El 3 de setembre ha tingut lloc l’acte d’inici del curs 2020-21 en retransmissió per streaming. L’acte ha començat amb la presentació de la Sra. Mar Camacho, Direct
ora General d’Innovació, Recerca i Cultura Digital, que ha fet una reflexió sobre la necessitat de compartir aprenentatges per avançar en la incertesa, i sobre com ens trobem en un moment clau per impulsar la innovació per avançar en la qualitat del sistema.
A continuació, Francesco Tonucci ha compartit la seva visió sobre el moment actual en una conferència, que inaugura el cicle “L’educació en temps d’incertesa”, el contingut de la qual resumim a continuació.
Francesco Tonucci “La incertesa hauria de ser un valor en educació”
“Aquesta jornada d’inici de curs tracta sobre la incertesa. Incertesa=experiència desconeguda, que no es pot preveure, i sobre la qual quasi ningú té idees certes, ni tan sols les persones més expertes del món. Per això hem vist que l’opinió dels experts sobre el Covid19 ha anat canviant, a mesura que la situació canviava al llarg dels dies.
Quan va començar aquesta tragèdia, al mes de març, vaig rellegir el llibre “Los novios” d’Alessandro Manzoni, que explica la pesta de 1630 a Itàlia, i és impressionant veure com moltes escenes s’assemblen al què hem viscut els darres mesos (confinament, mort en soledat, dubtes, sospites sobre persones…).
Però hi ha una altra manera d’interpretar aquesta paraula que ens inquieta tant. Analitzem-la des del punt de vista de l’educació:
La incertesa és un valor de l’educació; i al contrari, la certesa pot ser un perill (en
l’educació). Existeixen unes certeses en l’educació familiar, tendim a imaginar, a pensar com hauria ser el meu fill o filla, quins hauran de ser els esports que haurà de fer perquè s’amotllin al el meu projecte patern; a pensar que ha de tenir gustos semblants al meu, i fins i tot de quin equip ha de ser aficionat, i esperem que en el futur triaran una educació superior que es correspongui amb les expectatives de la família. Això passa sempre, perquè dins nostre hi ha el desig que els nostres fills siguin com nosaltres volem que siguin.
El mateix passa en l’àmbit de l’educació escolar. També l’escola té les seves certeses, i les veiem reflectides en la programació. L’escola sap què passarà, perquè demà toca lliçó sobre Austràlia. Això dóna certesa als mestres que demà treballarem sobre això, i el què diu la programació es reflecteix en els llibres de text i, això es reflecteix en els deures.
Però, de sobte, arriba una pesta moderna, un virus que bloqueja el món i, de la nit al dia, canvia la vida de tots.
Durant el confinament, la meva néta de 12 anys m’explicava què passava a la seva escola. A Itàlia, el Ministeri d’Educació va adoptar com a lema “L’escola no para”. I jo em preguntava, com pot ser que no pari l’escola? si ha parat el món, com no hauria de parar l’escola?
Efectivament, l’escola no va parar, i els infants veien a la televisió el desastre que arribava
del món a les cases. L’escola seguia amb la programació (els fenicis, Austràlia, la fotosíntesi…), malgrat al món es parlava de la Xina, els EUA i un bitxo raro que es deia Covid19.
La incertesa hauria s’assumir-se com un valor en l’educació, de la mateixa manera que ho és en la recerca científica. Només s’investiga sobre el què no se sap, no sobre el què ja se sap.
Viure en la incertesa és, doncs, una actitud privilegiada en educació. I la persona que menys hauria de preocupar-se de saber, de tenir certeses, és el mestre.
El mestre hauria d’arribar a l’aula sense saber què passarà: passarà el què els alumnes portin de la seva experiència fora de l’escola, i de casa. Els infants portaran els contiguts a l’escola, continguts sobre els quals el mestre no està preparat, tot i que sí ho està per escoltar, per rebre el que els alumnes porten a la seva motxilla.
En el context actual, doncs, és una equivocació dramàtica una escola que no para. Ni té coherència, ni respecta el què diu la llei.
El dret de l’infant a l’educació
Les nostres Constitucions democràtiques tenen un article que diu “tots els ciudadans són iguals”, però els governants són conscients que això no es cert, i per això, tots els països democràtics assumeixen la responsabilitat de promoue la igualtat. I un dels instruments que tenen els països per promoure la igualtat és l’escola: a l’escola, les diferències s’igualen perquè els diferents guanyen el què els falta.
La Convenció dels drets dels infants és un tractat internacional que ratifiquen tots els països del món. M’interessa destacar, sobretot, dos articles: el 28 i 29.
L’article 28 fa referència a l’educació formal: L’infant té dret a l’educació i l’Estat té
l’obligació de proporcionar educació primària obligatòria i gratuïta, de fer que l’ensenyament superior sigui accessible a tots, i de vetllar perquè la disciplina escolar es fomenti en el respecte i la dignitat de l’infant. Els estats reconeixen el dret de l’infant a l’educació, i per a que es pugui excercir en condicions d’igualtat, l’educació és obligatòria i gratuïta. L’objectiu de l’educació és, doncs, la igualtat d’oportunitats.
L’article 29 no parla d’escola, sinó d’educació en general: L’educació ha d’afavorir el desenvolupament de la personalitat i les aptituds de l’infant; ha d’inculcar el respecte dels drets humans, el respecte dels seus pares, de la seva pròpia identitat cultural, del seu idioma i valors, com també els valors culturals dels altres països; ha de preparar l’infant per assumir una vida responsable en societat i en el respecte al medi natural.
Aquesta Convenció té una validesa jurídica de nivell legislatiu superior a les lleis, reformes educatives i ordres ministerials pròpies de cada país. Els estats de tot el món convenen, així, i estan obligats per llei a complir-ho, que l’educació dels infants estarà encaminada al desenvolupament de la seva personalitat i aptituds, fins el màxim de les seves possibilitats.
L’objectiu de l’educació, per tant, implica incertesa; és quelcom que està amagat dins de cada un dels nostres fills i filles. Quelcom amb què no saben que van néixer, no saben quines seran les seves aptituds en el futur.
L’objectiu no és, per tant, assolir uns resultats recollits a programacions i llibres de text, ans al contrari: és ajudar cadascun dels infants a trobar les seves aptituds per desenvolupar la seva personalitat, i donar instruments per a que aquest desenvolupament arribi al màxim de les seves capacitats.
L’objectiu de l’escola ha de ser encaminar-se a que cadascun dels alumnes sigui el millor: cadascú en el seu àmbit, no tots en tots els àmbits, ni tots en els mateixos àmbits. No té sentit, aleshores, que quasi tota l’avaluació que recau sobre un infant es focalitzi, sobretot i quasi sempre, en llengua i matemàtiques.
Estem parlant del què Robinson anomena element, Gardner intel·ligències múltiples, i Gabriel García Márquez, el seu “juguete preferido”. Cada infant té la seva joguina favorita; l’objectiu de l’educació és ajudar cada infant a trobar-la, i desenvolupar-la al màxim de les seves possibilitats.
Els bons mestres sempre ho han tingut en compte. Malauradament, no ho són tots. I els infants no han de tenir dret a un pupitre, cadira i llibres, sinó a un bon o bona mestra. El què defineix un bon mestre es recull a la carta que el mestre italià Mario Lobi va adreçar als pares dels seus alumnes després de la primera setmana de primer de primària (a Itàlia els infants tenen el mateix tutor de 1r a 6è):
“Després de conèixer els vostres fills, puc afirmar que tots tenen una intel·ligència normal
, amb totes les diversitats degudes a les diferents experiències, amb la qual cosa, des d’ara, puc dir que tots estan aprovats fins a sisè de primària, amb el seguiment dels coneixements mínims que proposen els programes“. Era la primera setmana de primer any de primària. “I si això no passa, la culpa recaurà en el mestre i en l’escola, per no haver facilitat els instruments pel correcte desenvolupament de l’alumnat”. Em sembla que això és un bon mestre i dóna una bona definició de l’escola: l’escola ha d’aprovar, però no perquè siguin bons els alumnes, sinó perquè sigui bona l’escola. Necessitem una escola on es desenvolupin les aptituds naturals i la intel·ligència de cada infant, i sobretot, la dels “últims”, i no només la dels bons. Si l’objectiu és la igualtat, els que més necessiten de l’aportació pública són els últims, els que tenen menys capacitats, menys recursos, i menys ajuda familiar. L’educador italià Lorenzo Milani deia moltes vegades: “Si l’escola no fa això, és com un hospital que cura els sans i rebutja els malalts”.
Tornem a l’escola
Hi ha molta gent que no veu l’hora que reobrin les escoles, que es reprenguin les programacions. Hi ha pressió per recuperar el temps perdut, el què els alumnes han perdut al llarg del confinament. Preocupem-nos, no pel què s’ha perdut, sinó pel què s’ha guanyat.
Cal que les escoles es preocupin de saber què van aprendre els infants en confinament, malgrat el què la escola va poder oferir-los; el què han après per la soledat, per la llunyania dels avis, per la pèrdua de persones conegudes, per haver après a conviure amb els pares del matí a la nit. Que es treballi sobre això, per a que s’adonin què els ha passat, per a que no s’oblidi: que ho escriguin, dibuixin, que comparin amb el què ha passat a altres països, amb literatura sobre el tema…
Que l’escola no esdevingui el què l’alumna Elisa, de 9 anys, de Lima, resumeix en una frase demolidora: “abans no podíem entendre aquestes coses, perquè estàvem a l’escola“. Si estem a l’escola, no entenem què passa al món, i hauria de ser al contrari: l’escola hauria de ser el lloc on el món es desvela.
Hi ha una regla: no sabem, però podem anar sabent, investigant JUNTS. No es tracta que un ensenyi els que no en saben. Tots saben alguna cosa, el mestre ha d’assumir el rol del que sap menys, i rebre el coneixement dels alumnes. Aquí s’hauria de veure una escola que no treballi amb un grup homogeni davant d’una persona, amb una actitud d’escolta per repetir el què es diu, sinó amb infants i joves que treballen per grups de manera quasi independent. Mentrestant, el mestre es mou, sol·licita, respon i pregunta, promou que es generin preguntes, i afavoreix l’aprenentatge dels alumnes.
Com s’han d’obrir les escoles? Quatre propostes
Primera proposta: Una ciutat que s’obri i s’ofereixi a l’escola com a oportunitat d’aprenentatge.
Durant la quarentena va sorgir una proposta que semblava coherent: suspendre programacions i deures, i demanar ajuda als pares per assumir activitats domèstiques com a deures. La proposta de la llar com a laboratori. Però això pertany al passat. Ara que la casa s’obre, el paper de la casa ha de passar a la ciutat, a l’entorn.
L’escola no només ha de resoldre problemes, també ha de demanar ajuda, i obrir-se a
pensar que l’escola es pot desenvolupar fora de l’escola. És imprescindible posar en marxa un nou pacte educatiu, més ampli, al voltant de taules on seguin escola, ciutat, alumnat i família, per preguntar “Què fem?” i donar respostes a “Com ho fem?”, i per assentar les bases de les noves regles i responsabilitats repartides, cadascú assumint la seva part.
És important que la ciutat o poble on es troba l’escola sigui conegut pels infants. En el plantejament de la reobertura dels centres s’ha generat una demanda d’espais municipals buits. Aquesta demanda és pobra, hauria de ser una demanda d’espais PLENS, que ofereixin experiències educatives i oportunitats d’aprenentatge. Que facilitin que diferents grups es puguin moure per diferents llocs (al bosc amb un ambientalista, al museu amb un artista…)
Segona proposta: Autonomia
Els infants necessiten recuperar l’autonomia que han perdut per recuperar la seva vida. A l’escola els infants hi han d’anar sols. O si més no, no amb els pares, sinó amb els amics. L’experiència de caminar cap a l’escola té molts sentits, tant psicològic (acostar-se a escola) com físic (el cos necessita activar-se per estar preparat per a l’experiència educativa); hi ha diversos estudis que demostren que l’atenció dels infants millora fent activitat física abans d’anar a l’escola. Per tant, si és necessari un transport, cal vetllar per a que no arribi a la porta de l’escola, sinó a 500 metres o 1 kilòmetre.
Tercera proposta: Zona de respecte al voltant de les escoles
Cal crear una ZONA DE RESPECTE al voltant de l’escola. Que es tanquin al trànsit rodat els carrers propers a l’escola durant l’horari lectiu. Les escoles necessiten ampliar espais. Regalem-los els carrers que envolten les escoles, per a poder fer pati, Educació Física, o les mateixes classes.
Els infants necessiten una zona de respecte segura, sense soroll ni contaminació, que no sigui efecte d’una emergència, sino d’una reflexió que fa la ciutat, i que està disposada a regalar a la ciutadania. El què estem a punt d’iniciar és una situació d’emergència, i per això es justifiquen les decisions amb valor. Atrevim-nos a prendre decisions valentes, justificades per l’emergència sanitària, i fem que es mantinguin quan tot passi.
Quarta proposta: fer una escola diferent, basada en les propostes dels infants
Hem de fer una escola diferent, amb propostes que parteixin dels alumnes, i no de les programacions; que no siguin tancades dins de l’aula (encara que ara no es pugui físicament), perquè no té sentit que els alumnes passin de 6 a 8 hores asseguts al mateix lloc fent de tot, perquè d’aquesta manera és difícil que trobin i desenvolupin les seves aptituds (i que es compleixi així amb el què diu la llei).
Hem de passar d’una escola d’aules a una escola de tallers i laboratoris (i incloure-hi tots els espais del centre: aules, passadissos, soterranis…), on els infants es moguin fent coses diferents (cantar i ballar a l’aula de música; actuar a la de teatre; llegir a la biblioteca; treballar ciències naturals a l’hort; al soterrani fer carpinteria o reparar bicicletes i aprendre sobre la mecànica….). Cal facilitar que cada alumne trobi la seva“joguina favorita” (com diu Gabriel G. Márquez).
Una escola amb aquestes característiques estarà millor preparada per les necessitats sanitàries que tenim.
L’escola unitària, el model a imitar
Sempre que sigui possible, és recomanable barrejar edats, com a les escoles unitàries, que
estan vistes com de baix nivell, quan haurien de ser el model a imitar per les escoles de ciutat. Un grup amb infants de diferents edats és més autònom que un grup homogeni. Tots els espais on hi ha grups homogenis de gent, que no són llocs naturals, han estat els més atacats pel virus (per exemple, les residències de gent gran). Quan un lloc natural perd diversitat, mor.
Els infants han de ser protagonistes, i participar en les decisions que els afecten
La meva darrera proposta és que els infants siguin els protagonistes del què passarà, i no els destinataris. Que no rebin regles, sinó que siguin ells qui diguin “ho hem de fer així”. L’Article 12 de la Convenció dels Drets dels Infants diu que els infants tenen dret a expressar la seva opinió cada vegada que es prenen decisions que els afectin, i que s’ha de tenir en compte la seva opinió.
Aquests dies es prenen decisions que interessen els infants, i no se’ls està preguntant, i això és il·legal perquè contravé el que estableix la Convenció sobre els drets dels infants.
Cada escola hauria de tenir un Consell d’alumnes, format per nens i nenes en mateix número, escollits per sorteig, que es reuneixin cada setmana amb la direcció del centre per discutir sobre el què anirà passant i governar junts, i decidir què es fa si quelcom no funciona. Si volem que l’escola funcioni, que es segueixin les regles, els infants han d’estar a aquest nivell de responsabilitat”.
A continuació, l’Hble. Sr. Josep Bargalló, Conseller d’Educació, ha remarcat que, així com el confinament va conculcar el dret a l’educació dels infants, i també el dret al joc (per l’aïllament, que va conculcar alhora la seva socialització), la reobertura dels centres té aquesta doble voluntat: garantir el dret dels infants a l’educació i al joc.
En línia amb la ponència de Francesco Tonucci, també ha insistit que l’obertura ha de 
garantir aquesta feina comunitària, de l’alumnat amb l’entorn, i del municipi amb els aprenentatges. La crisi sanitària ha conduït a una crisi econòmica, que ens duu a una crisi social i comunitària, i l’escola ha de fer la funció comunitària que permiti recuperar els drets i llibertats que s’han vist ofegats.
Tenim un sistema educatiu que abans de la pandèmia estava en moviment, que anava canviant, a diferents ritmes. La pandèmia ho accelera tot (com ara la digitalització de l’escola), i ha d’accelerar també aquest moviment.
El dia 14 de setembre tindrem famílies amb por, famílies il·lusionades, que exigeixen unes o altres actuacions. De la mateixa manera, tindrem docents il·lusionats i docents amb por pel què pugui passar. No existeix el risc zero, només es podria garantir si una família no sortís mai de casa, per absolutament res. El què es vol trasmetre des del Departament d’Educació, és que el risc a l’escola és inferior al risc d’altres activitats que hem fet aquest estiu, perquè es poden donar condicions sanitàries més segures.
També ha tingut unes paraules d’agraïment a la feina no reconeguda dels mestres durant tots aquests mesos.
Aquest curs no serà normal, però cap dels cursos anteriors tampoc no ha estat normal, i aquesta incertesa forma part de l’escola. Volem incerteses pedagògiques, però, i no pas sanitàries. Hi ha també una incertesa organitzativa: começarem el curs d’una manera que igual no serà la mateixa com acabem, probablement serà menys restrictiu al final, amb moments més restrictius al llarg del curs.
Ara és l’hora de l’escola: de reforçar el seu paper de referent comunitari, de motor de la societat que ha de respondre i garantir el dret dels infants a l’educació, a la socialització, al joc i l’accés a la cultura. L’escola ha de ser motor de canvi per superar la crisi, i ser llavor de l’esperança. Si ens en sortim, i ens acabarem sortint, tindrem una generació més forta i més útil per aquesta societat.
El dia 14 obrirem escoles i instituts amb seguretat i amb el convenciment que és el què hem de fer per garantir el dret a l’educació dels nostres alumnes.
L’acte ha conclòs amb la intervenció del Sr. Jesús Viñas, Director dels Serveis Territorials del Vallès Occidental, i dels diferents representants municipals: Joan Solà, alcalde de Sant Llorenç Savall, Jaume Carbonell, regidor d’educació de l’Ajuntament de Sentmenat, Javier Silva, Alcalde de Polinyà, Ignasi Fargas, regidor de l’Ajuntament de Palau-solità i plegamans, i Ignasi Giménez, Alcalde de Castellar del Vallès; a més de la Direcció tècnica del Servei Educatiu del Vallès Occidental VIII, Bàrbara Puiggalí (EAP), Maria Dolors Arumí (CRP) i Lídia Andrés (ELIC).
Tots ells han destacat la necessitat d’obrir els centres en un moment tan excepcional, i han agraït l’esforç comunitari de docents, equips directius i Serveis Territorials. També han manifestat la voluntat de transmetre tranquil·litat a les famílies, perquè malgrat els mitjans semblen donar la impressió que s’ha improvisat, la realitat és que els equips directius i Serveis Territorials han esat treballant tot l’estiu per enllestir, i adaptar a les circumstàncies canviants del moment, els plans d’actuació i els plans d’obertura dels centres. Finalment, han volgut encoratjar els equips docents a seguir treballant en aquest esforç comunitari per obrir les escoles en aquest temps d’incertesa. Que tinguem tots un bon curs!
