El cost d’una passió

SE Tgnès04/03/17  

Monica Hierro MagnetTítol: Gimnàstica Rítmica: el cost d’una passió
Autora: Mònica Hierro Magnet
Tutora: M. Victoria Garcia Belloso
Modalitat: Científic
Àrea curricular: Educació física
Centre: Ins Tarragona
Localitat: Tarragona

Objectius:

Practico la gimnàstica rítmica des dels 4 anys, primer a nivell d’activitat extraescolar a l’Escola Lestonnac-L’Ensenyança de Tarragona, i després ja a partir dels 7 anys a nivell de competició, primer a nivell de Catalunya i, a partir dels 12 anys a nivell estatal.

Tants anys de pràctica d’aquest esport m’ha donat moltes alegries i m’ha fet estimar-lo, però també m’ha fet experimentar tot el sacrifici que comporta la seva pràctica, com ara totes les hores de dedicació, les lesions, la dificultat de compaginar els estudis amb els rigorosos horaris d’entrenament, les frustracions i les injustícies que a vegades es veuen en les competicions.

Aprofitant que el passat any 2016 ha sigut any olímpic, vaig estar mirant totes les retransmissions de la gimnàstica rítmica per la televisió, i vaig veure com la gimnasta que lluitava per l’or, la Yana Kudryavtseva, a l’últim segon del seu exercici va tenir una petita errada i es va haver de conformar amb la plata. Això em va fer pensar encara més en que, com ja he dit abans, la gimnàstica rítmica és un esport molt sacrificat, perquè tota la teva feina l’has de demostrar en un minut i mig, i la majoria de la gent desconeix tot el que hi ha al darrera d’aquest minut i mig.

És per això que en aquest treball vull analitzar tot el que comporta la pràctica d’aquest esport i tots els seus aspectes negatius, perquè si jo, essent gimnasta d’alta competició, m’he plantejat retirar-me per l’estrès i la sensació d’ofec per falta de temps i els problemes que tots aquests esforços m’han arribat a suposar, no puc ni arribar-me a imaginar el que els deu passar a les gimnastes d’alt rendiment, com ara les gimnastes internacionals, que dediquen la seva vida exclusivament a aquest esport i que, tot i l’esforç i dedicació, moltes vegades es troben frustrades en la seva carrera com a gimnastes per diferents motius.

gimnastica
Hipòtesi:

La hipòtesi plantejada en aquest treball de recerca és la d’aprofundir en tots els aspectes negatius que hi ha al darrera de la gimnàstica rítmica i intentar demostrar per què, tot i aquests aspectes negatius, si una gimnasta continua practicant la gimnàstica rítmica potser és perquè, més que un esport, és una passió.

El procés:

Per a demostrar aquesta hipòtesi, he seguit un mètode de treball que ha hagut de variar en funció de la informació que he anat obtenint. Així, partint del coneixement que tinc de la gimnàstica rítmica per haver-la practicat durant gairebé 14 dels meus 17 anys a un nivell que ha arribat al de la competició estatal, vaig en un principi documentar-me a través de la consulta de llibres especialitzats, i per això vaig acudir com a primer recurs a la biblioteca de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya a Barcelona (INEFC), el dia 27 de juliol de 2016. Però la bibliografia que vaig aconseguir, per bé que molt complerta, tenia aspectes que havien quedat una mica antiquats, perquè totes les obres eren de la dècada dels 90. Per aquest motiu, vaig optar per actualitzar-la a través de les recerques a internet, i concretament al canal “Youtube”, on he trobat moltes entrevistes a gimnastes que actualment es troben a l’elit d’aquest esport, i també en articles i notícies de premsa on s’entrevisten a gimnastes i entrenadores. Sobretot m’ha estat molt útil la lectura d’un llibre escrit per una gimnasta que va ser medalla d’or als Jocs Olímpics d’Atlanta l’any 1996, que, escrit juntament amb una periodista esportiva, explica les seves vivències com a gimnasta d’alta competició amb un nivell de sinceritat i amb una mirada molt crítica, que es difícil de trobar en aquest esport.

A partir d’aquí vaig localitzar els punts en els que m’interessava més aprofundir i vaig decidir fer una visió transversal de tots aquests aspectes negatius, vaig preparar entrevistes per a tot el personal implicat en la pràctica d’aquest esport i vaig aconseguir, a través de contactes, de contactes d’aquests contactes, i fins i tot a través de les xarxes socials, que me les responguessin personal altament qualificat i gimnastes que formen part de l’actual equip nacional que han estat plata als darrers Jocs Olímpics de Río.

Conclusió:

He analitzat en primer lloc els aspectes tècnics de l’esport, que com en tots els esports de competició, està subjecte a una normativa tècnica, i he constatat que el Codi de puntuació té una gran complexitat, a la que s’afegeix una component subjectiva que no tenen altres esports (no és el mateix ser puntuat, que ser el primer en arribar a la meta, o ser el que marca més gols). El primer cost és, doncs, la dificultat en la comprensió del complex sistema de puntuació.

He analitzat també quins són els elevats costos econòmics que comporta la pràctica d’aquest esport, que ha d’assumir completament la gimnasta i la seva família, passant per les quotes d’entrenament, taxes d’inscripció a competicions, desplaçaments, i cost dels aparells i mallots.

L’exigència a nivell físic és un altre dels apartats analitzats, tant pel que fa a la tipologia de les gimnastes (que inclou uns requeriments a nivell d’alimentació molt estrictes), com per la duresa dels entrenaments, on la realització d’exercicis destinats a potenciar al mateix temps la força, la resistència, la flexibilitat, la coordinació i l’equilibri, sovint posa al límit els cossos de les gimnastes.

He comprovat que la pràctica d’aquest esport té un elevat risc de lesions, que moltes d’elles poden convertir-se en cròniques, que totes les gimnastes admeten haver-se lesionat i haver entrenat i competit amb dolor, i haver fet molts sacrificis i renunciat a moltes coses en una època d’adolescència i joventut on el més normal és tenir una vida social, i a causa de les elevades hores d’entrenament no han pogut fer el que feien la resta dels seus amics, i he analitzat com suporten tot això les gimnastes a nivell psicològic, on la pressió i la frustració són dos emocions molt presents.

He comprovat també que la gimnasta requereix d’un entorn estable i del suport familiar, i que això suposa que aquest entorn també s’ha de sacrificar perquè la gimnasta pugui practicar i competir.

I no obstant això, totes les gimnastes coincideixen en que l’època de la pràctica de l’esport és una etapa meravellosa de la seva vida, que no la canviarien per res, en la que han viscut experiències úniques i moltes la resumeixen com una etapa irrepetible per tots els bons records que se n’emporten, tot i que es queixen que ningú les va preparar per al moment de retirar-se i que aquesta retirada totes l’han viscuda com una etapa trista (perquè poques d’elles han abandonat la pràctica de la gimnàstica voluntàriament, sinó forçades per l’edat, les lesions, decisions tècniques o la impossibilitat de compaginar-ho amb els estudis).

Per això, crec que ha quedat demostrada la hipòtesi de que totes les gimnastes senten una “inclinació viva, vehement, violenta, de l’ànima” envers aquest esport i, per tant, costi el que costi, la seva pràctica és una passió.

Ara bé, el que no he pogut comprovar és  per què les gimnastes segueixen, tot i els aspectes negatius, practicant la gimnàstica rítmica. Potser perquè més que un esport és una passió, i la passió, com totes les emocions, no té explicació.

 Bibliografia: