o quan les mestres que estan a infantil de primer o segon cicle ens expliquen que veuen infants que no parlen, però que no és perquè tinguin cap trastorn sinó perquè a casa hi ha un excés de pantalles i molta poca interacció i moviment… Però és que també hi ha evidència científica. A través de la Liliana Arroyo, que és sociòloga, o de la Sílvia Urraca, que és pediatra, ens arriben estudis de com està influint aquesta situació en les criatures petites, i més a partir de la pandèmia.
Explicats molt ràpidament, quins serien aquests efectes tan nocius pels infants?
Ho hem agrupat en tres grups. En l’aspecte físic, el sedentarisme. L’infant necessita moviment, tant per desenvolupar la motricitat fina com la tonicitat muscular, i per això aquests infants s’atreveixen menys a fer moviments d’exploració, com enfilar-se en materials d’un parc, i això s’acaba correlacionant amb l’obesitat infantil. A més, es generen problemes de visió, perquè la pantalla apareix quan el nervi òptic està a punt per mirar a llarga distància, i tenim nens miops perquè els hem reduït el camp de visió. Després hi ha tots els problemes relacionals i emocionals, ja que per una banda l’ús excessiu de pantalles per part dels seus pares deixa aquests nens desproveïts de mirada, i per l’altra perquè el temps que estic veient pantalles no m’estic relacionant ni amb els pares ni amb companys, ni estic jugant o enfadant-me amb el meu germà… per tant és pèrdua d’entrenament relacional i emocional. I finalment hi ha els problemes de desenvolupament cerebral: la velocitat de les imatges excita el cervell i fa que es desenvolupi molt més a poc a poc el còrtex prefrontal, on hi ha la voluntat, la capacitat d’autolimitar-me, de regular-se, perquè les pantalles ens fan molt fàcilment addictes i més en un cervell en desenvolupament.
