L’alumna del CREDA Tarragona Safia Benouda, que estudia a l’IE Agustí Barberà d’Amposta ha presentat un conte breu al Concurs del I Premi de contes curts il·lustrats “Som fortes i valentes”. La iniciativa, que ha estat promoguda per l’Institut Català de Dones a les Terres de l’Ebre, està dirigida als alumnes de 5è del territori per a que de manera individual o col·lectiva escriguin relats o contes breus o la dona ocupi un paper rellevant i empoderat, trencant amb els estereotips dels contes més tradicionals on la dona sempre apareix en una posició de feblesa i vulnerabilitat. Els contes han de tindre una extensió màxima de 500 paraules i van dirigits a xiquets i xiquetes de 1r i 2n de primària.
La mestra tutora de Safia, Vanesa Pomada, va plantejar al grup de 5èB la possibilitat de participar i d’entre totes les idees que van exposar els alumnes, van pensar que explicar la història de Safia, com a una xiqueta procedent d’una família immigrant i amb sordesa, que ha superat tots els obstacles que la vida li ha anat posant, podria ser una bona llavor per a una història o relat breu a presentar al concurs.
A partir d’aquí, Safia ha escrit “Safia, una història real d’autosuperació”, com un relat breu on Safia explica tota la seva història de superació com a immigrant i com a persona sorda. La història va acompanyada d’il·lustracions que ha fet la pròpia alumna i a la portada ha col·laborat Jordi Giner, mestre també de l’escola. Actualment ens han informat que aquest relat ha estat seleccionat dintre dels 12 contes finalistes i serà publicat en el llibre que s’editarà com a cloenda d’aquest Concurs-Premi. Una vegada editat el llibre, s’anunciaran els contes i relats guanyadors. Des del CREDA Tarragona li desitgem moltíssima sort.
Aquest és el relat:
SAFIA, UNA HISTÒRIA REAL D’AUTOSUPERACIÓ
El que us vaig a explicar no va de princeses ni fades, tampoc de bruixes i malvades, és una història real d’autosuperació i, el més important, és la meva.
Em dic Safia i tinc 11 anys. Podria dir que sóc tímida des de ben petita, però quan conec bé a la persona, soc divertida i graciosa. No m’agrada la xocolata, no perquè sigui al·lèrgica sinó perquè el sabor no em convenç, els meus cosins pensen que sóc estranya. La meva família és del Marroc però jo vaig néixer a Catalunya. Ara visc a Amposta, però abans ho he fet a Roquetes i a Xerta. Suposo que fins aquí, podria ser una nena qualsevol, una amiga com la que molts de vosaltres teniu a l’escola, però tinc una característica que em fa ser especial, soc sorda.
La meva mare va tenir un embaràs normal, però quan vaig néixer em van fer unes proves i van descobrir que tenia els nervis de l’oïda trencats, per tant no sentia res i m’havien d’operar en urgència per posar-me un implant coclear. Els meus pares ja sabien el que era tenir un fill sord, ja que el meu germà gran també ho és. La diferència entre ell i jo, és a que a n’ell el van operar quan tenia 9 anys, però a mi em van operar amb sols set dies de vida, de ben petita ja vaig ser una lluitadora o això diuen. Com podeu imaginar, no tinc records, però si algunes fotografies amb tot el cap embolicat. Aquest implant es revisa cada deu anys i fa poquet vaig passar la revisió. Em van treure l’implant i em van posar uns cascs que feien uns sorollets i vibraven, així van poder valorar com tenia la oïda. Us alegrarà saber que tot va anar bé.
A l’escola, soc bona estudiant però m’he d’esforçar una mica més que la resta. La meva classe tampoc és l’habitual. Les nenes som la força minoritària; de 23 alumnes, sols 4 som nenes! N’han vingut d’altres escoles, però han acabat marxant i sols s’han quedat els nens. Jo considero que totes son les meves amigues, son molt bones, generoses i amables amb mi.
Entre les meves aficions està la de nedar, ja fa anys que practico la natació. Quan ho faig, m’he de treure l’implant i no sento res. Ara, amb el tema de les mascaretes, els monitors se la baixen un moment i així els puc llegir els llavis per saber què he de fer.
De gran voldria ser cirurgiana, però no ho tinc clar. De vegades, quan passejo pels carrers d’Amposta em pregunto si seré la nova arquitecta que restauri el Pont Penjant, la futura alcaldessa que governi d’aquest poble o bé l’arqueòloga que descobreixi una nova història a la Torre de la Carrova. Podré ser qui vulgui ser perquè sóc forta i ningú m’ho pot impedir!
