Me Too

SE Tgnès08/04/19  

Sonia Béjar GonzálezTítol:          Me Too
Autor/a:     Sonia Béjar González
Tutor/a:      Eugeni Just
Modalitat:  Humanitats i Ciències Socials
Àrea:          Història
Centre:       C Puigcerver
Localitat:   Reus

Objectius:
  1. Aclarir el concepte de “gènere”
  2. Entendre d’on ve la situació masclista que encara perdura avui dia
  3. Saber quines són les conseqüències d’aquesta situació
  4. Entendre com se’ns ha educat perquè això succeeixi
Hipòtesi:

Sincerament, crec que tot i haver millorat la situació masclista a la qual estem sotmeses històricament de manera global i sistemàtica, encara queda molt camí per recórrer i, per desgràcia, tant els mitjans de comunicació com l’educació i el dia a dia vessen masclisme per totes bandes. Vull saber de quina millora estem parlant

El procés:

Primer de tot vaig començar a indagar sobre els gèneres: volia donar resposta a la pregunta “què és ser dona?”. Un cop vaig aclarir aquest concepte entorn el qual gira tot el treball, vaig voler trobar l’origen (si més no una hipòtesi). Per realitzar ambdues tasques la meva font principal van ser múltiples llibres sobre gèneres i cultura, recolzant-me també en pel·lícules, documentals, pàgines web i xerrades. En el moment que vaig tenir llest què era allò del què parlava (els gèneres) i d’on venia la seva jerarquització, va començar, personalment, la part més dura del treball. Mentre recopilava anuncis, llibres i material masclista en general m’adonava que, per molt que hem millorat i avançat, encara fem moltes coses malament, però el que realment em va trasbalsar van ser les entrevistes. Un total de 25 testimonis realment esgarrifosos que em posaven els pèls de punta contínuament. Finalment, vaig culminar el treball amb el títol “Me too”, que és en ell mateix milions de testimonis concentrats en dues paraules.

Conclusions:

