David Bueno: “El caos en l’habitació d’un adolescent és un reflex del que passa al seu cervell”
Entrevista al doctor en biologia, professor i investigador, que ha publicat ‘El cervell de l’adolescent’
S’acostuma a dir que els adolescents són còctels d’hormones incomprensibles, i a vegades es banalitza força sobre el perquè dels seus comportaments i inquietuds. Saber els condicionants socials que els expliquen és essencial, però també ho és saber els condicionants biològics, com funciona el seu cervell i quins canvis s’hi viuen per a entendre les seves conductes i tractar-ho més bé com a pares i mestres.
Aquests canvis queden perfectament detallats en el llibre El cervell de l’adolescent (Rosa dels Vents), de David Bueno, doctor en biologia i professor i investigador de la secció de Genètica Biomèdica Evolutiva i del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona. Parlem amb el doctor Bueno, que de manera entenedora i sempre optimista explica una part d’aquests canvis i dóna consells per a afrontar-los.
—Parleu de l’adolescència com a una metamorfosi, no necessàriament dolenta. En quin sentit?
—Corporalment no canviem tant com els insectes, però a escala cerebral canviem moltíssim. És una metamorfosi imprescindible. Si no, no deixaríem enrere la infantesa o seríem uns adults no empoderats, sense capacitat de gestionar decisions.
—Hi ha animals que passen per etapes semblants a l’adolescència, però que els dura molt menys…
—Són els animals més propers evolutivament, com els ximpanzés, cosa que indica que l’adolescència no ha aparegut de cop, sinó que segueix el procés evolutiu normal de totes les espècies. En la vida dels ximpanzés, hi ha quinze dies entre la infantesa i la joventut en què prenen alguns riscos innecessaris, s’enfaden amb els adults… Una adolescència molt més lleu i molt curta.
—Dieu que, en humans, aquest procés és important per a mantenir la curiositat, per exemple.
—Sense adolescència no seríem humans, no seríem els humans que som ara. L’espècie humana basa la seva supervivència biològica en l’aprenentatge. Som molt nyicris, no tenim urpes, ni ullals, ni cames prou veloces… Ara sobrevivim perquè hem creat un món tecnològic, però com a animals del Paleolític vam sobreviure perquè aprenem coses noves tota la vida. Tots els mamífers, quan són cries, aprenen coses per adaptar el seu comportament a l’entorn, però nosaltres n’hem d’aprendre moltíssimes més. Als primers homínids, s’hi va afegir una segona infantesa que la resta de mamífers no té, dels tres anys fins a l’adolescència, i que serveix per a aprendre moltes coses.
—Però nosaltres tenim, a més, l’adolescència.
—A diferència dels altres homínids, perquè si entréssim directament a l’edat adulta deixaríem enrere molts aspectes d’infantesa que també són clau per a la nostra espècie, com la curiositat, l’afany per les novetats i trobar una certa motivació i recompensa, fins i tot a l’hora d’assumir riscs. Som l’única espècie realment curiosa, com a adults.
—Dieu que el cervell dels adolescents és com la seva habitació. Què voleu dir?
