CÀPSULA FORMATIVA SOBRE PREVENCIÓ DELS ABUSOS SEXUALS INFANTILS, a càrrec de la Fundació Vicki Bernadet

Dimecres 3 de febrer va tenir lloc la càpsula formativa sobre prevenció dels abusos sexuals infantils, a càrrec de Pilar Polo, psicòloga de la Fundació Vicki Bernadet, una entitat referent en l’atenció integral, prevenció i sensibilització dels abusos sexuals a menors comesos en l’àmbit familiar i de l’entorn de confiança dels infants.

MARC LEGAL

La sessió va començar amb un repàs cronològic de la normativa vigent, i vam poder constatar que les lleis relacionades amb la protecció dels menors davant situacions de violència tenen totes una antiguitat de menys de 20 anys. La Llei integral sobre la violència de gènere data de 2004; només fa deu anys (2011), que els fills que viuen situacions de violència es consideren víctimes davant la llei, des de 2012 tenim uns protocols en l’àmbit educatiu, i des del 2020 en el del lleure. A data d’avui encara no hi ha una Llei de protecció integral a la infància i l’adolescència davant de la violència; hi ha un esborrany de Projecte de llei orgànica de protecció a la infància que encara no està aprovat. Per tant ens movem entre un marc legal general i uns protocols específics de l’àmbit educatiu i de salut.

DADES ESTADÍSTIQUES QUE EVIDENCIEN UN PROBLEMA SOCIAL I DE SALUT PÚBLICA

Fotografia: Fund. Vicki Bernadet

Segons l’Organització Mundial de la Salut, un de cada cinc menors pateix una situació d’abús sexual abans dels 17 anys. Només durant el període de l’estat d’alarma del 2020, la Fundació Vicki Bernadet va rebre 122 demandes d’ajuda relacionades amb la violència sexual contra els menors.

Les estadístiques publicades revelen que un 20% població ha patit algún abús sexual en l’etapa infantil (en molts casos greu, crònic i de persones de l’entorn proper). 1 de cada 4 nenes i 1 de cada 7 nens haurà patit una situació d’abús sexual infantil abans de la majoria d’edat.

Aquest és un problema que comporta una complexitat de gestió (tant en la prevenció i detecció, com en el tractament dels casos) molt difícil d’abordar des dels centres educatius, i hi ha molt desconeixement, tant de la població en general, com dels professionals que treballen als centres educatius, sobre com cal actuar davant una sospita d’abús sexual a un menor. De fet, hi ha molt desconeixement sobre què és un abús sexual.

FALSES CREENCES SOBRE ELS ABUSOS SEXUALS

Explica Pilar Polo, que la concepció que té la població en general sobre els els abusos sexuals (els casos mediàtics, els que surten a la llum pública, els més violents), són només els casos greus, que són els més fàcils i ràpids de detectar. Però aquests són només una petita part de les situacions d’abús sexual a menors, i són només la punta d’un iceberg enorme.

La detecció dels casos d’abús sexual és molt complexa, perquè no hi ha un perfil d’infant abusat, ni cap indicador clar, ni s’asssembla al què pensem què és. Tenim moltes idees preconcebudes: que afecta més a les nenes – 1 de cada 4 nenes vs. 1 de cada 7 nens-, a famílies desfavorides – al contrari, com més favorable és la situació familiar, més control, més a perdre, més intel·ligència, més perversitat-; que les persones agressores són persones malaltes – en molts casos coneguts l’agressor era vist com el “guai”-, etc. El què sí està demostrat és que els infants que no estan ben mirats són més vulnerables. Si a l’escola reben un bon tracte, serà més fàcil que els infants puguin discernir i explicar si a casa no el tenen. Si a l’escola no tenen bon tracte, i a casa tampoc, pensaran que això és el normal i els costarà més demanar ajuda.

És molt difícil parlar sobre l’abús infantil. Perquè en la majoria de casos la persona abusadora pertany a l’entorn de confiança, o bé és una persona poderosa (perquè exerceix un poder sobre la criatura, o pel seu estatus o consideració social).  

ABÚS SEXUAL EN LA INFÀNCIA

A quina edat acaba la infància? A l’escola, el cicle infantil acaba als 5 anys; fins als 14 anys anem al pediatre. Als 14 anys un infant deixa de ser inimputable legalment. Als 16 anys s’arriba a la majoria d’edat sexual (per sota d’aquesta edat no poden donar consentiment, per tant seria un delicte). La tipologia d’abusos és molt extensa i a cada edat hi ha uns riscos diferents (a partir dels 14 anys les xarxes socials són un terreny adobat per les conductes d’abús sexual, per exemple).

