Síria, tan lluny, tan a prop

Feu un comentari / Per / / Fòrum TRiCS Humanitats i Ciències Socials / Periodisme, TRiCS_Ins-Gabriel-Ferrater-i-Soler

Ins Gabriel Ferrater i Soler - Mar Martínez TurallolsTítol: Síria, tan lluny, tan a prop
Autora: Mar Martínez Turallols
Tutora: Maribel Virgili
Modalitat: Humanitats i Ciències Socials
Àrea curricular: Drets humans
Centre: Ins Gabriel Ferrater i Soler
Localitat: Reus

Objectius:
  • Explicar quines han estat les causes i quines estan sent les conseqüències de la Guerra Civil de Síria.
  • Examinar la legislació que emmarca aquest problema des de la normativa internacional, de la Unió Europea i nacional.
  • Descobrir quines campanyes o projectes s’ha realitzat, tant de manera directa com indirecta, des del Camp de Tarragona per poder ajudar als refugiats.
Hipòtesi:

La hipòtesi que es pretén verificar en aquest treball és la següent:
Existeix un procés que regula els drets dels refugiats i existeixen uns tràmits per poder fer-los arribar a un país segur, però aquest procés no és efectiu. Davant d’això els ciutadans decideixen actuar.

El procés:
  • Investigació de les causes i de les conseqüències de la Guerra Civil de Síria a través de llibres, xarxes i articles periodístics.
  • Examinar la normativa internacional, de la Unió Europea i nacional que emmarca aquest problema.
  • Realitzar entrevistes a totes les institucions o ajuntaments del Camp de Tarragona. En aquell municipi en el qual no sigui possible realitzar una entrevista investigar quines accions han realitzat a través de la xarxa.
  • Entrevistar diferents voluntaris/es del Camp de Tarragona que hagin anat a ajudar d’alguna manera als refugiats que es troben en els diferents camps instal•lats per Europa.
Conclusions:

Quan vaig començar aquest treball realment no coneixia quines eren les causes que havien provocat la guerra de Síria ni fins on anaven les seves conseqüències. Després de tenir tota aquesta informació realment m’he espantat veient com de lluny pot anar la crueltat dels éssers humans i tots els interessos que hi ha implicats en aquesta guerra, tant econòmics com polítics, interessos que ja no només són dels mateixos grups que volen dirigir Síria sinó que són interessos internacionals.

El que més em fa reflexionar però és veure com tantíssims països decideixen atacar aquest país, de forma directa i indirecta. Espanya no està involucrada de manera directa en la guerra però sí que està involucrada de manera indirecta venent armes que ajuden a fer que aquesta guerra segueixi endavant, el pitjor és que, com altres països europeus, després no assumeixen cap culpabilitat i ni tan sols es preocupen d’una manera eficaç de l’acolliment de totes aquelles persones que s’han vist obligades a fugir del seu país i portant amb elles un greu estrès posttraumàtic i l’única esperança de començar del que se’n pot dir de zero en un altre país lluny de la misèria i del continu soroll de les bombes explotant a prop de les seves cases.

En aquest punt he pogut observar llegint-me les diferents legislacions i parlant amb els diversos voluntaris que han anat a veure el problema in situ que sí que existeix un procés que regula els drets dels refugiats i sí que existeixen uns tràmits per poder fer-los arribar fins a un país segur, però aquest procés és molt lent i això no tan sols fa augmentar les males condicions de vida d’aquests refugiats sinó que a més reflecteix la mala organització de la Unió Europea i l’ONU respecta una crisi d’aquestes magnituds remarcant també el reprovable tracte amb un país clarament inadequat com és el cas de Turquia. Mai havíem vist en la seu de Nacions Unides crits desesperats d’ajuda davant el genocidi de tot un país.

He observat també que el que ha volgut fer la Unió Europea creant aquest pacte amb Turquia és el que en diem un concepte d’invisibilitat. Sembla que perquè ara ja només quedin pocs refugiats en els camps de Grècia i la majoria estiguin a Turquia, aquest problema s’hagi fet més petit perquè nosaltres no el veiem. Se’ns amaga per portar-nos a l’oblit.

Davant de la immobilitat dels organismes internacionals i del nostre propi país he hagut de renunciar al que més m’hagués agradat per aquest treball com hagués estat seguir de prop a una família de refugiats a casa nostra per poder-vos ensenyar la seva integració. Llavors, he pensat que no podia ser que gent com nosaltres no estigués fent res pel poble siri. A l’endinsar-me en les persones particulars, associacions i institucions municipals del nostre Camp de Tarragona he descobert que, a contracorrent, molts d’ells s’han rebel•lat a no fer res i han acabat fent molt.
Em plau observar la quantitat de projectes portats a terme al Camp de Tarragona siguin econòmics o de sensibilització, i veure com a casa meva, en el meu territori, no hi ha cap municipi que s’hagi negat a l’acolliment de persones refugiades, sinó tot el contrari, ja que són molts els municipis que han decidit considerar-se aptes per acollir refugiats i oferir ajudes econòmiques i educatives.

He pogut observar una resposta plenament satisfactòria i gratificant en saber que els ciutadans no són pas els que ajuden a endarrerir el procés d’acolliment sinó que són els que tenen més ganes de poder aportar el seu granet de sorra oferint una habitació de casa seva o fent col•lectes per poder enviar material cap als camps de refugiats. Són trenta els municipis que han aportat alguna ajuda fent un sopar solidari, una desfilada benefica, una subhasta d’art, unes jornades solidàries o en el cas dels municipis més rics com és el cas de Tarragona fen subvencions a diversos projectes d’organitzacions no governamentals.

A escala de municipis, dels 136 del Camp de Tarragona m’he posat en contacte amb els trenta municipis que havien desenvolupat una ajuda tant directe com indirecta envers aquesta crisi humanitària. La meva voluntat era no excloure’n cap però d’alguns d’ells no n’he pogut obtenir cap mena de resposta i és per això que he hagut de recórrer a fonts d’informació indirectes, publicades en diferents medis.

En escoltar les històries dels diferents voluntaris del Camp de Tarragona que van decidir marxar i ajudar amb el que fes falta, he pogut conèixer molts detalls que se m’amagaven i anècdotes personals molt dures que m’han apropat a la realitat que viuen d’una manera més directe.

En escoltar-los he pogut comprendre que persones com ells són les que ens fan prendre realment consciència d’aquesta barbàrie.

És el cas del David González, per exemple, qui a través de la fotografia i de testimoniatges en les seves exposicions ‘’Síria, la paraula de l’exili’’ i ‘’Síria, el camí de l’exili’’ ens ha fet comprendre a través d’imatges reals sense manipulació, la crua realitat de viure dins d’un camp de refugiats. La seva càmera ha enfocat angles alguns a on molts no volen mirar.

Que algú sigui capaç de jugar-se la vida per portar a casa nostra imatges de primera mà no té preu.
La història del Josep Vernet és una mica diferent. Ell juntament amb els seus companys d’un curs de grau superior de socorrisme van decidir que havien d’anar sí o sí a ajudar a tots aquells refugiats que volien arribar a les costes de Grècia. Tot i això en arribar a Lesbos feia pocs dies que s’havia firmat el pacte amb Turquia per tancar l’arribada a Grècia de refugiats i, per això, van haver de recórrer a altres accions com fer classes de natació a tots aquells nens que ho desitgessin en el camp de Karatepe. Van decidir no rendir-se al primer obstacle i fer allò que havien anat a fer: ajudar i ajudar. Ben segur que aquells nens que gràcies a ells van superar la por traumàtica a l’aigua no s’oblidaran d’aquest grup de casa nostra.

L’Hugo Di Dio va pensar que la millor manera d’ajudar era estar en tot moment al seu costat, que sentissin l’afecte de ben a prop. Ell ha fet tres viatges a Grècia: els ha salvat de morir ofegats i també els ha salvat de morir de pena una vegada al camp. A nosaltres ens ha fet comprendre que la guerra mutila per fora i per dins i que, quan mirem a un refugiat, els nostres ulls no es poden quedar només en la superfície.

Per acabar, l’Amanda Pérez i la Glòria Balada m’han ensenyat que quan es vol ajudar s’ajuda perquè la determinació és el més important. Elles des d’aquí sabien que ajudarien però no sabien com. Tot i així s’hi van llençar sense pensar-s’hi. Un cop allí van trobar la manera.

El que van fer va ser gran i petit a la vegada perquè el sol fet d’alimentar durant uns dies a un bon grup de refugiats amb fruita i verdura traslladat a un camp i amb la necessitat que hi ha, és una gran acció.

Considero que aquest treball m’ha fet créixer i ampliar el meu punt de mira sobre les coses. Ara en sentir una notícia bèl•lica penso que no estem lluny de tota aquella gent que no en pot escapar-se d’allí i penso en el que podem fer des d’aquí.

El que tinc clar és que per haver acabat el treball no deixaré de preocupar-me pel poble siri perquè no podem silenciar les veus d’aquells que ens demanen ajuda a crits. El meu objectiu serà doncs ajudar des d’aquí i tan de bo des d’allí prenent l’exemple de tanta gent propera a nosaltres que ja ha fet el pas.

Bibliografia:

Fonts orals:

  • Amanda Pérez, voluntària en el camp de refugiats Filippiada, Grècia
  • Àngel Xifré, Alcalde d’Almoster, director territorial d’Agricultura i secretari de Política Parlamentària de la Federació d’ERC del Baix Camp
  • Associació el Lluert, Montbrió del Camp
  • Carlos Laquinandi, director del Centre Llatinoamericà de Reus
  • David González, fotoperiodista freelance
  • Glòria Balada, voluntària en el camp de refugiats Filippiada, Grècia
  • Hugo Di Dio, voluntari a Grècia
  • Josep Vernet, socorrista voluntari en el camp Karatepe, Grècia
  • Mariona Llop, membre de Reus Refugi
  • Marta Marfany, Auxiliar tècnica de cooperació de l’Ajuntament de Tarragona
  • Estela Baeza, Regidora de Benestar i Serveis Socials de l’Ajuntament de Salou
  • Montserrat Flores, Regidora de participació, ciutadania i transparència de l’Ajuntament de Reus
  • Núria Ferrando, Tècnica municipal de participació ciutadana i cooperació

Feu un comentari

Comenceu a escriure i pressioneu la tecla ENTER per cercar

Desplaça cap amunt
Ves al contingut