Dins la comunitat educativa existeix el consens que la prevenció és la millor manera de redreçar l’assetjament abans que es produeixi, per la qual cosa són indispensables les iniciatives al voltant de la convivència lliure de discriminacions i trencar amb la idea que el bullying és cosa d’infants i s’ha produït sempre.
Així ho indica l’estudi Assetjament Escolar del CEMB. En les diferents sessions de treball, la Comissió d’Assetjament ha copsat “la preocupació de les famílies, les necessitats de fer arribar la informació existent al cos docent i a l’alumnat, el coneixement de les persones expertes i la voluntat de l’Administració de donar resposta a aquesta realitat”.
L’anàlisi destaca la necessitat de crear una nova cultura entorn de l’assetjament, ja que encara existeix “la percepció força generalitzada que són coses d’infants, que sempre n’hi ha hagut”. “Així com en l’àmbit de la violència de gènere la societat ha anat canviant de discurs i entenent que certes conductes són inacceptables, en l’àmbit de l’assetjament no s’ha donat un procés semblant”, afegeix el document.
La copresidenta de la Comissió en el moment d’elaborar l’informe, Montse L. Tolosana, subratlla que si bé “no s’ha de consentir” cap tipus d’assetjament, “socialment no s’ha donat aquesta percepció del tema, que és un error, i es diu que són ‘coses de nens’, quan no hauria de ser així, i tota la gent que coneixem el tema sabem que és inadmissible. Hi ha aquesta percepció social, a vegades, de no veure-ho com un problema quan hi ha persones marcades de per vida, no només per la seva vida social i afectiva, sinó també a nivell d’estudis a llarg termini, perquè moltes víctimes estudien per sota de les seves expectatives”.
D’altra banda, l’estudi constata el “gran desconeixement que té la comunitat educativa dels recursos que existeixen”, fins al punt que el professorat es veu “desbordat” pel volum d’informació i la falta de temps.
També l’alumnat desconeix en gran mesura l’existència d’eines al seu abast quan es detecta un cas d’assetjament, mentre que les famílies tenen dificultats per diferenciar l’assetjament d’altres dinàmiques de discriminació que també generen preocupació als centres.
Per a Tolosana, “tu pots tenir per escrit tot un protocol d’actuació, però cal que el coneguin els equips directius i docents. Falta temps, persones, recursos i formació”. La copresidenta posa com a exemple de bones pràctiques el cas de les escoles de música municipals en els casos d’assetjament, en aquest cas sobretot sexual. “Hi ha la figura del coordinador del benestar, i també hi ha infografies als lavabos dient que pots denunciar el cas o on pots acudir. Així es fa difusió que existeix un protocol o una persona formada de referència”.
Formar tota la comunitat i no només el professorat
Per això, s’aconsella millorar la formació de tots els agents de la comunitat educativa amb relació a l’assetjament i no centrar-se només en l’equip docent: “Es proposa garantir que quan s’inicia una intervenció preventiva en un centre educatiu, es vinculin les accions formatives a tots els col·lectius de la comunitat educativa, pensant de manera particular en famílies i entitats que gestionen el temps de migdia, lleure educatiu, etc”.
L’estudi incideix que cal que sigui obligatori que les empreses de lleure tinguin formació en convivència i assetjament, la qual cosa ha de ser un requisit dels plecs de contractació. Així mateix, detalla que s’han de promoure accions amb famílies en els programes de formació sobre convivència.
Si bé l’assetjament escolar genera angoixa en tota la comunitat educativa, des de les Associacions de Famílies d’Alumnes (AFA) hi ha una especial situació de preocupació que, a més, s’agreuja en centres que pateixen segregació escolar i concentren molta població amb situacions socioeconòmiques difícils i AFAs febles, per a la qual cosa es proposa crear un acompanyament específic a l’AFA.
Reparació de la víctima
Sovint s’ha detectat que quan hi ha un cas d’assetjament, hi ha famílies que canvien l’alumnat de centre, i des del CEMB es vol posar èmfasi en l’acompanyament de la víctima per tal que no quedi desprotegida i no es tanqui el fals el problema: “Algunes de les víctimes arrosseguen un grau de patiment que desperta interrogants al voltant de quin és l’acompanyament que tenen a mitjà termini. Encara que es canviï de centre o es prenguin mesures concretes, es fa necessari saber si es reprodueixen dinàmiques al centre nou, o si la persona segueix necessitant un suport, etc”. En aquest sentit, s’aposta per garantir una atenció especialitzada i gratuïta posterior.
Tolosana afegeix que, “els casos d’assetjament no només queden amagats moltes vegades, sinó que quan parles amb les famílies et diuen ‘no em van fer ni cas i la que va haver de marxar del centre soc jo’. Hi ha excepcions, però les famílies diuen que s’han sentit indefenses i que no hi ha hagut suport psicològic. No pensem en el post assetjament, i ha d’haver-hi una reparació de la víctima i un seguiment a la víctima i als agressors, que en alguns casos no deixen de ser nens”.
En el cas de les persones assetjadores, es recomana la realització obligatòria d’una formació específica que inclogui la resolució no violenta de conflictes, treballar l’autocontrol, l’empatia i el compromís de canvi. I depenent de la gravetat del cas, fer un seguiment també al curs següent. “Un error comú als centres educatius”, sosté la copresidenta, “és pensar que un cas d’assetjament es pot solucionar amb un protocol de mediació. La mediació ha d’estar pensada per a baralles, per exemple, però no per a assetjament, perquè en aquest cas hi ha una víctima”.