En una de les dinàmiques de la sessió es demana que diem la primera paraula que ens vé al cap quan parlem de sexe: respecte, consentiment, diversió, curiositat, cos, afectivitat, intimitat, coneixement, exploració, plaer, tabú, identitat, descobriment, explosió, contacte, desig, relació, atracció, parella, amor. A continuació es demana què pensem que significa sexe per una víctima d’abús sexual: trauma, por, pànic, fàstic, culpa, rebuig, dolor, vergonya, brutícia, sumissió.

Les persones som éssers sexuals, patir un abús sexual canvia la pròpia manera de veure el món per sempre.

MECANISMES DE L’ABÚS SEXUAL INFANTIL

L’abús sexual infantil és l’abús de poder que exerceix una persona adulta que sedueix, manipula i controla un infant a través de les conductes sexuals. I, embolcallant-lo amb el llaç de l’amor, culpabilitza la víctima per haver-ho permès. Aquesta situació sol generar-se en un entorn de confiança. Les persones abusadores tenen poder sobre criatura i sobre el seu entorn -fa uns anys hi havia molts casos entre capellans, ara n’hi ha molts en el món de l’esport-.

La persona abusadora comença enamorant a la criatura (afalagant-la, donant-li un tracte especial, fent-li regals, estant pendent d’ella…); i es guanya la confiança de l’entorn familiar. Acostuma a ser una persona simpàtica, de tracte agradable, perquè és més fàcil escapar del control si es genera simpatia.

Després s’inicia un procés de comprovació. Per assegurar que una criatura no parli, es comença per transgredir la norma de casa (donar-li llaminadures si no li permeten, deixar-li veure una pel·lícula no permesa a casa...). Si no ho expliquen, ja han aconseguit generar una complicitat amb l’infant.

La relació amb figura abusadora al principi de la situació d’abús és asimètrica, però la persona abusadora poc a poc es va acostant a la criatura i involucrant-la en les accions d’abús (nosaltres fem, nosaltres som), de manera que es va fent més simètrica.

Quan comença l’abús, la criatura comença a participar en activitats sexuals que no comprèn. Sovint comença amb un “Vols jugar a?”, la qual cosa desorienta a la criatura, perquè jugar és divertit, perquè ha acceptat jugar, ha consentit, ha estat raro, però no sap si dolent. És molt difícil que les criatures sàpiguen quan va començar l’abús, perquè no eren conscients si allò estava bé o malament, només que era extrany, raro. Per això és imprescindible que els alumnes puguin explicar tot allò que és raro, perquè allò que no es pot explicar, no existeix.

Els estudis sobre els casos d’abusos, revelen que durant el primer any de la situació d’abús, l’infant no sol dir res perquè no saben posar-li nom. El segon any intenten buscar a qui explicar-li. Els infants petits acostumen a explicar-li a la mare o als amiguets. Si passa a casa pensen que és una cosa bona (o que no és dolenta), perquè tendeixen a pensar que passa igual a tot arreu.

Els preadolescents acostumen a explicar-ho als iguals, i aquest iguals solen referir-ho a alguna persona de confiança (mestre, tutor, pares, germans…), per això és tan important fer dels centres educatius entorns de confiança per als infants i adolescents.

Quan l’abús s’allarga en el temps, i les criatures ja saben posar nom al què els passa, i poden dir “ho explicaré”, la figura abusadora, que és adulta, té moltes més estratègies per coaccionar l’infant. Quan arriba el moment que la criatura es resisteix, els abusadors tenen tendència a dir que faran patir els pares (qui més estimen), que per culpa teva passarà això, agafaré el teu germà petit… Per tant, l’infant creu que si calla, la seva família estarà bé, i si parla, patiran per culpa seva. Per això no s’expliquen molts abusos fins l’edat adulta, i per això molts infants dissimulen i amaguen el què estan vivint, i això en dificulta la detecció.

Quan acaba l’abús? L’abús acaba quan acaba la dinàmica de poder, quan es diu en veu alta (per això és tan important la denúncia), quan tothom coneix el què ha passatPerò aleshores, sovint es compleixen moltes de les amenaces (no tothom et creu, la família pateix, sovint es trenca…) i per això l’atenció, protecció i acompanyament a les víctimes és tan important.

ALUMNAT INVISIBLE, COL·LECTIUS VULNERABLES I ENTORN DE CONFIANÇA

Pilar Polo estableix 3 tipologies d’alumnat invisible: els tímids (que són així per naturalesa), els discrets (l’infant o adolescent que no destaca en res en particular, però si el fas visible, sobresurt), i els invisibles controlats (que voluntàriament intenten passar desapercebuts entre la massa). Cal parar atenció, perquè darrera els alumnes invisibles de vegades hi ha coses a amagar, i s’amaguen per no haver d’explicar.

