En sabem prou la dislèxia?

Títol:          En sabem prou la dislèxia?
Autor/a:     Abril Salvado Gispert
Tutor/a:      Isabel Llopis Llort
Modalitat:  Humanitats i Ciències Socials
Àrea:          Llengua
Centre:       Ins La Mar de la Frau
Localitat:   Cambrils

Objectius:

Estudiar si existeixen diferències en les mesures de suport aplicades a l’alumnat dislèxic entre els centres públics i centres concertats.
Estudiar si existeixen diferències en les mesures de suport aplicades a l’alumnat dislèxic entre el sistema educatiu actual i els anteriors.
Conèixer l’oferta de cursos de formació pel professorat.
Conèixer el nivell de coneixement de les mesures de suport que cal aplicar als alumnes dislèxics per part del professorat.

Hipòtesi:

L’alumnat dislèxic en els centres públics i privats: Se’ls garanteix una adaptació metodològica en el nostre sistema educatiu actual?

El procés:

La metodologia utilitzada en la meva recerca es basa en l’obtenció d’uns resultats a través d’uns formularis realitzats on-line. Les preguntes dels formularis estan relacionades amb els
quatre objectius.
A partir de l’estudi dels resultats, extreure’n les conclusions per a respondre la meva hipòtesi.
Explicar que la dislèxia també m’ha dificultat l’aprenentatge de les matemàtiques.
L’estadística era una part més mecànica i em va resultar més fàcil i agradable.
A l’ESO, vaig aprendre a interpretar els resultats a partir de les gràfiques obtingudes en enquestes o formularis i és per això que he aplicat aquests coneixements en aquest treball
de recerca.

Conclusions:

Resultats obtinguts:
Formulari 1: Alumnat dislèxic (46 respostes obtingudes)
Formulari 2: Professorat (181 respostes obtingudes, de les quals un 92,3% són de professors de centres públics).
Formulari 3: Orientadors educatius (40 respostes obtingudes, de les quals 70% corresponen a professors de centres educatius de secundària, 7,5% d’orientadors educatius de l’EAP i el 22, 5% són orientadors educatius de centres privats).
Formulari 4: Adults amb dislèxia (5 respostes obtingudes) Recordant els objectius aniré analitzant els resultats obtinguts i exposant les conclusions.
Objectiu1: Estudiar si existeixen diferències en les mesures de suport aplicades a l’alumnat dislèxic entre els centres públics i centres concertats.
A partir dels resultats obtinguts puc afirmar que no existeixen diferències entre els centres públics i els concertats. No hi ha diferències en les respostes.
Tampoc puc afirmar que els centres públics tinguin més alumnes amb dislèxia que els concertats. Suposo que caldria repetir el mateix estudi amb més centres i així poder deduir si hi ha alguna relació o no.
Objectiu 2: Estudiar si existeixen diferències en les mesures de suport aplicades a l’alumnat dislèxic entre el sistema educatiu actual i els anteriors.
Les respostes obtingudes per l’alumnat s’assemblen força a les respostes obtingudes pels adults dislèxics (cal remarcar que la majoria d’ells no van ser diagnosticats durant la seva etapa escolar).
Tots manifesten inseguretat, pors, incomoditat i gran esforç davant l’estudi i tasques del dia a dia com pot ser, per exemple, escriure un whatsApp.
Objectiu 3: Conèixer l’oferta de cursos de formació pel professorat. Un 88,4% afirma que no rep la suficient formació i informació per a fer les adaptacions metodològiques i un 88,7% afirma que no té acreditat cap curs de formació sobre la dislèxia.
Un 57% considera que hi ha poca oferta de cursos per atendre correctament a aquests alumnes i un 35,8% afirma que desconeix l’oferta.
Considero una dada curiosa els resultats obtinguts a la pregunta 18 del formulari del professorat on un 91,1% afirma que considera que hauria de ser obligatori per a tot el professorat la formació en adaptacions metodològiques per l’alumnat que presenta comorbitats: TDA/H, dislèxia, discalcúlia, altes capacitats, disgrafia, TEL… El 95% dels orientadors també creuen que hauria de ser obligatori.
M’ha sorprès que un 26% del professorat no conegui si la dislèxia se supera amb tractament farmacològic. Aquesta pregunta no l’havia plantejat al principi perquè suposava que això era conegut per tothom però finalment la vaig posar per curiositat i no he obtingut el 100% que jo esperava. En canvi la mateixa pregunta plantejada als orientadors sí que ha obtingut un no rotund.
El 70% dels orientadors creuen que el professorat no té suficients recursos i el 82,5% considera que el professorat no rep la suficient formació.
A més un 19,3% del professorat considera que l’alumnat dislèxic no ho viu com una etiqueta negativa. Això em fa pensar que, per exemple, a mi, hi ha una part del professorat que no ha entès com em sentia. Potser és per això que hi ha professors que ens fan llegir en veu alta (tal com surt en un comentari d’un company) o també n’hi ha d’altres que no ens adapten res.
Un 84,1% dels alumnes dislèxics tenim la sensació que el professorat no rep gaire formació i coincidim al dir que només hi ha una baixa proporció de professors que han entès en nostre problema. O sigui que penso que nosaltres captem aquesta falta de formació i no hi ha un 100% del professorat que ens entengui.
La pregunta 18 del formulari dels orientadors és la següent: Consideres que els alumnes dislèxics reben l’adaptació metodològica per part del 100% del professorat? El 92,5% dels orientadors afirmen que no i hi ha un comentari que diu que cal seguir treballant en l’atenció a la diversitat. Un altre comentari diu que pensa que hi ha poques ajudes als alumnes amb dislèxia i que hem de realitzar molts esforços per seguir el ritme dels nostres companys.
M’ha sorprès el comentari d’un professor que m’indica que comparteixi el resultat del qüestionari amb el responsable de formació del departament de Tortosa, per tenir en compte a l’hora de dissenyat el pla de formació atent a les necessitats formatives en aquests àmbits.
Em diu: Ànims i endavant! Des d’aquí li agraeixo la proposta i la confiança. Valoro molt positivament aquests i la resta de comentaris.
Objectiu 4: Conèixer el nivell de coneixement de les mesures de suport que cal aplicar als alumnes dislèxics per part del professorat.
Un 86,2% del professorat afirma que no té a l’abast suficients recursos per a fer les correctes adaptacions metodològiques.
El 61,7% del professorat afirma que desconeixen el nou model de PI del departament d’educació, així com també consideren que l’adaptació metodològica és cosa de tots i que els hi falta formació sobre aquest tema. Molts d’ells segueixen les pautes donades per part de les Direccions dels centres.
Només un 70% dels orientadors educatius coneixen el nou model de PI i crec que els professionals haurien de conèixer tots els documents.
Remarcar que un 65,9% sentim molta vergonya i inseguretat al llegir en veu alta però acabem llegint per obligació. Això em fa pensar en la falta de sensibilitat per part de molts professors. Sempre he pensat que m’agradaria veure’ls a ells dalt d’un escenari fent alguna cosa que no els hi sortís bé (encara que haguessin practicat molt), davant de molta gent.
Joal llegir sempre he passat molta vergonya i nervis i hi havia classes que abans de començar ja em posava nerviosa pensant que potser em tocaria llegir en veu alta.
Veig que el 63,6% dels meus companys pensen que el professorat no té gaire en compte que som dislèxics al moment de la lectura i un 15,9% pensen que el professorat no ho té gens en compte. Diuen que si ho sabessin mai farien llegir en veu alta.
Un 88,65% pensem que les lectures obligatòries ens ha suposat avorrir encara més la lectura i hauríem preferit poder escollir un llibre i així no hauria estat tan pesat. El 100% dels adults dislèxics diuen que no els va ajudar gens però el 100% actualment són bons lectors.
Un 77,3% dels alumnes dislèxics es veuen capacitats per cursar estudis universitaris i un 86,4% conten amb el suport familiar. Agraeixen també als professors que realment coneixen les seves dificultats perquè se senten atesos i encoratjats.
Suposo que també ens ajuda conèixer gent que està treballant de metge, professor, músics.
Vaig consultar per internet i vaig trobar diferents articles on hi havia una relació de famosos que també eren o són dislèxics. Això fa pensar que tots podem arribar a aconseguir allò que ens proposem utilitzant les estratègies i tenint el suport corresponent.
Els adults dislèxics al 100% afirmen que no se’ls hi va aplicar mesures per atendre les seves dificultats i que acostumaven a penalitzar molt per les faltes.
El 100% dels adults consideren que els correctors ortogràfics els hi són de gran ajuda i també un 100% que en situacions d’haver d’escriure en públic de forma improvisada han sentit intranquil·litat i també al escriure per whatsapp.
Un 100% dels adults dislèxics comparteixen amb mi el proverbi dels indis d’Amèrica del Nord que diu: “No jutgis a ningú fins que no hagis caminat una milla amb els seus mocassins” i que el nostre sistema educatiu inclusiu reclama que ens intercanviem sovint els mocassins.
Tal com he dit al començament, em vaig llegir la normativa. Em va costar força la comprensió i em vaig demanar ajuda perquè jo no estic gens acostumada a llegir aquests documents.
Puc dir que la teoria és molt bona però els resultats que jo he obtingut em fan pensar que no s’aplica gaire bé.
No m’atreveixo a dir que no es fa gens bé. Potser podria ser atrevida i dir-ho perquè realment les respostes dels quatre formularis coincideixen però he de pensar que jo només he analitzat una petita part del professorat, alumnat, orientadors i adults dislèxics.
Tal com em deia la professora de matemàtiques, de tota la població, s’ha d’agafar una mostra.Jo he escollit alumnes i professors de diversos centres, un total de sis centres. Els professors no són tots dels 6 centres escollits ja que vaig fer difusió del formulari a través del whatsaspp i he obtingut respostes de professors de centres diferents. Vull dir que les respostes dels professors sí que venen de diversos llocs i podria afirmar el que el que surt és semblant a la realitat, és a dir, que els professors no estan formats per atendre al l’alumnat dislèxic i jo suposo que els professors que sí que ens fan una bona atenció és per voluntat i formació pròpia i per la seva sensibilitat.
La meva proposta seria que caldria fer un estudi més ben fet, més alumnes i més professors i valorar si realment cal oferir més formació o inclús fer que aquesta formació sigui una cosa obligatòria per a tot el professorat.
A nivell personal sí que m’agradaria que hi hagués més oferta per als professors. Vaig estar consultant per internet i només vaig trobar una jornada formativa a Lleida5 ( s’ha fet aquest curs). Potser n’hi ha més cursos, jornades i altres però jo no ho he sabut trobar i els resultats dels formularis em diuen el mateix.
També considero que caldria fer una reflexió sobre les lectures obligatòries, sobretot per l’alumnat dislèxic. Els resultats obtinguts em fan pensar que tots els companys dislèxics han sentit el mateix que jo quan havien de llegir un llibre obligatòriament. Em sembla que això és una cosa ben fàcil de modificar i que potser així s’aconseguiria que no avorríssim la lectura.