Un cop finalitzat el treball, sento que he aconseguit els meus objectius. Per una part, he trobat resposta a com hem arribat a aquesta situació, o almenys una hipòtesi, i tot encaixa millor en la meva ment. He tornat a fer el que quedava plasmat a la introducció, obrir portes i calaixos empolsegats per trobar i entendre informació que avui dia molta gent es nega a llegir i a reconèixer la seva existència. M’he adonat que aquest tema data de més enrere del que pensava, que fa centenars anys ja s’alçaven veus parlant de gèneres i sexes i donant explicacions al perquè aquests s’han jerarquitzat, en temps en els quals la situació era molt pitjor que avui dia. M’he sentit recolzada, he pogut comprovar que no es cosa meva o d’unes quantes persones a través de xarxes socials, que això és més real que l’oxigen que respiro i no m’he tornat boja. Constantment parlo i debato sobre aquests aspectes, i en sentir segons quines coses tantes vegades, em parava a pensar com podia estar donant-se aquella conversa. Com podíem dues persones d’edat semblant, residents al mateix país, pensar tant diferent? Com era possible escoltar tantes vegades que el patriarcat no existeix ni va existir, l’insult feminazi, l’esment de l’hembrisme, que les denúncies falses són un 80%, que homes i dones som iguals i això de la desigualtat ens ho hem inventat, que el feminisme és una moda, que si no vaig depilada soc fastigosa, que si em peguen alguna cosa hauré fet, que si porto faldilla i em toquen sense el meu consentiment m’ho estava buscant, que si porto això o allò, bec o vaig sola de nit no em queixi després…
No entenia com algú podia pensar així. És clar que sabia, en realitat, que això era fruit de l’educació, però com ens han educat per arribar a aquest punt? De quina manera estaven (i estan) fetes les coses perquè algú recolzi idees que es basen en anul·lar drets? Des d’un principi vaig voler realitzar la línia temporal d’anuncis tot i que, abans de fer-la, ja sabia que la publicitat masclista no era quelcom del passat. Sabia que en el moment que comencés a recopilar imatges i vídeos ompliria carpetes i carpetes al meu escriptori i hauria d’escollir-ne només uns quants, perquè me’n sobrarien. Sabia que aquests missatges es transmetien de totes les formes possibles, més i menys subtilment.
Recordo que, un matí, fent-me l’esmorzar, vaig obrir una llauna de paté de la coneguda marca La Piara i vaig llegir el cartró on es trobava, així per casualitat. Ben gran, posava “Convertirás el bocadillo de tu hijo en un… ¡Gracias mamá!”, i el gràcies mare més gran que la frase anterior. Sembla una estupidesa, però t’hi pares a pensar i dius… Per què gràcies mare? Amb cors i en majúscules. El pare no pot fer-li l’entrepà al fill? O el mateix nen, si descartem que és massa petit, no se’l pot fer? Si s’utilitza el masculí per parlar en general i englobar-ho tot, el femení inclòs, per què quan es parla de cuinar o cuidar els nens, ja no l’emprem i ho fem en femení? Per què sempre es relacionen aquestes tasques amb la dona, la mare? Són petites coses que ningú es para a mirar, ni jo sé per què ho vaig llegir, però allà ho posa. De manera inconscient ho veus, perquè allà ho han escrit i per alguna raó, perquè ho miris. Però tot i així, tot i l’enorme quantitat d’anuncis que vaig recopilar i que he vist al llarg de la meva vida, també vaig trobar-ne de bons. Em va semblar genial veure per la televisió el de la tracta, la violència de gènere i la sexual. Per televisió, ja que molts no s’emeten i queden oblidats en un Tweet o una publicació de Facebook o Instagram, com el meravellós espot felicitant el Nadal de l’Itziar Castro a mans de Fox. També m’he trobat amb molts curtmetratges, com ara Ahora o nunca (2017) de l’Alicia Rodenas Sánchez i Ro de la Fuente, The order of things (2010) o Majorité Opprimée (2010) de l’Eléonore Pourriat, que tracten la violència de gènere i la situació en la que viu la dona en general. Per tant, tot i comprovar que avui dia el masclisme segueix escolant-se en la publicitat i la majoria de mitjans de comunicació, em reconforta saber també que s’estan produint canvis, que s’ha iniciat la rebel·lió i no s’aturarà. També he complert el meu objectiu amb la realització de les entrevistes, doncs he aconseguit donar llum a experiències que encara no l’havien vist mai, he aconseguit transmetre de manera directa i real la situació en la que vivim. No és teoria extreta de llibres o Internet, són vivències que posen els pèls de punta i t’omplen de ràbia, impotència i por. Dol que persones molt properes un dia et parlin per dir-te que volen participar en el teu treball de recerca i t’expliquin coses que no t’hauries imaginat, perquè pensaves que ja coneixies aquella persona i resulta que està lluitant per superar coses que tu no sabies que existien. Dol que, sense importar la procedència o l’edat, t’expliquin el mateix, que totes tinguin les mateixes