La paraula i l’expressió oral

admin17/02/21  

(extret de la pàgina d’Xtec)

La paraula

La paraula radiofònica és un dels sistemes expressius de major força estètica i significativa. En moltes ocasions el pes comunicatiu recau exclusivament en l’expressió oral dels locutors. De les paraules dels radiofonistes hem de considerar dos nivells expressius: el dels continguts, és a dir, el què es diu; i el de la forma, és a dir, com es diu, com es fa servir la veu i la seva expressivitat sonora.

L’escriptura radiofònica

Tot i que en l’apartat dedicat als gèneres i formats radiofònics ens endinsem en les pautes bàsiques per a l’elaboració i redacció de tot tipus de relats, és imprescindible que en primer lloc es treballin aspectes genèrics de l’escriptura per a la ràdio. I també és necessari que, abans de donar instruccions de com redactar per a la ràdio, entenguem com influeixen dues qüestions que hem mencionat en parlar dels principis constituents del mitjà radiofònic: la mediació tecnològica i les peculiaritats perceptives dels oients.

Hem de tenir molt present que els oients radiofònics fem un exercici perceptiu diferent quan escoltem la ràdio que quan llegim un diari o mirem la televisió. Quan a la ràdio escoltem una notícia no tenim el text davant per llegir-lo o rellegir-lo si no l’hem entès. És per aquest motiu que el procés de percepció i comprensió sonora ha de ser immediat, simultani o quasi – simultani a l’audició –pensem en una audició tradicional de la ràdio, no en l’audició de material enregistrat que podria tornar a ser escoltat -. Per tant els textos radiofònics hauran de facilitar aquesta descodificació i per això esdevenen característiques essencials: que siguin textos de fàcil comprensió, que siguin clars, que ajudin a recordar els elements més importants i, en general, que facilitin una bona retenció global.

També caldrà tenir present que la ràdio és acusmàtica, és a dir, que la sentim però no veiem allò que genera el so, la font sonora. Si bé aquesta peculiaritat radiofònica és la clau que ens obre el món de la imaginació, també és un handicap pel que fa a l’atenció de l’oient, que normalment és una atenció parcial, compartida amb d’altres activitats com conduir, menjar, cuinar, etc. Així doncs, caldrà que els textos radiofònics siguin interessants per tal de captar l’atenció de l’oient, però i sobretot, que siguin capaços de mantenir-la, de generar-li interès per seguir escoltant.

Tenint en compte aquestes característiques podem afirmar que els textos que s’escriuen pensant en la ràdio hauran de ser:

  • CLARS: és a dir, de senzillesa expositiva, que no vol dir simples.
  • REDUNDANTS: els textos hauran de redundar en el més important, per tal d’evitar esforços de memorització, i que es pugui comprendre el significat global del missatge. No obstant, no s’ha de confondre la redundància amb la repetició exagerada.
  • ADAPTATS ALS OBJECTIUS COMUNICATIUS: és important que en la preparació dels textos radiofònics es tingui clar a priori quin són els objectius comunicatius, és a dir, a quin tipus de públic s’adrecen per tal d’adaptar-ne continguts i maneres expressives, i quina funció bàsica ha de tenir el text, és a dir, quina és la intencionalitat comunicativa de l’emissor, perquè no és el mateix, per exemple, la voluntat d’informar que la d’entretenir.

Per assolir aquests objectius del text radiofònic caldrà tenir en compte algunes qüestions bàsiques de redacció:

Cal afavorir el predomini de l’ordre gramatical lògic (subjecte – verb – predicat) sempre que sigui possible. Aquesta és l’estructura més habitual en la parla i, per tant, facilita la comprensió de l’oient.

EX: evitarem dir “S’aproximava l’automòbil a gran velocitat quan va creuar l’autopista l’individu”. Sempre serà millor dir: “L’automòbil s’aproximava a gran velocitat quan l’individu va creuar l’autopista”.

Cal evitar d’inserir frases subordinades entre el subjecte i el verb. Aquesta tècnica és habitual quan es volen afegir dades relacionades, però dificulta la comprensió i retenció de la informació, perquè distancia el subjecte de l’acció o verb. És més recomanable utilitzar la coordinació.

EX: Enlloc de dir “L’automòbil, que havia sortit feia tres hores de Madrid sota una intensa tempesta d’aparell elèctric, circulava a gran velocitat per l’autopista”; és més recomanable dir “L’automòbil circulava a gran velocitat per l’autopista i feia tres hores que havia sortit de Madrid, sota una intensa tempesta d’aparell elèctric”.

