14. Conclusions

Tot va bé si acaba bé

La fase final del discurs és el que en l’oratòria clàssica s’anomenava la peroratio o epíleg.

Els clàssics ja deien que el final del discurs era importantíssim a l’hora d’inclinar la voluntat de l’oient. Per a això sabien que calia apel·lar als seus afectes i emocions i provocar-los bé compassió (conquestio o commiseratio) o bé indignació (indignatio).

Quan arribem al final de la nostra exposició, doncs, es tracta de sintetitzar els aspectes fonamentals del discurs i d’aconseguir, a més, commoure l’oient.

Això vol dir que haurem de recollir sumàriament els arguments principals del nostre discurs per fer-ne memòria als nostres oients (però sense pretendre destacar-los tots) i tenir pensada alguna anècdota o exemple que ens ajudi a arribar a l’auditori i a tancar amb èxit la intervenció.

Les característiques bàsiques d’un bon final són:

Cal tenir sempre present que un bon final pot compensar un discurs més aviat mediocre, però que un discurs brillant pot acabar fracassant per culpa d’un final dolent.

• És convenient fer saber a l’auditori que ens disposem a concloure la nostra exposició, ser directes i no allargar-nos innecessàriament a fi d’aconseguir captar la seva atenció en el tram final.

• Resumir breument les idees exposades, reafirmar la idea central i induir a l’acció donant raons per a fer-ho quan s’escaigui són formes bàsiques de concloure un discurs.

• Saber trobar un argument contundent per tancar el discurs en el punt més àlgid no és gens fàcil. No hi ha lloc per a la improvisació: cal que la naturalitat aparent sigui preparada. La breu reflexió emotiva pot partir de:
  · Un cop d’efecte
  · Un elogi al públic

• També hem de tenir en compte que la part final mantingui una proporcionalitat adequada amb el conjunt del discurs i no s’allargui excessivament (mantenir la proporcionalitat adequada al temps global del discurs).

• La reflexió i la fórmula de comiat s’han d’haver preparat. I recordeu que no cal disculpar-se ni estendre’s excessivament en els agraïments(segurament ja no ens estaran escoltant). I, sempre, hem de recordar tancar la intervenció amb un somriure i mirant fixament el públic.