Caldria canviar la mirada centrada en l’entorn, i no en la discapacitat
Com a persona amb sordesa, o persona sorda, aquest mes de desembre faig un article de reflexió sobre el terme discapacitat. És un terme amb què mai m’he sentit identificada, i em sona a minusvalidesa, deficiència, menys que… Vaig néixer sorda, he crescut com a tal i moriré sorda; és la meva condició natural i m’he desenvolupat com a tal, potenciant totes les meves capacitats i estratègies; amb la sort d’haver crescut en un ampli entorn familiar i d’amistats en què sempre m’han tractat com a valor afegit; mai com a deficient o amb discapacitat auditiva, fins que a la meva transició al món laboral vaig començar a veure i percebre les visions dels altres cap a nosaltres. Posen cada etiqueta, fan números, percentatges, exposen models d’èxit quan no ho són (ningú ho és, cadascú té la seva variabilitat), fins i tot es fan els subgrups d’oralistes i signants (no sóc ni l’una cosa ni l’altra, jo em considero sorda i multilingüe) fent comparacions i distincions que fan més mal que bé. Que si parla o no parla, o que si empra o no la llengua de signes catalana; quan en realitat tots tenim unes habilitats i competències multilingües diverses, que s’han de potenciar i no eliminar (la llengua de signes encara està molt minoritzada i molts sectors tenen prejudicis envers la potenciació o ús d’aquesta llengua, que és patrimoni de Catalunya). Les etiquetes centrades en el dèficit no són inclusives. Hem de cuidar la nostra llengua inclusiva, i molt. Amb respecte cap a la condició de tots els individus, amb les seves capacitats, potencialitats i diversitat-variabilitat.
Caldria canviar la mirada centrada en l’entorn, i no en la discapacitat. Una bona amiga meva, sorda, usuària d’implant coclear i multilingüe (diverses llengües orals i la llengua de signes catalana), pregonava que no som orelles ni boques. Que som individus, ciutadans de ple dret i amb drets que no ens han de prendre ni limitar-nos al disseny dels altres. Hem de dur una motxilla amb totes les eines i recursos, fins i tot totes les llengües que ens permetin un accés total a la informació, comunicació i aprenentatges. Sabem el que volem i necessitem, els altres no ens haurien de definir.
A VilaWeb sempre opinem fort
Ho fem perquè sabem que t’agrada que et facin pensar i no t’avorreixin amb frivolitats. Si ho pots fer, ajuda’ns a ser molt més forts encara. Fes-te’n subscriptor ací.
Com a persona amb sordesa, o persona sorda, aquest mes de desembre faig un article de reflexió sobre el terme discapacitat. És un terme amb què mai m’he sentit identificada, i em sona a minusvalidesa, deficiència, menys que… Vaig néixer sorda, he crescut com a tal i moriré sorda; és la meva condició natural i m’he desenvolupat com a tal, potenciant totes les meves capacitats i estratègies; amb la sort d’haver crescut en un ampli entorn familiar i d’amistats en què sempre m’han tractat com a valor afegit; mai com a deficient o amb discapacitat auditiva, fins que a la meva transició al món laboral vaig començar a veure i percebre les visions dels altres cap a nosaltres. Posen cada etiqueta, fan números, percentatges, exposen models d’èxit quan no ho són (ningú ho és, cadascú té la seva variabilitat), fins i tot es fan els subgrups d’oralistes i signants (no sóc ni l’una cosa ni l’altra, jo em considero sorda i multilingüe) fent comparacions i distincions que fan més mal que bé. Que si parla o no parla, o que si empra o no la llengua de signes catalana; quan en realitat tots tenim unes habilitats i competències multilingües diverses, que s’han de potenciar i no eliminar (la llengua de signes encara està molt minoritzada i molts sectors tenen prejudicis envers la potenciació o ús d’aquesta llengua, que és patrimoni de Catalunya). Les etiquetes centrades en el dèficit no són inclusives. Hem de cuidar la nostra llengua inclusiva, i molt. Amb respecte cap a la condició de tots els individus, amb les seves capacitats, potencialitats i diversitat-variabilitat.
Caldria canviar la mirada centrada en l’entorn, i no en la discapacitat. Una bona amiga meva, sorda, usuària d’implant coclear i multilingüe (diverses llengües orals i la llengua de signes catalana), pregonava que no som orelles ni boques. Que som individus, ciutadans de ple dret i amb drets que no ens han de prendre ni limitar-nos al disseny dels altres. Hem de dur una motxilla amb totes les eines i recursos, fins i tot totes les llengües que ens permetin un accés total a la informació, comunicació i aprenentatges. Sabem el que volem i necessitem, els altres no ens haurien de definir.