P.- Formeu part del Consell Escolar de Catalunya en qualitat de personalitat de prestigi en el camp de l’educació. Quina ha estat la vostra trajectòria personal en el món de l’educació?

R.- Quan estudiava vaig ser monitor d’esplai i també cap d’escoltisme. Ja mestre, el 1978 vaig començar a l’escola Sant Vicenç de Sarrià i el 1979 vaig arribar a l’escola que em va fer mestre de debò: l’Anxaneta de Mataró, una na escola del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC) amb més d’una dècada d’antifranquisme, de pedagogia valenta que posava l’infant al centre de tot, amb llibres i material propis, on la biblioteca era el centre neuràlgic de la lectura i la llengua, amb nens i nenes junts, amb el català com a llengua de comunicació i aprenentatge… La vaig trobar molt exigent professionalment, però hi vaig aprendre molt. D’aquesta escola en vaig ser pare i també director en dues èpoques diferents: en la seva etapa com a escola privada i també en la seva època ja com a escola pública. La mobilització i reivindicacions del CEPEPC, el conseqüent debat sobre el model d’escola pública catalana i el compromís amb la renovació pedagògica eren recurrents. Per això el 1986 m’integro en el Moviment Educatiu del Maresme, del qual vaig ser president al llarg de tres anys. El 2000 accepto la possibilitat d’anar a treballar a l’IES Argentona i m’hi estic fins al 2003. Mentrestant, del 2001 al 2003, accepto la direcció del Projecte Educatiu de ciutat de Mataró. El 2003 em demanen des dels Serveis Educatius de Mataró que els ajudi a organitzar la nova seu i ho accepto també. El 2004 sóc escollit president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, una etapa que em va permetre conèixer de molt a prop el territori i els Moviments i associacions que a cada racó treballen de forma compromesa per un model de mestre i d’educació excel·lents. L’any 2006  participo en el llarg debat i posterior signatura del Pacte Nacional per l’Educació. El 2008, fruit de la meva implicació i la de tota la nostra federació també a nivell estatal, accedeixo a la presidència de la Confederación Estatal de Movimentos de Renovación Pedagógica. M’hi estic fins al 2014. També el 2008 entro al Consell Escolar de Catalunya en representació dels moviments de renovació pedagògica.

El 2009 accepto la proposta d’integrar-me a l’equip d’una escola de nova creació a Mataró, la Montserrat Solà. Una època il·lusionant de creixement d’un gran projecte. En vaig ser director del 2011 al 2017. Vaig ser representant de les direccions de Mataró a la Junta Territorial de Directors.

Quant als òrgans de representació, a mitjans dels anys 80 vaig entrar al Consell Escolar Municipal de Mataró. Des de les primeries dels anys 90 he estat al Consell Escolar Territorial de Barcelona Comarques primer i Maresme-Vallès Oriental després, fins al 2022. També he sigut Regidor d’Educació de l’Ajuntament d’Argentona i membre del Consell Assessor de la Facultat d’Educació, abans de Professorat EGB, de la UB en dues etapes diferents. He participat com a formador en sessions del Postgrau de Secundària de la UAB. He participat en algunes recerques sobre el nostre sistema educatiu, per exemple sobre el model d’escola inclusiva a Catalunya; a més de publicacions, articles, xerrades i assessoraments.

M’agrada entendre que com a conseqüència de tot això, el 2022 vaig ser nomenat membre del Consell Escolar, ara d’Educació, de Catalunya com a persona de prestigi. He conegut moltes persones, també al CEC, que per a mi tenen tant o més prestigi que jo, però aquí estic. És la sort que he tingut vivint amb passió el món de l’educació, cosa de la qual estic molt agraït.

P.- Quina anàlisi feu de l’estat actual de l’educació a Catalunya?

R.- Estem en un moment delicat perquè fa molt de temps que no tenim una mirada llarga en els temes educatius. Portem massa temps mirant com a molt a un any vista, en una llarga etapa de contínua precampanya, campanya o postcampanya electoral que no ajuda a tenir aquesta perspectiva a mig i llarg termini. Trobo a faltar, ho he dit moltes vegades, una mica l’actitud i la perspectiva que vam aconseguir col·lectivament durant el procés de diàleg i el compromís adquirit amb el Pacte Nacional per l’Educació. Es van posar sobre la taula les necessitats, dubtes, greuges, punts de vista i propostes d’entitats molt diferents i a la vegada molt representatives dels diferents sectors, xarxes i administracions del nostre món educatiu i es va arribar a un gran acord que ens comprometia per quatre anys. Amb més de trenta mesures que suposaven un compromís pressupostari de 1.200 milions d’euro, i d’això en fa 18 anys!, es posaven fites concretes en matèria de coresponsabilitat en la funció social de tots els centres públics i concertats, en l’impuls d’un sistema públic d’educació, en la implementació de competències i programes per part dels Ajuntaments, a posar solució a greuges i diferències injustificades entre centres i entre professorat de les dues xarxes, es proposava arribar al 6% del PIB d’inversió en educació amb un creixement sostingut del pressupost durant 6 anys… És cert que la implementació d’aquest primer gran acord no va ser el que n’esperàvem les persones i entitats signants, però la valentia de la iniciativa, la transparència, la voluntat de diàleg i la llargada de mires del procés serien molt aconsellables davant el panorama que tenim.

Respecte a la situació actual, últimament he insistit molt en algunes diferències que es donen de fa temps entre l’alumnat, per tant entre infants i joves catalans, que em semblen  injustificables i que una societat democràtica i justa ha de resoldre immediatament. Em refereixo al fet que els infants d’Educació Primària dels centres públics tenen una hora diària menys d’escola que els seus iguals dels centres concertats. A l’horari totalment inadequat que tenen els joves de nou de cada deu instituts i que no és l’horari del seu professorat, per cert. Em refereixo també al tall poc oportú que té lloc a mitja educació bàsica i obligatòria (12 anys) que pateixen els alumnes dels centres públics. Aquestes són emergències que s’haurien de resoldre de forma urgent.

Altres prioritats venen determinades, de fa ja un temps, pel que deduïm dels estudis sobre la segregació escolar i l’abandonament precoç dels estudis per part de bona part dels nostres joves. Potser allargar l’educació bàsica fins als 18 anys ajudaria una mica. També el que ens diuen les avaluacions comparades dels nostres alumnes i que han donat lloc a un ampli debat que penso que està ben encarat. Perquè implica, com una de les mesures prioritàries, arribar a un gran pacte del sector, però també social i polític, que permeti desplegar de forma sostinguda i ferma les mesures que a mig i llarg termini s’estan posant sobre la taula. Són moltes les veus que han anat sumant necessitats, urgències i temes de fons a resoldre, configurant així aquest mapa de necessitats. Cal un compromís polític ampli de continuïtat en les dotacions necessàries perquè amb el temps aquestes mesures, moltes i complexes, donin resultats.

Alguns èxits parcials d’aquests últims temps ens indiquen que anem per bon camí: el Pacte Nacional contra la Segregació Escolar, el Decret d’escola inclusiva, el Decret de planificació de l’oferta i admissió, la gratuïtat de l’educació infantil als dos anys (I2) i la seva implementació a la resta de l’educació infantil, la reducció de ràtios des d’I3, que s’està estenent cap a dalt…, són mesures que estan començant a donar fruits i que, sostingudes en el temps i ampliades, en donaran molts més. No estem en un moment que això sigui fàcil, però és del tot urgent i inajornable.

P.- Una de les referències que té el Consell és com ha de ser l’educació en el futur. Cap a on veieu que ha d’evolucionar l’educació en els propers temps, a Catalunya? Quines fites hauria d’assolir?

R.- Ja s’està veient: estem vivint uns canvis en les nostres vides i en el nostre context més proper que són molt ràpids, que el sistema educatiu hauria de tenir la capacitat d’incorporar i consolidar. L’escola ha d’anar adaptant la seva acció prioritària a les necessitats dels infants i joves, sobretot, però també a les de la resta de la societat en tant que serà encara més habitual la formació contínua al llarg i ample de la vida, per necessitat o per gust, i fer el possible perquè la seva acció compensi al màxim les diferències intrínseques al nostre model de societat, en què no abunden les institucions que, com l’escola, intenten que els menors que acull visquin en uns paràmetres d’igualtat i respecte i en un ambient educatiu i enriquidor per al seu progrés personal i com a ciutadans. Davant la incertesa, valors personals i de la societat clars i constructius, amb l’horitzó d’unes persones lliures, amb criteri propi, responsables, solidàries, actives socialment i cívicament; però també en el marc d’una societat amb els valors democràtics plenament garantits: llibertats, equitat, justícia social, solidaritat, inclusivitat, participació, serveis públics de qualitat i universals… L’escola, aquí, hi ha de jugar un paper clau.

Tenim encara molt camí a recórrer quant al benestar de tota  la comunitat educativa, començant pels alumnes. El capítol IV de l’informe PISA, per exemple, explica que encara estem una mica lluny de la percepció, per part de tot l’alumnat, del centre educatiu com un espai acollidor, segur, ric en experiències humanes i educatives. Assegurar una mica més aquest aspecte incrementaria, de rebot, la confiança de les famílies en aquesta dimensió necessària que han de tenir els nostres centres. Però també el centre ha de ser un espai agradable i acollidor per al professorat, el lloc on es té un paper destacat en el desenvolupament d’un projecte engrescador i transformador; un lloc, en definitiva, on uns i altres hi vagin de gust perquè, a més, es comparteixen vivències i aprenentatges de vida. Aquest seria un magnífic escenari de futur.

Les Administracions haurien de tenir com a fita un sistema homologable de centres, quant a qualitat i objectius a assolir, sense que cadascun perdi la seva idiosincràsia d’acord amb les oportunitats que té al seu abast, les seves característiques i els reptes específics que venen condicionats pel seu context i entorn. I haurien de respondre amb agilitat i generositat a les demandes que, raonadament, els fa arribar la comunitat educativa de cada centre perquè és qui millor coneix les urgències i necessitats pròpies.

P.- Presidiu la Subcomissió de Composició i Reglament del CEC, que actualment està treballant en la definició d’unes noves normes d’organització i funcionament i en la nova composició del Consell. Quins canvis més significatius hi haurà entre l’antic Consell Escolar i el ja actual Consell d’Educació?

R.- Aquesta és una Comissió clau per al futur del CEC i per al nou model que busquem. El nou Consell d’Educació tindrà més membres, passarà dels 50 inicials a 75, no perdrà el seu caràcter com a màxim òrgan deliberatiu i de consulta del sistema educatiu del país i amb la nova composició podrà fer una anàlisi més completa si cal de la realitat perquè incorporarà més punts de vista i, en conseqüència, segurament podrà fer unes propostes més realistes, més ajustades a les necessitats i a la pluralitat dels centres, prioritzant sempre la millor atenció possible a la infància i a la joventut amb qui està compromès el sistema educatiu.

Aquesta nova composició suposa una millor representació de l’educació en sentit ampli, formal i no formal, i dins de la formal amb presència d’altres actors i agents educatius que han anat sorgint i creixent en aquestes quasi quatre dècades d’història del CEC. El sector de l’Administració tindrà menys representació, tal com demanàvem en la valoració recollida al document 2/2018, però serà més plural, amb representació d’altres conselleries també implicades en l’educació, per exemple. Hi haurà més pes de la comunitat escolar, també més pes del sector comunitat educativa en sentit ampli, i això implica valorar quines altres organitzacions, associacions, entitats estan movent-se, influint, per tant, en el que passa a en els llocs on s’educa, dins i fora de l’escola, dins i fora de l’horari i el calendari lectius, perquè hi tinguin cabuda. Hi haurà representació de l’educació en el lleure, per exemple, i això ja és un pas endavant inqüestionable.  Decidir sobre això ha generat un intens debat al si de la Comissió i, posant per davant la responsabilitat d’acostar al màxim els diferents punts de vista, estic segur que podrem arribar a un bon acord sobre quines són aquestes associacions i entitats.

La nova composició preveu també l’existència d’un Fòrum de participació. El nombre de membres del CEC està limitat a 75 i no hi cap tothom que ha demanat entrar-hi. A més, hi ha altres entitats que, sense demanar-ho, ja veiem que tenen una experiència i un criteri que poden ser interessants per a la missió d’aquest Consell. Doncs bé, la llei preveu la creació d’un Fòrum on cabrien totes aquestes entitats i persones i això és una molt bona novetat. Per a determinats temes hi ha moltes entitats, associacions o persones que, sense formar part del Ple, s’han de poder  tenir en compte a l’hora de fer l’anàlisi de com estan les coses en aquell tema en concret i a l’hora de proposar les accions o decisions que poden ser més adients. I això és una millora indiscutible.

Per altra banda, les noves Normes d’Organització i Funcionament (NOF) augmenten la flexibilitat i la racionalitat. Per l’acumulació o solapament de reunions de vegades és impossible l’assistència d’una única persona per entitat a totes les sessions de treball. Per això es preveurà el nomenament d’una persona suplent per a cada membre del CEC, que substituirà la persona titular en cas d’impossibilitat d’assistència d’aquesta per causes justificades o per solapament de reunions. Amb tota probabilitat això ajudarà que el quòrum d’assistència a les sessions s’acosti molt al seu màxim, cosa que no pot passar ara per aquest solapament o acumulació setmanal de reunions que recauen en exclusiva sobre una única persona. La flexibilitat ha de permetre, com establiran aquestes noves NOF, que més persones externes especialitzades o expertes en els temes que es tracten, del Fòrum de participació, en principi, però també d’altres adients al cas, puguin participar puntualment en les sessions de treball, aportant un punt de vista solvent, expert o aprofundit que contribuirà a la millora del treball del Consell.

P.- El pas del Consell Escolar al Consell d’Educació va acompanyat d’una obertura de l’organisme a la participació de la comunitat educativa. Quines penseu que són les línies mestres d’aquesta obertura a la participació?

R.- Ja ho diu la llei, les noves incorporacions han d’aportar més pluralitat de veus i de punts de vista al CEC i, per altra banda, han de ser entitats que tinguin representativitat i implantació en el panorama educatiu del país. També han de respondre als reptes i necessitats del sistema educatiu, reconeixent que són canviants en el temps i el sistema ha d’adaptar-s’hi i respondre-hi adequadament.

Una altra línia mestra d’aquesta obertura és la consideració del concepte d’educació en sentit ampli, com a servei públic, a temps complet, en el vessant formal però també en el no formal i l’informal, que obliga tots els agents educatius del país a compartir objectius prioritaris en una tasca coordinada i complementària. El reconeixement de tots aquests nous agents implica un nou model de governança que exigeix una acció coordinada en cada territori de les administracions competents respectives.

En definitiva, caminem cap a un Consell d’Educacio més ampli i complex però també més ric en matisos, punts de vista i opinions. És imprescindible que hi hagi una voluntat renovada de buscar entre tots el màxim consens en bé dels infants i joves i que aquest sigui el centre dels esforços i les decisions que es demanaran al CEC. La voluntat de consens continuarà sent necessària com sempre. I segur que serà així.