No hi ha recurs més infructuós que preguntar “Què tal, el dia?” Busquem altres fórmules!
“Ens mireu però no ens veieu”. Aquesta frase tan taxativa la va recollir l’educadora emocional Cristina Gutiérrez, directora de La Granja, un centre de formació en habilitats i granja-escola, a Santa Maria de Palautordera, al Parc Natural del Montseny. Mare i formadora, habituada a treballar amb nens i nenes de totes les edats, va adonar-se un dia –amb sorpresa– de com un grup d’infants d’onze i dotze anys percebien les preguntes habituals de pares i mares: “Només ens fan preguntes cutres!”. Divertida i disposada a estirar el fil, va anar indagant sobre això: “Si et pregunten «Què has fet avui a l’escola?», doncs, què vols que hagi fet? El de tots els dimecres, mates, anglès i educació física”. Sembla que equivalents com «Què tal el dia?» tenen el mateix efecte: “És com complir un protocol, per anar de pressa”.
Del mateix parer és l’Alba Castellví, sociòloga i educadora, que assegura que les preguntes generalistes “tenen un problema majúscul, perquè els fills les solen respondre amb monosíl·labs tipus «Bé» o, com a molt, amb un bisíl·lab tipus «Normal»”. Per tant, “són preguntes ben poc útils, perquè les preguntes generen frustració a qui les planteja i les respostes són gairebé sempre insatisfactòries”.
Això és així perquè “als fills els fa mandra contestar perquè fer un resum del dia –que és el que els pares els agradaria obtenir– implica fer memòria, endreçar les impressions i els esdeveniments i sintetitzar-ho tot. I la majoria de les vegades no s’està disposat a fer aquest esforç”. Potser en aquest punt, caldria també ser sensats i valorar si els pares actuen d’inèrcia o, sincerament, s’interessen per aquestes preguntes ordinàries. “Ells no troben que explicar res concret serveixi per a alguna cosa més que satisfer la nostra curiositat, i hem de recordar que fer vincle a través de la conversa i mantenir la cordialitat a través del diàleg no és sentit com una necessitat”.