És important no el.lidir el subjecte i no substituir-lo per un pronom. La repetició afavoreix la comprensibilitat i la redundància.

EX: De qui estem parlant en una frase com aquesta?“L’home que conduïa el cotxe no va veure com l’individu creuava l’autopista. Tenia 40 anys”. Qui tenia 40 anys? El conductor o qui creuava l’autopista?

Pel que fa al verb, procurarem usar-lo en veu activa i triarem sempre el que descrigui més clarament l’acció. Evitarem perífrasis verbals.

EX: enlloc de dir “efectuar crits” direm “cridar”

Evitarem la construcció de frases excesivament llargues. Normalment les frases llargues solen contenir molta informació difícil de recordar. És recomanable de guiar-se per la recomanació 1 frase = 1 idea.

EX: Fragment real, extret d’una circular enviada als clients d’una empresa: “El desembre de 1995, el grup d’empreses XXXXXXXXXX, amb el desig d’oferir noves fórmules comercials i serveis als nostres clients, creà la societat Financiera XXXXXXXXXXX, XXX, SA, actual emissora de la Targeta de Compra XXXXXXXXXXX, a la qual ha incorporat noves modalitats de crèdit que, entre d’altres avantatges, li permeten més flexibilitat en les condicions de pagament, ja que, a més del pagament total de la factura a fi de mes, ha establert dues noves fórmules, consistents en el pagament d’un percentatge del saldo disposat o en el pagament mensual d’una quantitat fixada prèviament”.

Altres recomanacions són: arrodonir i simplificar les xifres, quan aquestes no tinguin una gran rellevància. Utilitzar comparacions com a recurs per a expressar idees complexes. Fer servir un llenguatge descriptiu.

EX: En parlar de la intensitat d’un so podem dir que és de 120 decibels, però resultarà molt més entenedor dir que és la intensitat d’un avió a reacció enlairant-se.

L’expressió oral

L’etapa de verbalització dels textos radiofònics l’hem d’entendre com una etapa d’atribució de sentit i expressivitat a allò que prèviament s’ha escrit per llegir o s’ha guionitzat per explicar amb parla natural i espontània (que no improvisada!). Són diverses les qüestions a les que cal atendre per tal de treure el màxim rendiment de l’expressió oral i del seu instrument bàsic, la veu. Per tal de resultar entenedors i pràctics parlarem de dos nivells de treball de l’expressió oral, malgrat que en realitat, en la paraula radiofònica, es treballen tots dos alhora:

Primer nivell, orientat al coneixement i ensinistrament dels aspectes relacionats amb la producció i ús correcte de la veu.

La veu és l’instrument fonamental de comunicació dels humans i, òbviament, l’eina bàsica del mitjà radiofònic. Per tal de treure’n el màxim profit, resulta imprescindible de conèixer com produïm la veu i quins òrgans intervenen. Val a dir que en la producció de la veu operen tot un seguit d’òrgans la funció principal dels quals en realitat no és fer sons, no és fer veu. És el cas dels òrgans de l’aparell respiratori, amb els pulmons, bronquis i tràquea; o del diafragma, múscul que separa la cavitat toràcica de l’abdominal. També intervenen en la producció de veu l’aparell fonador amb la laringe i els plecs vocals, i el que en diem caixa de ressonància: la faringe, els óssos de la cara, la boca, la llengua i el nas.

Quan es vol parlar s’aprofita el procés de sortida d’aire dels pulmons, l’espiració, per iniciar la producció de veu. L’aire espirat arriba a l’aparell fonador, on els plecs vocals de la laringe transformen l’aire en so. En produir-se la fonació, els plecs o cordes vocals s’aproximen per tancar-se, de manera que l’aire que prové dels pulmons fa pressió cap l’exterior i, en sortir, els fa vibrar. Aquesta vibració és el so, que ha de repetir-se amb una freqüència suficient per tal que puguem percebre’l, és a dir, que puguem sentir la veu. Però el so que surt de la laringe és un so encara sense matís. Per tal de donar-li riquesa el so passa pel que anomenem caixa de ressonància, formada per tots aquells òrgans (faringe, campaneta, paladar, fosses nasals, llengua, dents i llavis) que li van afegint ressonàncies, matisos, diferents.

Així doncs, la veu humana, com qualsevol altre so, és en realitat un fenomen físic. Com hem vist es tracta d’una vibració que es propaga. Però el que a nosaltres ens interessa és entendre el so, la veu, també des del punt de vista perceptiu, és a dir, de com l’escoltem. Per això cal comprendre quins són els paràmetres bàsics que constitueixen el so de la veu, i amb els quals ens és possible de descriure quines característiques té una veu o com cal modular-se per expressar, per exemple, una emoció. Aquests paràmetres bàsics són el to, la intensitat i el timbre.

To

Des d’un punt de vista físic el TO d’un so depèn del nombre d’oscil·lacions o freqüència de vibracions per segon. Així el to d’una veu dependrà del nombre de vegades que vibrin els plecs vocals de la laringe del parlant. Des d’un punt de vista perceptiu el TO l’associem a la sensació d’agut o greu que percebem en escoltar una veu. A major freqüència de vibració el to de la veu serà més agut, a menor freqüència més greu.

Podem controlar el to de la veu incrementant o disminuint la tensió en els plecs vocals, a la laringe. A major tensió, l’aire té més dificultat per sortir, els plecs s’obren menys i durant períodes de temps menors, així que augmenta la freqüència d’obertura i tancament i es produeixen tons més aguts. A menor tensió de laringe l’obertura és major i durant més temps, disminueix la freqüència d’oscil·lació i es produeixen tons més greus.

El to és el paràmetre que s’utilitza per a la classificació i la descripció de veus, com en el cas de l’òpera. Un parlant té capacitat per utilitzar una àmplia gamma de tons de veu. Se’n diu extensió tonal precisament a la gamma de tons que pot abastar una veu, des del to més greu al to més agut, forçant-la al límit de les seves possibilitats. I parlem de tessitura per referir-nos a la gamma de tons dintre de l’extensió tonal que una veu pot emetre amb comoditat.

La unitat de mesura del to és l’Hertz que es correspon al número d’oscil·lacions per segon. Una veu femenina normal té una freqüència d’entre 200 i 400 Hz. Una veu masculina estàndard varia en freqüències d’entre 100 i 150 Hz.

Intensitat

Des d’un punt de vista físic la intensitat depèn del grau d’obertura o amplitud dels plecs vocals. A major obertura més intensitat. Des d’un punt de vista perceptiu la intensitat l’associem a la sensació d’energia, de força, del fluix o del fort que sona una veu.

Podem controlar la intensitat de la veu incrementant o disminuint la pressió pulmonar (a partir de la tensió en els músculs que conformen la nostra caixa toràcica). Com més gran sigui la pressió, més gran serà l’obertura, la separació de les parets de la laringe, i per tant el so sonarà més fort, amb més energia. Com menor sigui la pressió la intensitat serà menor, el so sonarà fluix, amb poca força.

La unitat de mesura de la intensitat és una unitat de pressió, el Decibel (Db), que oscil·la des dels 0 Db (llindar de la percepció) als 120 Db (llindar del dolor). Mentre que la intensitat màxima d’una veu humana està sobre els 110 Db, una veu emesa en conversa interpersonal en condicions normals se sol emetre amb una intensitat d’entre 40 i 60 Db.

Timbre

Perceptivament el concepte de timbre s’associa a la complexitat del so. És l’element identificador d’un so que en marca la personalitat . Així, dos sons que provenen de dues fonts sonores diferents i, que tenen el mateix to i la mateixa intensitat, són percebuts per l’orella humana com a sons amb matisos diferents. És el cas de tots els instruments musicals, que poden emetre el mateix to a la mateixa intensitat, i en canvi sentirem que sonen diferent.

L’explicació acústica d’aquest fenomen és que un mateix so base, que anomenem freqüència fonamental, genera diferents ressonàncies depenent de la caixa per on passa (en el cas dels instruments musicals es tracta de caixes amb formes diverses i fetes de materials diferents). Aquestes ressonàncies matisen la freqüència fonamental fent-la sonar d’una manera diferenciada. És a dir, el timbre depèn de la superposició de diverses freqüències simples que a l’unir-se a la freqüència fonamental configuren una freqüència complexa.

Així dues veus que treballen a la mateixa intensitat i emeten la mateixa nota (el mateix to) generaran les freqüències fonamentals idèntiques en les respectives laringes. Però en passar pels ressonadors de cada locutor (ressonador bucal i ressonador nasal) els sons es matisen i es percebran com a diferents, és a dir, amb un timbre diferent.

Hi ha autors que afirmen que, en el cas de la veu humana el timbre es invariable perquè bona part de les ressonàncies (o harmònics) provenen de parts del cos que sempre són estables. Però el timbre de la nostra veu es pot modificar, ja que disposem dels ressonadors nasal i bucal, que són variables i maleables en forma i mida. Penseu, sinó, en la feina que fan els imitadors.

Un cop descrit el procés de producció de la veu des de les perspectives acústica i perceptiva, cal tenir present com usar-la, és a dir, quines són les tècniques de l’expressió oral, que ajuden a que la parla sigui clara, intel·ligible, comprensible. En primer lloc caldrà tenir cura de la dicció. Una bona pronúncia s’aconsegueix amb l’adequada construcció de les consonants, del que en diem articulació, i de les vocals o vocalització. Cal tenir en compte que alguns dels òrgans de la caixa de ressonància són fixos (els óssos de la cara), però d’altres com la llengua, el paladar tou o els llavis admeten mobilitat. Són aquests òrgans els que caldrà moure convenientment per tal de construir i ajustar els sons vocàlics i consonàntics de la parla i fer-nos entenedors.

Una segona tècnica d’expressió oral és l’ús adequat de la respiració. En parlar en veu alta o locutar ens cal emprar formes de respiració que evitin la fatiga, que ens garanteixin un bon volum d’aire i que no ens obliguin a una entonació forçada. Es recomana d’emprar l’anomenada respiració abdominal, que és la de major rendiment, perquè permet recollir major capacitat d’aire en tant que s’espandeix la zona baixa dels pulmons gràcies al control del diafragma i dels músculs abdominals. En la parla o locució radiofònica, la respiració (aspiració d’aire) s’ha de fer tot aprofitant les pauses lògiques del text (en el cas dels textos escrits, en les comes i els punts), si ens cal fer pauses per respirar en llocs on no hi ha una pausa lògica forçarem molt l’entonació.

Finalment, per a una bona tècnica d’expressió oral caldrà també tenir en compte la velocitat de locució o parla. Hem de ser conscients que cadascú de nosaltres té una velocitat discursiva pròpia que adapta segons la situació comunicativa. No és el mateix llegir un conte, un text informatiu o parlar de forma espontània. En tot cas, però, és important treballar per tal de cercar una velocitat adequada, és a dir, que permeti la comprensió d’aquell qui ens escolta i que permeti al parlant de pronunciar adequadament tots els sons. Ens fixarem especialment en la sensació rítmica que generen la durada de les síl.labes i la relació entre els sons de les paraules i les pauses, perquè és aquesta sensació la que es tradueix en sensació de velocitat per a l’oient.

Un segon nivell de treball del discurs oral on es treballa el domini dels elements que contribueixen a la creació de sentit i a la expressivitat.En aquest segon nivell de treball tractarem els elements suprasegmentals o paralingüístics de la parla, és a dir, els components prosòdics com ara l’entonació o el ritme, i els valors expressius del to, la intensitat i el timbre.

Pensem que de la mateixa manera que en la llengua escrita parlem de sintaxi per a referir-nos a les relacions formals entre les unitats lingüístiques que formen les oracions, en la llengua oral també podem parlar de sintaxi, en aquest cas de sintaxi sonora, per referir-nos a les formes d’organització dels elements d’un text per tal de preparar la seva oralització. L’objectiu és realitzar una construcció semàntica del text, és a dir, donar sentit al text, per tal de garantir una bona comprensió del seu significat. En la sintaxi sonora són claus els grups fònics i les pauses.

Grup fònic

En el discurs oral la unitat formal mínima amb la que organitzem el text no és la paraula. Quan parlem, ho fem lligant acústicament seqüències o grups de paraules que separem amb pauses. Així, el grup fònic és la seqüència mínima del discurs oral. És el paquet o seqüència de paraules que es troba delimitat per dues pauses.
Des del punt de vista sonor, el discurs oral es divideix en frases separades per pauses. Aquestes frases es divideixen en grups fònics separats per altres pauses menors. El sentit o significat que volem donar a un discurs determina la relació acústica entre paraules i entre grups fònics.

Pausa

La pausa és el silenci breu que s’insereix en el continuum sonor de la veu. Es tracta d’un silenci entre els grups fònics que no dura més de 3 segons. La pausa serveix com a enllaç ideològic entre les grups fònics, però actua de forma inversa:

  • com més llarga és una pausa, menor és la sensació d’enllaç entre els continguts dels grups fònics.
  • com més breu és la pausa, més vinculació s’estableix entre els continguts.

