Adaptacions de les plantes a la sequera

L’aigua és un component fonamental de tots els éssers vius. Les plantes, com qualsevol ésser viu, necessiten mantenir un estat d’hidratació adequat per mantenir la turgència i realitzar les funcions vitals.

L’obtenció d’aigua es fa per les arrels. Aquesta captació d’aigua comporta també l’absorció de nutrients minerals del sòl.

La pèrdua d’aigua es produeix bàsicament a través de les fulles per un procés anomenat transpiració.  Concretament aquesta pèrdua d’aigua es produeix a través dels estomes. Aquests són petits porus situats principalment al revers de les fulles que permeten l’intercanvi de gasos necessari per fer la fotosíntesi (obtenció del CO2 i alhora alliberament del O2). Inevitablement això provoca que l’aigua que envolta la superfície interna dels estomes s’evapori. La transpiració és un fenomen inevitable necessari per poder realitzar la fotosíntesi i que provoca el flux d’aigua des de les arrels fins a les fulles per capil·laritat. Tot i que la transpiració és un procés passiu, la planta pot controlar-la regulant l’obertura i tancament dels estomes en funció de la disponibilitat d’aigua. La transpiració té també una funció refrigerant a les fulles. Per tant s’ha d’entendre la transpiració no com una pèrdua d’aigua sinó com una necessitat fonamental pel funcionament de les plantes.

El clima mediterrani es caracteritza per l’escassetat d’aigua sobretot durant el període estival. Aquesta manca d’aigua pot ser molt severa i pot comprometre la supervivència de les plantes. Per superar aquest repte la vegetació mediterrània ha  desenvolupat diverses mecanismes amb l’objectiu de reduir la deshidratació. Aquesta vegetació adaptada a l’escassetat hídrica es coneix com vegetació xeròfila.

Quins són aquests mecanismes dels xeròfits?

D’una banda es troben mecanismes per augmentar l’abastament d’aigua. Una tendència general és la disminució de les parts aèries respecte les subterrànies. Cal fer esment del paper de les micorrizes (associació mutualista entre fongs i arrels) és especialment important en el sentit  que permet incrementar la captació d’aigua i nutrients.

Una altra estratègia és emmagatzemar aigua. Trobem exemples de plantes suculentes que acumulen aigua a la tija o les arrels, com és el cas de l’atzavara (Agave americana),  el crespinell (Sedum sp.) o la figuera de moro (Opuntia ficus-indica).

Farigola

D’altra banda, una tendència que mostra la vegetació xeròfil·la és reduir al màxim les pèrdues de matèria orgànica elaborada. En aquest sentit s’observa una gran predomini de plantes perennes. També abunden les plantes amb essències i reïnes que intenten evitar així l’acció dels herbívors. És el cas de la farigola (Thymus vulgaris), romaní (Rosmarinus officinalis), espígol (Lavandula angustifolia), sajolida (Satureja montana), llorer (Laurus nobilis), lletereses (Euphorbia sp). Amb la intenció de repel·lir la voracitat dels herbívors i conservar les valuoses fulles s’entén també la abundància de plantes espinoses.

Un altre cas és de de les estepes (Cistus sp)  que presenten semimarcescència estival que fa que les fulles perdin la seva turgència i estiguin mig pansides, reduint la deshidratació però també la seva activitat.

Però la majoria del mecanismes per estalviar aigua es manifesten en les fulles, que s’anomenen esclerofil·les, i que van dirigits a disminuir la transpiració.

Els trets més destacables són els següents:

Fulles de romaní
Alzina

– fulles coriàcies (endurides) amb parets més gruixudes i amb major acumulació de (fenols) lignina. Aquestes fulles robustes amb major pes específic són més resistents a la pèrdua de turgència en condicions d’estres hídric. És el cas de l’alzina (Quercus ilex) o el  garric (Quercus coccifera).

– reducció de la mida de la fulla: la reducció de la superfície foliar es manifesta en la abundància de fulles estretes,  aciculars o escamoses. Són exemples l’esparraguera (Asparagus acutifolius), romaní (Rosmarinus officinalis), farigola (Thymus vulgaris) i  ginesta (Spartium junceum). La reducció pot ser total i  llavors la tija presenta color verd i assumeix la funció fotosintetitzadora. En aquest casos sovint les fulles es transformen en espines, com la gatosa (Ulex parviflorus) o l’argelaga (Genista scorpius).

A la vegada les fulles petites són més eficients en l’intercanvi de vapor, de tal manera que s’afavoreix la refrigeració de les fulles.

– reducció de la mida dels estomes i concentració en el revers de les fulles. Sovint aquests es localitzen en concavitats, com en el cas del baladre (Nerium oleander) o cavitats formades pel marge recargolat de la pròpia fulla.És el cas del romaní (Rosmarinus officinalis), borró (Ammophila arenaria) o fenàs (Brachypodium phoenicoides). Això permet formar cambres gairebé closes que mantenen un volum aire més humit al voltant dels estomes reduint així la transpiració.

Fulla olivera

Amb un propòsit similar trobem la abundància de pèls al revers de les fulles. Aquesta pubescència crea una capa d’aire immòbil i humit al voltant dels estomes que redueix l’evaporació. A més aquets péls fan de pantalla reflectora dels raigs solars. Trobem exemples en l’alzina (Quercus ilex), l’olivera (Olea europaea) o l’aladern (Rhamnus alaternus).

Aladern (fulles lluents)

– fulles llustroses i encerades per l‘anvers que impermeabilitzen la fulla i augmenten la reflexió dels rajos solars: aladern (Rhamnus alaternus), arboç (Arbutus unedo) o galzeran (Ruscus aculeatus)

– modificar l’orientació de les fulles: una disposició més vertical de les fulles ofereix menys superfície sobre la qual els raigs solars incideixen perpendicularment botja (Dorycnium hirsutum)

 

Els ecosistemes dominats per la vegetació esclerofil·la es caracteritza per la dominància de perennifolis amb fulles sempre verdes, dures, petites, encerades per l’anvers i piloses pel revers. Aquesta vegetació presenta poca variació estacional. Com major sigui l’ariditat estival més marcats seran els caràcters xèrics presents. Un factor que cal tenir en compte del caràcter escleròfil·le de bona part dels vegetals mediterranis és el lent procés de descomposició i per tant de retorn dels nutrients al sòl, fet que provoca un empobriment relatiu del sòl.

Per saber-ne més podeu consultar:

  • Biosfera volum 5. Mediterrànies. Ed. Enciclopedia Catalana
  • Folch i Guillé, Ramon. “La vegetació dels Països Catalans” ICHN Ed. Ketres
  • Terradas, Jaume. “Ecología de la vegetación” Ed Omega
  • de Bolós i Capdevila, Oriol.”Vegetació dels Països Catalans” Col·lecció Gaia 8. Ed. Aster
  • Lascurain i Golferichs, Josep. “Del garraf blanc al Garraf negre. Una aproximació a l’ecologia de camp” Ed. Museu de Gavà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>