pautes com a base. Dol saber que moltes d’elles ho han patit i no ho diuen per por, per vergonya, perquè els han fet pensar que és culpa seva. Dol mirar-la als ulls i que et digui “no, no em van creure”. I si dol sentir-ho, destrueix viure-ho. Així que sí, he aconseguit el que volia. He aconseguit que moltes em diguin que no ho havien explicat mai però s’han sentit segures per fer-ho ara. Però també he vist com la majoria em demanaven que no ho expliqués a ningú, que parléssim en un lloc apartat, que esborrés l’arxiu d’àudio després de transcriure l’entrevista, que en cap moment aparegués cap nom. La por ha de canviar de bàndol. La por l’ha de tenir qui fereix, vexa i destrueix, no qui pateix. Sobre la violència de gènere, he de dir que m’ha resultat molt complicat classificar tots els tipus. En termes generals sembla fàcil d’entendre, buscant per Google trobes set o vuit tipus i prou. Però la confusió va arribar en veure que depenent de com es miri, legalment, èticament o lògicament, el que s’entén per violència de gènere canvia. He vist que aquest tema (en general) es torna més difícil a mesura que aprofundeixes en ell i la gent en parla com si fos el més simple i senzill del món. També trobo que l’apartat de la violència domèstica aporta dades que ajuden a entendre el perquè de moltes coses. I per evitar confusions o males interpretacions, destaco que cal entendre el concepte de violència de gènere, el perquè del seu nom i el seu motiu. Qualsevol persona pot ser violenta, independentment del seu sexe, gènere, ètnia, classe, orientació sexual… El que s’ha d’entendre és que, partint d’aquesta predisposició individual a la violència, el sistema ens educa en aquest cas segons el gènere per desenvolupar-la o no i per dirigir-la a algú en qüestió. I és clar que per molta societat i sistema que existeixin, per molt que s’ensenyi les dones a ser tranquil·les, callades i submises i els homes a ser qui sotmet, qui decideix i qui exerceix poder, hi haurà dones violentes i homes tranquils, això no ho nega ningú. I també és obvi que tant dones com homes agredeixen a altres homes o dones, tampoc es pretén desmentir això amb el concepte de violència de gènere. El que es busca és donar a entendre que, segons qui exerceix la violència i a qui, gràcies al sistema que mou els fils a tot arreu, el motiu és diferent. Per exemple, quan una persona heterosexual agredeix una persona del col·lectiu LGTB només perquè pertany a aquest, entenem que parlem de violència lgtbòfoba. Perquè tan un feminicidi, el bullying, un acte homòfob o un de racista pertanyen al mateix grup, a la violència, però es distingeixen els uns dels altres perquè el motiu, l’origen de l’agressió, és diferent en cadascun d’ells. Per què l’agressió en base a l’orientació sexual es dona sistemàticament de persones cisheterosexual a persones homosexuals, bisexuals o trans? Perquè el sistema ensenya que el normal i correcte és ser cishetero, i quan algú no ho és, aquelles persones predisposades a ésser violentes ataquen a qui es surt de l’establert, perquè senten que la seva condició és millor i superior a la de l’altra persona. I això no implica en cap moment que algú del col·lectiu LGTB estigui exempt de cometre agressions. El que implica és que, si una persona bisexual agredeix a una heterosexual, la raó no és l’heterosexualitat, doncs cap sistema ensenya que aquesta orientació sigui pitjor que l’altra, sinó tot el contrari, i el mateix succeeix amb homes i dones. La diferència entre la violència que s’exerceix d’homes a dones i la que s’exerceix en altres direccions o amb altres subjectes és que, quan l’executor és un home i la destinatària una dona, aquest actua dins un marc social de supremacia que amaga el seu abús com una condició normal dins el seu gènere. Si no s’accepta l’existència de la violència dirigida de manera concreta i sistemàtica a certs col·lectius, com ara les dones, és perquè negar-la sosté els privilegis de qui l’exerceix.
El feminisme només busca l’apoderament de la dona per aconseguir la igualtat. Si la societat ha donat deu caramels als homes i cinc a les dones, el feminisme busca donar cinc a la dona perquè tothom en tingui deu. No es vol treure caramels a ningú ni atribuir les culpes d’aquest repartiment desigual als homes com a subjectes concrets. Ningú perd si les coses milloren. I és clar que tothom pateix riscos i l’ideal potser s’aconseguiria si tothom en tingués cinquanta, però això no treu que per arribar a aquesta xifra a algunes persones els falta més que a d’altres. Ja sigui pel seu gènere, per la seva orientació sexual, per l’ètnia, la classe… Vivim en un món jerarquitzat i cridar que hi ha col·lectius discriminats no significa que els que no ho estan (sistemàticament) es trobin exempts de patir. El feminisme no és una moda, ni una invenció, ni una ideologia que promou l’odi envers l’home, com he sentit tantes vegades.