Òbviament, les pauses responen a dues raons, d’una banda a la necessitat fisiològica que té el parlant de respirar i d’altra a la necessitat de donar significació al text tot indicant i reforçant els valors semàntics dels grups fònics –final d’enunciat, inici d’enumeració, etc.- El més adequat és fer coincidir ambdues formes de pausa.

El grup fònic estructura sintàcticament el text ordenant-lo i organitzant-lo en grups d’idees per tal de donar-li sentit. Quan una frase es divideix en diversos grups fònics, utilitzant pauses de diverses durades, adscrivim cadascuna de les paraules del grup a un nucli ideològic i semàntic. D’aquesta manera estem carregant al grup fònic de sentit en funció del seu context inmediat. Segons com situem les pauses i com construïm els grups fònics en sonoritzar un text, aquest podrà tenir un sentit o altre. I, si no anem amb compte, fins i tot podem dificultar i impedir la seva comprensió.

La sintaxi sonora és l’eina essencial per a la construcció semàntica d’un text, però no és l’única. Les variacions controlades de to, és a dir, l’entonació, també tenen valor sintàctic. Coneixem cinc models entonatius o tonemes per tal d’estructurar el text oral.

>>> cadència >> caiguda de to tal i com el fem al final d’una frase.

>>> semi-cadència>> caiguda lleugera del to, s’acostumen a fer semi-cadències en l’interior de les frases, en les enumeracions, en el lligam entre dues frases subordinades.

>>> suspensió>> se sosté el to mig, s’usa en frases sense acabar, en el dos punts o en els punts suspensius.

>>> semi-anticadència>> lleugera pujada del to, les semi-anticadències apareixen a l’interior de la frase quan fem connexions entre coordinades, abans del complements circumstancial, etc.

>>> anticadència>> pujada de to, tal i com el faríem en una frase interrogativa.

Per un treball complet de sintaxi sonora caldrà aplicar de forma combinada l’organització semàntica del text a partir de la construcció dels grups fònics i la col.locació de les pauses i la disposició dels models entonatius o tonemes.

Un altre dels elements prosòdics a tenir en compte és el ritme. El ritme es relaciona amb l’organització dels diversos components sonors i la seva durada en el temps, és a dir, amb el nombre i ordre d’aparicions i durada de cada forma sonora o no sonora que s’inclogui en el producte radiofònic. Referint-nos a l’expressió oral, el ritme es relacionarà amb la paraula i la pausa, per tant a l’ordre en què apareixen i desapareixen, i a la durada de la presència/absència de cadascuna. Cal tenir present que el ritme és una sensació que percep l’oient a partir de l’organització que fem dels diversos elements. Així, per exemple, si combinem intervencions molt llargues d’un locutor amb pauses també molt llargues, tindrem sensació de ritme lent, tranquil; si l’organització es caracteritza per intervencions sempre de la mateixa durada combinades amb pauses que també durin el mateix, possiblement percebrem, tindrem sensació, de monotonia.

El ritme ens serà útil perquè es relaciona amb la sensació de velocitat, però també perquè ens permet controlar l’atenció d’aquell qui ens escolta –un canvi de ritme és una important crida d’atenció-, i perquè és un excel.lent recurs descriptiu, tant dels estats d’ànim (per exemple la tristesa l’associarem a un ritme lent) com de la pròpia realitat que volguem descriure (la rapidesa d’un partit de bàsquet precisarà d’una descripció verbal àgil).

Finalment cal parlar d’altres possibilitats expressives que té la veu a partir de la manipulació dels seus paràmetres bàsics com són el to i la intensitat. Ja hem vist que la informació que fem arribar a l’oient no depèn només de les paraules que triem per explicar o dir una cosa, sinó que cal considerar la forma com diem, expressem, aquestes paraules. Alguns autors utilitzen el concepte d’expressió fonoestèsica per referir-se a aquella part de l’expressió oral que es transmet a través dels trets acústics de la veu i que informa sobre el tamany, la forma, la textura o el tipus de moviment d’allò que es descriu, o bé sobre l’actitud, el caràcter i l’aspecte físic del parlant. També cal tenir en compte el concepte de simbolisme fònic quan en l’expressió oral d’una paraula hi ha coherència entre el significat d’aquest mot i la manera com s’ha expressat sonorament.