El coneixement es pot comunicar, la saviesa no.
(Hermann Hesse)

Deia Quintilià que “les principals virtuts de l’orador són la claredat, la propietat de les paraules, el bon ordre, ser mesurat en les frases i que no manqui ni sobri res”.

Comunicar bé implica ser capaç de persuadir l’audiència. Cal, doncs, saber adequar el llenguatge i escollir els recursos retòrics més adients per aconseguir mantenir l’atenció de l’auditori i que el missatge pugui ser entès. Evidentment, l’efectivitat també passa per utilitzar el registre adequat a la situació comunicativa: cal pensar en quin nivell lingüístic s’ha de situar i si es domina aquell nivell.  En qualsevol cas, cal recórrer als tecnicismes només si és necessari.

El procés per adaptar el llenguatge i el vocabulari del discurs s’inicia abans de la planificació del discurs pròpiament dit i continua durant l’elaboració del discurs i durant la intervenció mateixa. L’orador ha d’estar atent a la resposta del públic i ser capaç de reaccionar, utilitzar les fórmules de cortesia adequades i els recursos retòrics més adients per commoure l’auditori.

En el llenguatge oral, la bona retòrica ha de buscar per damunt de tot la claredat, la precisió i la immediatesa. La brevetat és també una gran aliada: allargar innecessàriament les frases o el discurs no ajuda a transmetre el missatge. Atenció, però, a evitar la pobresa expressiva.

Cal fer ús d’un llenguatge viu i expressiu, amb preferència pels verbs per damunt dels substantius.

En paraules d’Aristòtil: “Pensa com pensen els savis, però parla com la gent senzilla”.

• Fer bon ús del llenguatge oral: sintaxi, lèxic, vocabulari, claredat, precisió, brevetat, oposició i antítesi, evitant caure en la pobresa expressiva.
  
• Adaptar el discurs al públic: cal trobar un llenguatge comú per poder arribar a l’oient.
  
• Un bon orador ha d’intentar evitar l’us de mots crossa, jòquers i afegitons innecessaris al final de la frase.
• És millor narrar que no reproduir dades. Cal usar frases de transició.
• Evitar dobles negacions, formes passives, dobles interpretacions (atenció al llenguatge denotatiu/connotatiu), expressions vagues i verbs generals. Els mots i expressions més difícils s’han d’aclarir, explicar o exemplificar.
• Evitar fer oracions massa llargues (de més de dues línies d’una pàgina escrita).
• L’ús de la primera persona del plural ajuda a crear empatia: tothom pertany al mateix bàndol. La primera persona del singular té un matís més dominant.
  

LA TERMINOLOGIA

Tothom sap que no es parla de la mateixa manera a responsables d’empresa, experts o acadèmics, estudiants o nens de deu anys.

Una de les moltíssimes raons és que, d’acord amb el context en què es desenvolupa una conferència o xerrada, els coneixements previs i la formació dels nostres interlocutors, adaptarem la terminologia utilitzada.

Els termes que cal utilitzar en un discurs varien segons:

• La matèria del discurs
• Les formes

 Per raó de la matèria:

Davant d’un grup de tècnics és normal que s’emprin termes propis de la seva especialitat (argots organitzatius, informàtics, jurídics, etc.) que tindran significació per a aquest tipus d’audiència.

Però els mateixos termes utilitzats amb persones no iniciades no seran adequats. Per això és necessari, en funció del públic, buscar equivalents, imatges expressives o exemples significatius.

Si cal que utilitzem de manera indispensable termes tècnics, no hem de dubtar a explicar-los per facilitar-ne la comprensió. Sovint no se sol fer per por de prendre l’audiència per incompetent. I, com que el públic no s’atreveix a demanar precisions per la mateixa raó, pot acabar sense entendre el discurs.

Sempre hem de prendre precaucions i intentar que en els aclariments no fem comentaris que incloguin judicis de valor cap a la capacitat de comprensió del públic o que puguin denotar massa suficiència per part nostra. Hem de ser didàctics si s’escau.

Per raó de les formes:

Recordem que quan l’auditori ens escolta es produeixen una sèrie d’obstacles com ara:

• Pantalla emocional
• Prejudicis
• Tabús
• Etc.

La terminologia que emprem en la nostra exposició ha d’evitar qualsevol expressió o vocable que suposi un obstacle en l’escolta plena dels nostres interlocutors.

Els errors de vocabulari i els defectes d’expressió suposen una barrera en la comprensió: no ho oblidem.

En qualsevol cas, fins i tot un discurs formal pot admetre en algun moment l’ús d’un registre més col·loquial: les anècdotes, exemples i picades d’ullet ajuden a crear feed-back si som capaços de dosificar-ne l’ús.

Un darrer consell: la gent també desconfia d’allò perfecte. Cal que el discurs estigui preparat, l’expressió treballada, el vocabulari ben seleccionat… però l’aparença de naturalitat és un valor afegit!