D’altra banda, del procés de la seva realització he après múltiples coses. Vaig començar amb una selecció de temes molt gran, sense saber cap on enfocar el treball. Tot m’assemblava important i interessant i no era capaç d’escollir. Vaig començar a escriure coses que després no encaixaven i allò em feia dubtar de mi mateixa. Depenent de la situació puc ser molt segura o tot el contrari, i aquelles circumstàncies m’enterbolien la ment. Tot i que jo no ho creia, va resultar ben cert que a mesura que anava completant el treball amb sentit comú i paciència se’m presentaven els temes que havia de tractar. Vaig amoïnar-me massa quan no calia, tot acabava sorgint i fluint. Per aquesta raó l’índex variava sovint. Vaig afegir, treure i modificar fins que el que portava més de mig any escrivint em va convèncer. Sempre he estat massa perfeccionista i ho vull tenir tot sota control, però he d’entendre, i aquest treball m’ha ajudat a fer-ho, que això no és sempre possible. El treball de recerca ha estat un altre cop de realitat per mostrar-me que he de ser més segura en certs aspectes, que he d’apostar pel que faig i en cap moment pensar que no seré capaç d’aconseguir-ho. Que moltes vegades cal tancar els ulls i deixar-se emportar en comptes de fer càlculs que segurament deixaran de servir als dos minuts. Al llarg de la meva vida escolar he realitzat multitud de treballs, però aquest el sento part de mi. Jo l’he escrit, però ell també m’ha escrit a mi. Tracta d’un tema al que podria dir que hi dedico la meva vida i, alhora, li dec. Al feminisme li dec l’estimar-me més. Li dec haver entès que hi ha coses que per molt que em diguin que no, si jo vull són que sí. Li dec deixar de sentir-me malament per no fer tot allò que el món em diu que he de fer. Li dec haver guanyat confiança i seguretat per fer coses que mai havia fet. Li dec haver deixat d’estar incòmoda amb uns sostens o tallar-me al depilar-me, perquè m’ha fet entendre que aquestes coses s’han de fer si jo vull, no si ho vol algú altre. I semblen ximpleries, però fa temps m’era impossible pensar que m’atreviria a fer coses que avui trobo quotidianes. El masclisme mata i el feminisme salva. A mi m’ha salvat, m’ha tret de pous foscos dels que pensava que no podria sortir, i és el que representa la imatge de la portada. Una figura femenina, la meva, enfonsada en la foscor. Agenollada, amb el cap baix, sense rostre, desdibuixada, vençuda. Però rep una tènue il·luminació, un focus de llum situat davant seu. Representa l’esperança, les respostes, l’ajuda, el feminisme. És l’empenta que necessita per alçar-se i emprendre el vol, per aconseguir el que sempre va voler i conèixer tot allò que sempre van voler-li amagar.
I m’emociona escriure sobre el canvi que ha provocat en mi, perquè trobo que ha estat molt important i ha capgirat la meva manera de viure i veure les coses. M’ha obert els ulls, m’ha enretirat la bena que la societat m’havia lligat només néixer i he pogut veure amb claredat. És per això que vaig escollir aquest tema tot i no saber com enfocar-lo, perquè sentia que era el que havia de fer. Perquè per molt que m’agradi la ciència, aquest tema em nodreix la ment i la vida d’una manera extraordinària, diferent. No és només aprendre coses interessants, sinó aprendre com t’han arribat a manipular sense que te n’adonessis per fer coses que, si haguessis viscut en una realitat paral·lela no condicionada, mai hauries fet. O tot el contrari, adonar-te que moltes coses et criden o no l’atenció perquè t’han inculcat que així ha de ser i ara no ho pots evitar. Moltes vegades penso en com seria si no hagués nascut amb una llista de rols per acomplir sota el braç. Però la realitat és que, per molt que llencis la llista, el món te’n dona una altra i no te’n lliures d’ella. Però tot i tenir-la a ulls de gairebé tothom, tot i que es segueixin esperant o no coses de tu, el feminisme et permet adonar-te que és tan sols una llista, no ADN. Que hi pots renunciar. Que pots esbocinar-la i reduir-la a cendres. El feminisme et fa créixer com a persona, et fa deslliurar-te de totes les culpes que no eren teves, però que et van atribuir. El treball de recerca havia de tractar sobre quelcom que m’interessés, i que millor que allò que em dona ales, energia i ganes de lluitar. El feminisme és un flotador enmig d’una marea. Com diu Angela Davis, el feminisme és la idea radical que les dones som persones.

Bibliografia:
  • Dolors Comas d’Argemir. Trabajo, genero, cultura. Icaria editorial
  • A. Martin Casares. Antropología del género. Ediciones Cátedra
  • FTD. Cartilla moderna de urbanidad para niñas. Editorial Voluntad, LTDA
  • Eduardo Galeano. Mujeres. Editorial Crítica
  • Celia Amorós. Feminismo y filosofía. Editorial Síntesis
  • R. P. Ramón Ruiz Amado. La educación femenina.
  • V. F. Ascarza. La niña instruida. Editorial Magisterio Español
  • J. Prats. Historia Batxillerat. Barcanova (SA)
Llocs Web:
Presentació: