ant en tant, és important participar en alguna formació per recollir idees, refrescar continguts i sobretot adquirint-ne de nous per després poder-los aplicar a la pràctica diària.
Aquest mes de març durant un divendres al vespre i dos dissabtes al matí hem participat a la formació “Desenterrem el franquisme” impulsada per grup de treball Exili Deportació i Holocaust de l’Alt Empordà amb el suport del Servei Educatiu de la mateixa comarca.
La proposta que han plantejat consistia en un taller el divendres 21 de març al vespre i un cicle de quatre conferències els dissabtes 22 i 29 de març durant tot el matí amb uns conferenciants de luxe.
La formació, que es duia a terme a la seu del Servei Educatiu de l’Alt Empordà, va començar amb un taller de títol significatiu: “com abordar els discursos d’odi a l’aula” executat per una tècnica de la fundació Neus Català. A través de diferents dinàmiques participatives es varen explorar els límits dels prejudicis, els privilegis que posseïxen certes persones sobre d’altres (per exemple per ser home, blanc i europeu) i sobretot la importància de les dades per contrarestar els discursos xenòfobs i falsos que s’esbomben per les xarxes.
El dissabte al matí iniciàvem el cicle de conferències amb una de les veus més autoritzades en la panorama català sobre el franquisme, l’historiador Borja de Riquer amb la conferència “com aproximar-se avui a l’estudi i divulgació del franquisme: reflexions i propostes”. Una classe magistral de gairebé dues hores que varen passar volant. En la seva exposició va anar desgranant com la historiografia s’ha apropat al franquisme des dels anys 70 fins a l’actualitat, plantejant preguntes sobre el franquisme, exposant dades des de la micro fins a la macro història, desmuntant els tòpics que des del mateix règim es varen encarregar d’imposar en el relat oficial i que han perdurat durant la democràcia. Va concloure exposant la mirada que hem de tenir el docents a l’aula, com encarar la memòria amb els alumnes i aquí va ser taxatiu: a l’aula s’han de defensar els valors democràtics, no tenir por de proposar situacions conflictives (amb exemples de com treballar amb l’alumnat casos pràctics a partir dels arxius en línia sobre la Causa General de 1940-1941), fugir de la neutralitat i sempre amb un compromís amb els valors cívics per combatre els discursos totalitaris.
Després de marcar el marc teòric i historiogràfic, les següents tres conferències tenien un mateix denominador comú: els morts del franquisme. A través de les víctimes, els conferenciants van desemmascarar la violència i la repressió de la dictadura i els efectes que aquesta va exercir sobre la nostra societat.
La segona conferència del primer dissabte, la primera visió sobre els morts del franquisme, va anar a càrrec de la professora i historiadora Queralt Solé amb el títol: “Fosses comunes de la guerra civil al segle XXI: exhumar i legislar”. Durant la seva conferència va exposar la tipologies de fosses comunes que sorgeixen durant i després del conflicte bèl·lic de la Guerra Civil. Va ressaltar la gran diferència entre les fosses dels soldats franquistes i la dels soldats republicans. Els primers varen poder enterrar els seus morts, tots identificats, homenejats i més endavant traslladats amb tots els honors a partir de 1958 al Valle de los Caídos. El règim li’n va treure tot el rèdit que va poder amb grans cerimònies, litúrgies i monuments. Els segons, els republicans, foren enterrats en fosses sense identificar, amuntegats, sovint en llocs desconeguts i oblidats.
La conferenciant va anar acompanyant la seva exposició exposant les diferents lleis sobre memòria, sobre el paper de les institucions respecte al tractament i obertura de les fosses comunes de la guerra i el retorn de la dignitat d’aquest morts. La feina feta durant els darrers anys, la immensa tasca que queda per fer i sobretot la importància que les institucions ajudin en aquest procès de recuperació i tancament emocional pels familiars que cerquen encara els seus avantpassats.
El darrer dia de la formació, el dissabte 29 de març prengué un caire emotiu amb dues conferències que des de l’emoció ens varen deixar a tots els participants impactats. La primera, de l’arqueòleg René Pacheco amb el títol “Fosses i pedagogia, com sensibilitzar l’alumnat sobre el tema” va presentar una una xerrada que dur a terme als instituts per sensibilitzar sobre la problemàtica de les fosses comunes i sensibilitzar sobre el tema a les noves generacions. La presentació que utilitza als instituts porta per títol: “Trencant el silenci: la recuperació de les víctimes del franquisme”. En ella presenta la seva experiència com a arqueòleg que treballa excavant fosses comunes del franquisme. Una presentació que desgrana tot el procés des del principi fins al final d’obertura d’una fossa comuna, passant des d’aspecte metodològics, els treballs arqueològics, la burocràcia que cal realitzar, les denúncies d’aquestes morts, la relació amb les famílies i el poble a on s’excava, les dificultats de la seva tasca i el final, que és el retorn de les restes als familiars que poden després de molts anys enterrar dignament els seus avantpassats.
L’exposició l’acompanya amb anècdotes que s’ha trobat al llarg de les seves excavacions, algunes d’elles esfereïdores, com la d’una avi i una àvia, germans, d’un poble de Ciudad Real que varen passar dies asseguts al costat de la fossa mentre excavaven en condicions climàtiques adverses perquè 75 anys després es podien retrobar amb el seu pare afusellat. Com va dir en René Pacheco: “Quan obres una fossa, es trenca el silenci. Al obrir-la la gent comença a parlar”. I trencant el silenci s’inicia la reparació, la recuperació de la dignitat i la construcció de la memòria.
La darrera i última conferencia fou a càrrec de Pedro Luís Alonso Gutiérrez, membre de la plataforma d’associacions de familiars de víctimes del franquisme de les fosses de Paterna. En la seva conferència, “Les fosses de Paterna en el marc de la repressió franquista. El treball reparador de la memòria” va presentar-nos el cas concret de la repressió franquista a Paterna, lloc de genocidi i afusellament sistemàtic entre el 1939 i el 1956 amb l’execució de 2238 persones, entre ells el seu avi, Ulpiano Alonso Presa. Relatant aquest cas concret, reflexionava com la repressió va ser sistemàtica, meditada i gestionada amb marcs legals del règim per tal d’eliminar els desafectes i al mateix temps substituir i esborrar les seves idees de la societat. El cas de Paterna i les seves 154 fosses és un dels exemples més terrorífics de genocidi perpetrat pel règim.
En Pedro Luís ens va parlar de com des de l’inici de la dictadura, els familiars, han lluitat per mantenir la memòria dels seus morts, seguint l’exemple de les “mujeres de negro de la Barranca”, una fossa de la Rioja on les viudes, filles i germanes anaven cada any per Tots Sants a recordar els seus marits i fills malgrat els impediments del règim. A Paterna també les famílies a partir de 1942 anaven a dipositar flors, però és sobretot després de la mort del dictador que s’han creat diferents associacions de familiars de les diferents fosses de Paterna que lluiten per aconseguir que es facin exhumacions, es puguin enterrar tots els afusellats i es creï un memorial per recordar les víctimes, i així amb la memòria reparar el mal causat cap als familiars.
En resum, només queda agrair la tasca del Grup de Treball Exili Deportació i Holocaust de l’Alt Empordà per haver organitzat la present formació. Formació seria, rigorosa, significativa i que ha oferit eines, respostes i molta, molta energia per continuar defensant i lluitant des la trinxera de les nostres aules pels valors democràtics i cívics contra la barbàrie, els fanatismes i els temps ombrívols que alguns volen que retornin.
Formació “Desenterrem el Franquisme”
30/03/25
De t
ant en tant, és important participar en alguna formació per recollir idees, refrescar continguts i sobretot adquirint-ne de nous per després poder-los aplicar a la pràctica diària.
Aquest mes de març durant un divendres al vespre i dos dissabtes al matí hem participat a la formació “Desenterrem el franquisme” impulsada per grup de treball Exili Deportació i Holocaust de l’Alt Empordà amb el suport del Servei Educatiu de la mateixa comarca.
La proposta que han plantejat consistia en un taller el divendres 21 de març al vespre i un cicle de quatre conferències els dissabtes 22 i 29 de març durant tot el matí amb uns conferenciants de luxe.
La formació, que es duia a terme a la seu del Servei Educatiu de l’Alt Empordà, va començar amb un taller de títol significatiu: “com abordar els discursos d’odi a l’aula” executat per una tècnica de la fundació Neus Català. A través de diferents dinàmiques participatives es varen explorar els límits dels prejudicis, els privilegis que posseïxen certes persones sobre d’altres (per exemple per ser home, blanc i europeu) i sobretot la importància de les dades per contrarestar els discursos xenòfobs i falsos que s’esbomben per les xarxes.
