Quan el projecte educatiu va més enllà de l’expedient curricular, els centres es converteixen en un espai de protecció per a l’alumnat i el professorat passa a ser un referent emocional. Això ajuda a detectar de forma ràpida situacions de malestar i evita la derivació de casos a un tractament més especialitzat
Impulsar el desplegament dels educadors emocionals en els centres educatius i formar els equips docents és clau per preveure incipients problemes de salut mental d’infants i joves. Així ho indica l’informe Educació emocional i salut mental a les escoles, elaborat per la Comissió de Treball del Consell Educatiu Municipal de Barcelona (CEMB) arran de la pandèmia de la covid19.
Com a exemple, l’estudi destaca que a l’Hospital Sant Joan de Déu el nombre de consultes a urgències de salut mental va augmentar un 47% durant el primer trimestre de 2021 i els intents de suïcidi es van multiplicar per vuit. La crisi sanitària també ha servit per reflexionar sobre el paper de les escoles com a espais de protecció, i és que durant el confinament de març i juny del 2020, es va posar en evidència les desigualtats de les famílies a l’hora d’accedir a recursos sociosanitaris, juntament amb la clausura d’activitats de reforç escolar o de serveis orientats a la igualtat d’oportunitats.
Això suposa que el paper dels equips docents va més enllà de ser referent educatiu i que l’escola actua com a paraigua de l’estat emocional i mental de l’alumnat. Sota el guiatge dels equips d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP), també constitueix un espai des d’on derivar als serveis especialitzats aquells casos que requereixin d’un grau de tractament més elevat.
Hi ha diverses experiències en aquest sentit. L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) impulsa des del 2017 el programa 1, 2, 3, emoció!, en què el professorat realitza activitats per desenvolupar competències emocionals en el segon cicle d’educació infantil amb l’objectiu de tractar aspectes com l’autoestima, l’amistat, el sentiment de pertinença, les reaccions davant la frustració o l’afrontament del canvi, la pèrdua i la mort.
“Una primera condició per a la promoció de l’educació emocional és que els mateixos equips docents reconeguin la necessitat d’integrar-la en la seva pràctica diària. Cal fomentar la sensibilització i la formació del professorat per tal que tinguin les competències emocionals necessàries i es puguin sentir segurs en el moment de posar-les en pràctica”, subratllen els experts, que asseguren que per tal de formar equips docents receptius, el professorat ha d’aprendre també a descriure les seves emocions en primera persona. “Aquesta formació i implicació dels equips docents és essencial per desenvolupar el màxim potencial de les escoles en accions de prevenció i detecció precoç”.
Per tal de planificar i fixar objectius, aquesta tasca educativa s’ha d’incloure en els projectes educatius de centre (PEC), en els projectes curriculars de centre (PCC) o en els plans d’acció tutorial (PAT). L’objectiu és que hi hagi una presència transversal de les competències emocionals en el contingut curricular més enllà de la voluntat individual dels membres de l’equip educatiu.
Integrar les famílies en aquest procés és igualment cabdal: “Els pares i les mares són els referents primaris i han d’ajudar el personal del món educatiu a conèixer l’infant. Sovint, és a través de les relacions interpersonals que es produeixen en el si de les famílies que emergeixen els conflictes i els malestars que posteriorment afloren en els contextos escolars a través de l’estrès, l’ansietat, la por, la irritabilitat, la tristesa, la depressió o la ràbia”.
Personal expert
Crear espais de confiança, saber què convé a cada família i fer una atenció especialitzada suposen grans passes endavant i, per a això, és necessari comptar amb el suport de personal expert. Una experiència capdavantera és el projecte L’EIPI amb l’escola amb equips interdisciplinaris d’atenció a la petita infància. A Nou Barris col·labora amb les escoles bressol de la Zona Nord en el diagnòstic precoç de trastorns del desenvolupament i de situacions de risc. La detecció dels primers signes d’alerta dona més garanties per prevenir patologies que podrien esdevenir cròniques i per mirar de trobar quines possibilitats terapèutiques mostren més eficàcia.