Els infants que no estan ben mirats són més vulnerables. Per això és imprescindible que els centres educatius siguin entorns segurs, de confiança, on els infants i adolescents se sentin cuidats (ben mirats). Un infant mirat, és un infant protegit, per això cal una tribu i una xarxa de protecció (si et passa alguna cosa, m’ho pots explicar a mi i també als mestres, als monitors de menjador, d’extraescolars…).

Hi ha col·lectius que són més vulnerables, i són aquells que són més dependents i immadurs: l’etapa 0-6 anys, alumnat amb necessitats educatives especials, amb discapacitat cognitiva o sensorial, etc-. També és molt complicat prevenir l’abús en infants que tenen una intel·ligència límit, perquè tenen nul·les estratègies d’autoprotecció.

Pel que fa als infants amb discapacitat sensorial, hi ha més prevalença en l’alumnat sord que en el cec. El professorat que coneix el llenguatge de signes és molt protector (poca gent sap llenguatge de signes, per tant l’infant té poques oportunitats de compartir el què li passa). De fet, en llengua de signes no hi ha equivalent per explicar alguns conceptes relacionats amb la violència, i allò que no es pot explicar, no existeix.

Els infants que pateixen abusos sexuals participen en activitats sexuals que no comprenen. Aquestes activitats poden implicar contacte físic: tocaments, penetracions, petons, masturbació sobre el cos del nen/adult; però també hi ha conductes abusives sense contacte físic: abús verbal, fotos, virtual (sexting, grooming), exhibicionistes (el gabardina, masturbador, intrafamiliar), voyeurs i mirón intrafamiliar. No existeixen abusos petits: si l’infant es converteix en objecte sexual, amb o sense contacte físic, és abús sexual. L’abús no depèn de què t’han fet, sinó de com ho has viscut.

Les escoles i instituts són grans reveladors de confidències, perquè hi ha adults de confiança a qui poden obrir-se. Però és molt difícil que una criatura pugui dir “X m’ha fet això, i això”, i per això hem d’estar atents als senyals d’alerta. La revelació que hi ha alguna cosa no rutlla sol començar per un “no hi vull anar” sobtat. 

Davant qualsevol sospita, els docents hem de crear oportunitats per a que l’infant en parli (per exemple, a través de contes, llibres o pel·lícules, com els recollits a la nostra Maleta pedagògica coeducativa), donar-los permís per parlar, i ajudar-los a expressar-se. Si no han parlat mai d’abús infantil, no sabran explicar-ho.

També hem de deixar de banda les idees preconcebudes, perquè molt sovint, quan preguntem als infants, no donerm valor al què expliquen, perquè no entra dins el què nosaltres considerem abús, i perquè si expliquen alguna cosa rara, no pensem que pugui passar res dins la nostra bombolla de protecció (la que creem mares i pares a casa, i mestres a l’aula). Com hem comentat, no hi ha abús petit, i l’abús no depèn de què t’han fet, sinó de com ho has viscut. L’acció que emprenem per protegir la criatura pot ser que no sigui la més adequada, però la inacció sempre genera desprotecció i indefensió. Si la nostra resposta és “no passa res”, li estem transmetent a la criatura que ell/a no és important (i que és més important el nom de la família, el presitigi de l’escola etc.).

POLÍTIQUES D’EDUCACIÓ AFECTIVOSEXUAL ALS CENTRES EDUCATIUS

La majoria de centres educatius no tenen una política d’educació afectivosexual, moltes vegades perquè pensem que això aquí no passa, per por a l’estigmatització (si surt a la llum tindrem mala imatge). Però hem de tenir molt clar que això passa, que passa a prop i que s’ha de fer una bona gestió de la crisi. Una bona gestió de crisi no fa que el centre perdi prestigi, el prestigi es perd quan s’encobreixen coses, perquè en cap cas, encobrir no és protegir.

Costa molt fer educació afectivosexual, però és una de les estratègies que més poden ajudar-nos a prevenir i detectar els casos d’abús sexual. És imprescindible ensenyar-los que consentiment és poder dir no, els hem d’ensenyar a anomenar el cos, treballar als centres la identitat de gènere, l’orientació sexual, la menstruació…

També cal identificar quines són les potencials situacions de risc al noste centre (vestuaris, dutxes, espais i temps on els infants no estan vigilats, menjador, extraescolars, colònies…), i de tota activitat que surt de la normalitat de l’aula, valorar quin és el seu valor pedagògic, i avaluar prèviament els riscos i com actuarem.

GESTIÓ DE CASOS ALS CENTRES EDUCATIUS

Hem de tenir en compte que els educadors no som jutges ni policies; no hem de valorar, hem de contenir el malestar de l’infant, i vetllar pel seu benestar i protecció.

Davant la mínima sospita, hem de crear les oportunitats i facilitar els escenaris per a què l’infant s’expliqui. Quan un infant diu “t’explico una cosa però no li expliquis a ningú”, el què ens està demanant és que li assegurem que no s’assebentarà tothom. Idealment, s’ha d’explicar a la Direcció del centre, que crearà un gabinet de crisi, trucarà a la família, a la Inspecció educativa, i a Serveis socials si és necessari. Això no passarà per claustre, ni es comunicarà als mestres d’altres cicles o equips docents. Si el cas s’esdevé a cicle inicial, no té perquè saber-ho tothom del cicle ni del claustre, només es comunicarà a les 3 ó 4 persones més properes per tal de no estigmatitzar l’alumne i poder preservar el seu dret a la intimitat. La persona que està a la porta del centre també ha de ser molt discreta, igual que els monitors de menjador i d’extraescolars.

El què és prioritari és el benestar del nen o nena. Si un infant ens demana ajuda i no fem res per por que la nostra intervenció sigui pitjor, el què li estem transmetent és que no te dret a ser ben tractat. Quan hi un cas d’abús, a curt termini és devastador per qualsevol centre; però a mig i llarg termini, la nostra feina pot ser terapèutica. L’escola és terapèutica, però no és psicoterapèutica; per tant, no podem assumir coses que no ens pertoquen. De vegades no tindrem tota la informació sobre el cas, i és necessari que així sigui, pel correcte desenvolupament del procés. És important, amb el mateix objectiu, que fem un esforç per coordinar-nos amb altres serveis (EAP, Serveis Socials…) quan ens sigui requerit.

Si una família necessita que un especialista faci feina amb fill/a, ja ho manifestarà.

Hem de tenir en compte, igualment, que una bona pràctica educativa és sempre asimètrica, perquè el docent és responsable (a la família, també). Per això hi ha conductes per part dels docents que no són adequades: fer massatge als alumnes, seure’ls a la falda, fer comentaris no adequats sobre l’aparença física… no sabem si aquestes conductes són un delicte, però sí són reprobables. I si són reprobables, és maltracte. Qualsevol centre educatiu ha d’intervenir si hi ha qualsevol conducta reprobable per part d’un membre del claustre o del PAS: si un alumne no vol estar a classe amb un docent, cal entrar una queixa per escrit al registre i iniciar un protocol d’actuació (a determinar per cada centre).

Les persones a qui els infants demanen ajuda, també han de buscar ajuda i recolzament. Són situacions molt dures i difícils d’assimilar, i els procediments són també molt llargs, i moltes vegades no depenen de nosaltres. El que sí hem de tenir clar és que si es dóna un cas d’abús, ens citaran per declarar, per tant és important que tot quedi sempre per escrit.

PROTOCOL D’ACTUACIÓ DAVANT UNA SOSPITA D’ABÚS SEXUAL

Si hi ha una sospita d’un cas de possible abús en una classe, el docent receptor del relat de l’infant ha de redactar un informe escrit fent constar el què l’alumne relata (a la classe de tutoria ha passat X. L’infant X relata que…) i traslladar aquest informe a la Direcció del centre.

Si el possible cas d’abús el relata una família, cal fer una acta amb el relat de la família, que la família haura de signar en tots el casos; i en la mesura del possible, demanar que la Direcció del centre hi sigui present, perquè el Director o Directora del centre té figura d’autoritat públicaSi una persona és coneixedora d’un abús, té l’obligació d’informar-ne a les autoritats, i sovint les famílies es desdiuen, per això és important que quedi sempre tot per escrit.

Queda clar, doncs, que l’abús sexual infantil és un problema social i de salut pública, amb una enorme complexitat de tractament pel propi mecanisme de l’abús i les característiques de la víctima, i que és important que els centres educatius ampliem la mirada, estiguem alerta als senyals de sospita, i sabem intervenir creant contextos de confiança i facilitant als infants oportunitats d’explicar allò que els està passant, i treballem també en la prevenció i l’acompanyament a la infància i l’adolescència a través de polítiques d’educació sexoafectiva als centres.

Us recordem que la Fundació Vicki Bernadet us pot assessorar i orientar si teniu sospita d’un possible cas d’abús sexual al vostre centre. Podeu contactar amb la Fundació a través d’aquest enllaç.

Crèdit fotografies:  Creative Commons i Fundació Vicki Bernadet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>