El dissabte al matí iniciàvem el cicle de conferències amb una de les veus més autoritzades en la panorama català sobre el franquisme, l’historiador Borja de Riquer amb la conferència “com aproximar-se avui a l’estudi i divulgació del franquisme: reflexions i propostes”. Una classe magistral de gairebé dues hores que varen passar volant. En la seva exposició va anar desgranant com la historiografia s’ha apropat al franquisme des dels anys 70 fins a l’actualitat, plantejant preguntes sobre el franquisme, exposant dades des de la micro fins a la macro història, desmuntant els tòpics que des del mateix règim es varen encarregar d’imposar en el relat oficial i que han perdurat durant la democràcia. Va concloure exposant la mirada que hem de tenir el docents a l’aula, com encarar la memòria amb els alumnes i aquí va ser taxatiu: a l’aula s’han de defensar els valors democràtics, no tenir por de proposar situacions conflictives (amb exemples de com treballar amb l’alumnat casos pràctics a partir dels arxius en línia sobre la Causa General de 1940-1941), fugir de la neutralitat i sempre amb un compromís amb els valors cívics per combatre els discursos totalitaris.
Després de marcar el marc teòric i historiogràfic, les següents tres conferències tenien un mateix denominador comú: els morts del franquisme. A través de les víctimes, els conferenciants van desemmascarar la violència i la repressió de la dictadura i els efectes que aquesta va exercir sobre la nostra societat.
La segona conferència del primer dissabte, la primera visió sobre els morts del franquisme, va anar a càrrec de la professora i historiadora Queralt Solé amb el títol: “Fosses comunes de la guerra civil al segle XXI: exhumar i legislar”. Durant la seva conferència va exposar la tipologies de fosses comunes que sorgeixen durant i després del conflicte bèl·lic de la Guerra Civil. Va ressaltar la gran diferència entre les fosses dels soldats franquistes i la dels soldats republicans. Els primers varen poder enterrar els seus morts, tots identificats, homenejats i més endavant traslladats amb tots els honors a partir de 1958 al Valle de los Caídos. El règim li’n va treure tot el rèdit que va poder amb grans cerimònies, litúrgies i monuments. Els segons, els republicans, foren enterrats en fosses sense identificar, amuntegats, sovint en llocs desconeguts i oblidats.
La conferenciant va anar acompanyant la seva exposició exposant les diferents lleis sobre memòria, sobre el paper de les institucions respecte al tractament i obertura de les fosses comunes de la guerra i el retorn de la dignitat d’aquest morts. La feina feta durant els darrers anys, la immensa tasca que queda per fer i sobretot la importància que les institucions ajudin en aquest procès de recuperació i tancament emocional pels familiars que cerquen encara els seus avantpassats.
El darrer dia de la formació, el dissabte 29 de març prengué un caire emotiu amb dues conferències que des de l’emoció ens varen deixar a tots els participants impactats. La primera, de l’arqueòleg René Pacheco amb el títol “Fosses i pedagogia, com sensibilitzar l’alumnat sobre el tema” va presentar una una xerrada que dur a terme als instituts per sensibilitzar sobre la problemàtica de les fosses comunes i sensibilitzar sobre el tema a les noves generacions. La presentació que utilitza als instituts porta per títol: “Trencant el silenci: la recuperació de les víctimes del franquisme”. En ella presenta la seva experiència com a arqueòleg que treballa excavant fosses comunes del franquisme. Una presentació que desgrana tot el procés des del principi fins al final d’obertura d’una fossa comuna, passant des d’aspecte metodològics, els treballs arqueològics, la burocràcia que cal realitzar, les denúncies d’aquestes morts, la relació amb les famílies i el poble a on s’excava, les dificultats de la seva tasca i el final, que és el retorn de les restes als familiars que poden després de molts anys enterrar dignament els seus avantpassats.
L’exposició l’acompanya amb anècdotes que s’ha trobat al llarg de les seves excavacions, algunes d’elles esfereïdores, com la d’una avi i una àvia, germans, d’un poble de Ciudad Real que varen passar dies asseguts al costat de la fossa mentre excavaven en condicions climàtiques adverses perquè 75 anys després es podien retrobar amb el seu pare afusellat. Com va dir en René Pacheco: “Quan obres una fossa, es trenca el silenci. Al obrir-la la gent comença a parlar”. I trencant el silenci s’inicia la reparació, la recuperació de la dignitat i la construcció de la memòria.
La darrera i última conferencia fou a càrrec de Pedro Luís Alonso Gutiérrez, membre de la plataforma d’associacions de familiars de víctimes del franquisme de les fosses de Paterna. En la seva conferència, “Les fosses de Paterna en el marc de la repressió franquista. El treball reparador de la memòria” va presentar-nos el cas concret de la repressió franquista a Paterna, lloc de genocidi i afusellament sistemàtic entre el 1939 i el 1956 amb l’execució de 2238 persones, entre ells el seu avi, Ulpiano Alonso Presa. Relatant aquest cas concret, reflexionava com la repressió va ser sistemàtica, meditada i gestionada amb marcs legals del règim per tal d’eliminar els desafectes i al mateix temps substituir i esborrar les seves idees de la societat. El cas de Paterna i les seves 154 fosses és un dels exemples més terrorífics de genocidi perpetrat pel règim.
En Pedro Luís ens va parlar de com des de l’inici de la dictadura, els familiars, han lluitat per mantenir la memòria dels seus morts, seguint l’exemple de les “mujeres de negro de la Barranca”, una fossa de la Rioja on les viudes, filles i germanes anaven cada any per Tots Sants a recordar els seus marits i fills malgrat els impediments del règim. A Paterna també les famílies a partir de 1942 anaven a dipositar flors, però és sobretot després de la mort del dictador que s’han creat diferents associacions de familiars de les diferents fosses de Paterna que lluiten per aconseguir que es facin exhumacions, es puguin enterrar tots els afusellats i es creï un memorial per recordar les víctimes, i així amb la memòria reparar el mal causat cap als familiars.
En resum, només queda agrair la tasca del Grup de Treball Exili Deportació i Holocaust de l’Alt Empordà per haver organitzat la present formació. Formació seria, rigorosa, significativa i que ha oferit eines, respostes i molta, molta energia per continuar defensant i lluitant des la trinxera de les nostres aules pels valors democràtics i cívics contra la barbàrie, els fanatismes i els temps ombrívols que alguns volen que retornin.
ant en tant, és important participar en alguna formació per recollir idees, refrescar continguts i sobretot adquirint-ne de nous per després poder-los aplicar a la pràctica diària.
Aquest mes de març durant un divendres al vespre i dos dissabtes al matí hem participat a la formació “Desenterrem el franquisme” impulsada per grup de treball Exili Deportació i Holocaust de l’Alt Empordà amb el suport del Servei Educatiu de la mateixa comarca.
La proposta que han plantejat consistia en un taller el divendres 21 de març al vespre i un cicle de quatre conferències els dissabtes 22 i 29 de març durant tot el matí amb uns conferenciants de luxe.
La formació, que es duia a terme a la seu del Servei Educatiu de l’Alt Empordà, va començar amb un taller de títol significatiu: “com abordar els discursos d’odi a l’aula” executat per una tècnica de la fundació Neus Català. A través de diferents dinàmiques participatives es varen explorar els límits dels prejudicis, els privilegis que posseïxen certes persones sobre d’altres (per exemple per ser home, blanc i europeu) i sobretot la importància de les dades per contrarestar els discursos xenòfobs i falsos que s’esbomben per les xarxes.
El dissabte al matí iniciàvem el cicle de conferències amb una de les veus més autoritzades en la panorama català sobre el franquisme, l’historiador Borja de Riquer amb la conferència “com aproximar-se avui a l’estudi i divulgació del franquisme: reflexions i propostes”. Una classe magistral de gairebé dues hores que varen passar volant. En la seva exposició va anar desgranant com la historiografia s’ha apropat al franquisme des dels anys 70 fins a l’actualitat, plantejant preguntes sobre el franquisme, exposant dades des de la micro fins a la macro història, desmuntant els tòpics que des del mateix règim es varen encarregar d’imposar en el relat oficial i que han perdurat durant la democràcia. Va concloure exposant la mirada que hem de tenir el docents a l’aula, com encarar la memòria amb els alumnes i aquí va ser taxatiu: a l’aula s’han de defensar els valors democràtics, no tenir por de proposar situacions conflictives (amb exemples de com treballar amb l’alumnat casos pràctics a partir dels arxius en línia sobre la Causa General de 1940-1941), fugir de la neutralitat i sempre amb un compromís amb els valors cívics per combatre els discursos totalitaris.
Després de marcar el marc teòric i historiogràfic, les següents tres conferències tenien un mateix denominador comú: els morts del franquisme. A través de les víctimes, els conferenciants van desemmascarar la violència i la repressió de la dictadura i els efectes que aquesta va exercir sobre la nostra societat.
La segona conferència del primer dissabte, la primera visió sobre els morts del franquisme, va anar a càrrec de la professora i historiadora Queralt Solé amb el títol: “Fosses comunes de la guerra civil al segle XXI: exhumar i legislar”. Durant la seva conferència va exposar la tipologies de fosses comunes que sorgeixen durant i després del conflicte bèl·lic de la Guerra Civil. Va ressaltar la gran diferència entre les fosses dels soldats franquistes i la dels soldats republicans. Els primers varen poder enterrar els seus morts, tots identificats, homenejats i més endavant traslladats amb tots els honors a partir de 1958 al Valle de los Caídos. El règim li’n va treure tot el rèdit que va poder amb grans cerimònies, litúrgies i monuments. Els segons, els republicans, foren enterrats en fosses sense identificar, amuntegats, sovint en llocs desconeguts i oblidats.
La conferenciant va anar acompanyant la seva exposició exposant les diferents lleis sobre memòria, sobre el paper de les institucions respecte al tractament i obertura de les fosses comunes de la guerra i el retorn de la dignitat d’aquest morts. La feina feta durant els darrers anys, la immensa tasca que queda per fer i sobretot la importància que les institucions ajudin en aquest procès de recuperació i tancament emocional pels familiars que cerquen encara els seus avantpassats.
El darrer dia de la formació, el dissabte 29 de març prengué un caire emotiu amb dues conferències que des de l’emoció ens varen deixar a tots els participants impactats. La primera, de l’arqueòleg René Pacheco amb el títol “Fosses i pedagogia, com sensibilitzar l’alumnat sobre el tema” va presentar una una xerrada que dur a terme als instituts per sensibilitzar sobre la problemàtica de les fosses comunes i sensibilitzar sobre el tema a les noves generacions. La presentació que utilitza als instituts porta per títol: “Trencant el silenci: la recuperació de les víctimes del franquisme”. En ella presenta la seva experiència com a arqueòleg que treballa excavant fosses comunes del franquisme. Una presentació que desgrana tot el procés des del principi fins al final d’obertura d’una fossa comuna, passant des d’aspecte metodològics, els treballs arqueològics, la burocràcia que cal realitzar, les denúncies d’aquestes morts, la relació amb les famílies i el poble a on s’excava, les dificultats de la seva tasca i el final, que és el retorn de les restes als familiars que poden després de molts anys enterrar dignament els seus avantpassats.
L’exposició l’acompanya amb anècdotes que s’ha trobat al llarg de les seves excavacions, algunes d’elles esfereïdores, com la d’una avi i una àvia, germans, d’un poble de Ciudad Real que varen passar dies asseguts al costat de la fossa mentre excavaven en condicions climàtiques adverses perquè 75 anys després es podien retrobar amb el seu pare afusellat. Com va dir en René Pacheco: “Quan obres una fossa, es trenca el silenci. Al obrir-la la gent comença a parlar”. I trencant el silenci s’inicia la reparació, la recuperació de la dignitat i la construcció de la memòria.
La darrera i última conferencia fou a càrrec de Pedro Luís Alonso Gutiérrez, membre de la plataforma d’associacions de familiars de víctimes del franquisme de les fosses de Paterna. En la seva conferència, “Les fosses de Paterna en el marc de la repressió franquista. El treball reparador de la memòria” va presentar-nos el cas concret de la repressió franquista a Paterna, lloc de genocidi i afusellament sistemàtic entre el 1939 i el 1956 amb l’execució de 2238 persones, entre ells el seu avi, Ulpiano Alonso Presa. Relatant aquest cas concret, reflexionava com la repressió va ser sistemàtica, meditada i gestionada amb marcs legals del règim per tal d’eliminar els desafectes i al mateix temps substituir i esborrar les seves idees de la societat. El cas de Paterna i les seves 154 fosses és un dels exemples més terrorífics de genocidi perpetrat pel règim.
En Pedro Luís ens va parlar de com des de l’inici de la dictadura, els familiars, han lluitat per mantenir la memòria dels seus morts, seguint l’exemple de les “mujeres de negro de la Barranca”, una fossa de la Rioja on les viudes, filles i germanes anaven cada any per Tots Sants a recordar els seus marits i fills malgrat els impediments del règim. A Paterna també les famílies a partir de 1942 anaven a dipositar flors, però és sobretot després de la mort del dictador que s’han creat diferents associacions de familiars de les diferents fosses de Paterna que lluiten per aconseguir que es facin exhumacions, es puguin enterrar tots els afusellats i es creï un memorial per recordar les víctimes, i així amb la memòria reparar el mal causat cap als familiars.
En resum, només queda agrair la tasca del Grup de Treball Exili Deportació i Holocaust de l’Alt Empordà per haver organitzat la present formació. Formació seria, rigorosa, significativa i que ha oferit eines, respostes i molta, molta energia per continuar defensant i lluitant des la trinxera de les nostres aules pels valors democràtics i cívics contra la barbàrie, els fanatismes i els temps ombrívols que alguns volen que retornin.
